La contundent quarta victòria de Feijóo sense les sigles del PP i el seu "Galícia, Galícia, Galícia" no oculten, sinó que subratllen, la profunditat del canvi de cicle que busquen els i les ciutadanes i a les quals els dirigents polítics han de donar cabuda sense dramatisme i amb maduresa. Com més aviat s'accepti, millor per a tohom.

Falten les eleccions catalanes, però si les enquestes porten raó -i encara que les comparacions polítiques entre territoris sempre són arriscades-, és ERC qui porta avui les de guanyar quan els comicis se celebrin, pandèmia mitjançant. A Esquerra se li va adjudicar, precisament i per primera vegada, això del "nacionalisme pragmàtic" per a explicar el seu suport al Govern de coalició PSOE-Unides Podem en un canvi d'estratègia respecte als seus socis majoritaris de la Generalitat, JxCat, que no van fer costat a Pedro Sánchez i a Pablo Iglesias i que avui dia, continuen buscant com millor concórrer amb tots els seus matisos als comicis sense data i sense Quim Torra, avui president català.

Al BNG, al nacionalisme pragmàtic s'estimen més anomenar-lo "nacionalisme inclusiu" o "nacionalisme d'esquerres" des que Ana Pontón va prendre les regnes i va aconseguir portar aquest diumenge al Bloc al resultat històric de 19 escons a Galícia (un més que Xosé Manuel Beiras el 1997). EH Bildu camina avui pels mateixos rumbs i Maddalen Iriarte també ha aconseguit un resultat històric a Euskadi, amb 22 escons.

Mentrestant, a Podemos i a les seves confluències territorials lamenten que el discurs d'esquerres de les dues formacions nacionalistes (i ERC) sigui ja idèntic al seu, diuen, perquè no s'ha parlat en aquesta campanya electoral ni d'independència ni de sobirania, sinó de competències i autogovern per a afermar una justícia social que es converteixi en el senyal d'identitat de tots dos països, Galícia i Euskadi, davant d'un Estat al qual se li posen tota mena de dificultats per ser transformat, amb la complicitat socialista.

A aquest discurs s'han sumat, com era previsible, votants desencantats del PSOE i de Podemos, que sense ser nacionalistes, s'identifiquen molt més amb el programa social específic per a Galícia i Euskadi de BNG i EH Bildu que amb les anomenades "franquícies" dels partits d'àmbit estatal i els seus líders arribats de Madrid i d'altres territoris per a la campanya, entre els quals pocs i poques tenen res a veure amb les dues nacions. ERC és la incògnita en aquests moments. Malgrat els presos i preses polítiques i companys exiliats, la qüestió independentista cobra una dimensió comprensible però amb molt més pes a Catalunya.

Les campanyes electorals autonòmiques en clau nacional han fracassat estrepitosament i això ho sap també Urkullu (PNB) i sempre ho ha entès Feijóo (no-PP): un cop revalidada la seva quarta majoria absoluta a Galícia, ja està llest per ser aclamat pel seu vacil·lant partit a Madrid i erigir-se en el líder que Pablo Casado mai serà. La seva targeta? "Es guanyen eleccions i (sobretot) s'agrupen les dretes", com ha demostrat el president de la Xunta en deixar a Ciutadans i a Vox en la indigència parlamentària.

La temptació socialista del 'centre'

Les majories nacionalistes d'esquerres constitueixen avui una força molt important en els territoris gallec, basc i català, però també en el Congrés: mai les Corts espanyoles havien tingut tanta representació territorial i amb tant de pes del nacionalisme d'esquerres en les preses de decisió del Govern, començant per la investidura de Pedro Sánchez. Ignorar-ho seria propi de gent molt maldestre, i de moment, no hi ha senyals de progrés en aquest sentit, al contrari; des de Moncloa es feliciten efusivament per la reedició del pacte de Govern PNB-PSE a Euskadi (al qual Idoia Mendia ha aportat un escó més), quan ideològicament el natural d'un partit d'esquerres hauria estat l'aposta per EH Bildu a Euskadi i per ERC a Catalunya, de la qual ja s'ha afanyat també a desmarcar-se el PSC, pel que pugui passar.

Els complexos davant la dreta centralista del PP (i ara de Vox) fan somiar ara al PSOE -a una part, si més no- amb un Govern recolzat amb una certa regularitat per PNB i Cs, girant cap a una majoria letal per a l'esquerra d'Unides Podemos. El soci minoritari del Govern ha sortit molt tocat amb el resultat de les eleccions del 12-J i, pactant amb Cs, quedaria només com la coartada perfecta del president del Govern davant la base socialista més d'esquerres, que podria ressentir-se d'uns acords amb Cs. Aquest gir del PSOE suposaria, no obstant això, una estocada mortal per a un partit al qual, abans d'associar-se amb Sánchez, ja se li va advertir sobre el risc de ser devorat pel pur esdevenir de la governança, que no té res a veure amb el de ser a l'oposició.

Podemos no ha rendibilitzat en absolut les seves mesures socials sense precedents durant la pandèmia en aquestes eleccions basques i gallegues i cal fer-se la pregunta sobre els motius. Sobretot, perquè tampoc hi ha hagut transvasament de vots al PSOE, encara que la seva derrota no hagi estat tan estrepitosa, probablement, gràcies a una estructura de partit més consolidada a Galícia i Euskadi. Tota la política social del Govern progressista l'han rendibilitzat en els seus territoris els seus socis nacionalistes d'investidura, que a més, han aportat programes específics desgranats en campanyes molt propositives, amb poques apel·lacions a l'Estat excepte per  censurar la corrupció de les institucions espanyoles i reivindicar més autogovern, justificat, avui més que mai, per la crisi sanitària, social i econòmica que ens ha portat el coronavirus.

El PSOE es difumina a Galícia i Euskadi com a tercera força i Podemos desapareix o gairebé. Probablement i si no canvien molt les coses, a Catalunya assistim a uns resultats semblants pels dos socis de Govern a Espanya. Les "franquícies" dels partits nacionals (i el no-PP de Feijóo cobra aquí tot el seu significat) no tenen un espai identitari en els territoris amb més nacionalisme i les seves polítiques no sedueixen, molt menys, mentre les institucions espanyoles es miren el melic madrileny i, en una estratègia que pot sonar obscena però és real (sic), pretenen continuar blindant a una monarquia presumptament corrupta per sobre de l'interès general, sense que Unides Podem pugui fer res: la fortuna de Joan Carles I il·lícita (i il·legal si se li aplica la justícia més elemental) ja no és un secret conegut per tothom; és un assumpte judicialitzat fora d'Espanya primer i aquí a contracor, ara que la vergonya internacional obliga.

Assistim a un canvi de cicle després d'un altre canvi de cicle que van protagonitzar el 15-M, la crisi financera i la fi del bipartidisme. Enfront del blindatge d'uns poders centrals arnats, als territoris "pasan cosas", parafrasejant Rajoy i la seva genuïna oratòria. I no trigaran a prendre nota les autonomies restants i els ajuntaments: diversitat, identitat, proximitat, projectes propis, país de països, justícia social, solidaritat i cooperació... República. La Constitució està demanant a crits la seva reforma.