Cristina Fallaràs. Periodista

Vaig anar a viure a Barcelona per Juan Marsé. Així es. Era l'any 1986, jo havia fet els 18 i recordo que sempre m'havia assegut en el muret del dic de Calafell, davant de l’Espineta, la taverna marinera dels Barral. Era lectora compulsiva i volia ser escriptora, això del periodisme ja va venir després, i també va tenir alguna cosa a veure amb ell.

M'asseia en el muret perquè en aquell lloc, a les taules de fora, hi eren els escriptors, les escriptores. L'editor i escriptor Carlos Barral m'impressionava, i Jaime Gil de Biedma, Rosa Regàs, Ana Maria Moix, Alfredo Bryce Echenique. Tots per allá. Però qui em fascinava era en Marsé. Després vaig llegir tots els seus llibres i vaig trobar la paraula: Compacte. Aquell home de mans pageses i cara llaurada, la seva serenitat, la seva falta d'impostura, es trobaven després en la seva obra. Però abans jo havia passat la meva adolescència i la meva primera joventut contemplant-lo, sentia que ja l'havia vist. Compacte.

He llegit prou textos sobre ell publicats en les últimes hores, des de la seva defunció el passat diumenge. No és cert que fos un macarra. No és poca la gent que tendeix a descriure'l com a tal o com el dia després d'un xuleta de barri, segurament perquè resulta còmode tirar mà del Pijoaparte. Era un home seriós i tímid al qual no li agradava despatxar-se amb ximpleries. Seriós i molt divertit. Els seriosos divertits són els millors.

En una professió, la d'escriptor, atapeïda de petulants i repolits, ell no fingia, no hi havia impostura en la seva manera d'explicar històries, ni en la seva manera d'asseure's, d'opinar sense pietat, ell no temperava gaites.

Així que un dia, després d'anys d'observar escriptors, després d'haver-me enamorat d'Últimas tardes con Teresa, Ronda del Guinardó, Un día volveré i Si te dicen que caí, vaig marxar a estudiar a Barcelona. Vaig triar periodisme (Ciències de la Informació aleshores) per descomptat sense cap d'aquestes tremendes vocacions que asseguren haver sentit molts dels meus col·legues. Jo no volia ser periodista, jo volia ser Marsé, quina barbaritat, què idiota.

No obstant això, ja que tenia a l'abast això del periodisme, vaig decidir aprofitar-ho. Al costat d'un grapat de joves acabàvem de posar en marxa un periòdic gratuït de barri a Nou Barris, zona obrera. A la primera que vaig poder, és clar, vaig aconseguir el telèfon de Marsé. "Hola, em dic Cristina Fallarás, treballo en un periòdic de barri i el vull entrevistar". No han estat poques les excuses rebudes al principi de la meva carrera en el que anomenem "premsa alternativa". No obstant això, la seva invitació va ser immediata, vaig anar a casa seva, el vaig entrevistar i vaig continuar entrevistant-lo després a la SER i més tard a El Mundo i encara en algunes ocasions més. És la persona sens dubte a la qual he entrevistat més vegades en la meva vida.

Un dia, quan era un xaval, va matar un ocellet amb una escopeta de balins. L'horror que li va produir aquest acte va ser tal que ja de gran ho continuava explicant. Era un home bo i li repugnaven la idiotesa i la crueltat.

Jo volia ser Juan Marsé perquè al seu voltant, i amb ell al centre, hi havia un món culte però no fatu, una manera de caminar descalç per la riba, d'escriure sense presumir d'un magisteri davant el qual qualsevol creador o creadora honesta sospira i somriu, converses al costat de la mar, nits llargues i, en el seu cas, una austeritat compacta, una honestedat compacta, un compacte respecte per si mateix i per la seva feina.

A més, és clar, el seu univers era polític. Per les referències a la Guerra Civil, òbviament, pel retrat d'una classe obrera també, per totes aquestes coses que ha explicat. Això no obstant, després d'observar-lo durant tants anys, crec que el més polític de Juan Marsé estava en un compromís íntim per no pactar amb l'engany, amb el relat que construeix l'engany, el propi i l'històric.

"Jo només escric històries", deia. I sí, en això consisteix. La Literatura queda i llança cap al futur allò que som, que vam ser. L'escrit retrata un món i aquest món es troba en el món. Quan demà, els fills dels fills dels meus fills s'interessin per la postguerra espanyola, perquè es construeix sobre el passat, sens dubte els llibres d'en Marsé els seran molt més útils que qualsevol tractat d'Història. I incommensurablement més bonics, més rics, més precisos. Compactes.

Tinc la lletja sensació que amb la mort de Juan Marsé desapareix un món que no ha trobat recanvi. I per descomptat una enorme part del meu propi món. Fa dècades que vaig deixar de voler ser Juan Marsé, en un sentit ampli. Ningú pot ser Juan Marsé, ni de lluny assemblar-se a ell.