Javier Segura.  Professor d'Història

Que el vicepresident 2n i la ministra d'Igualtat del Govern d'Espanya, Pablo Iglesias i Irene Montero, porten patint durant tot aquest temps de pandèmia un autèntic setge a les portes del seu domicili, on viuen amb els seus tres fills, menors, per part d'una tribu facciosa, i hagen hagut de renunciar a les seues vacances d'estiu perquè el lloc triat per a passar-les va ser assenyalat ex-professe perquè la persecució prosseguira, és indicatiu del grau de descomposició moral al qual ha conduït la penetració de la mentida i l'odi en la societat i la democràcia espanyoles.

No es tracta d'un episodi anecdòtic. És evident que aquest assetjament feixista no s'haguera produït sense la connivència de polítics i periodistes reaccionaris, amb forts ancoratges en la gran patronal econòmica i financera, hàbils en la pràctica de la difamació, la mentida i el muntatge, de policies de claveguera, sense escrúpols per a elaborar informes falsos, de juristes disposats a obrir investigacions per a "veure si troben alguna cosa" en els comptes de la formació morada i de col·laboradors-sicaris dedicats a estendre faules o informacions esbiaixades en les xarxes socials (1) Tota una conjura guiada per l'objectiu compartit d'acabar amb Unides-Podem, reduir a la mínima expressió l'espai polític que representa i, de pas, trencar els seus vincles i, per extensió, els de la pròpia política amb les aspiracions de la ciutadania comuna. Una conjura que és la que configura el marc polític que permet als assetjadors, membres del públic de Vox, saber-se emparats en posicions de poder i, conseqüentment, impunes.

Referent a això, resulta especialment contraproduent per a la sana distinció entre el dret democràtic a la protesta i el "tot val", el relat que estableix l'equiparació entre els passats "escratxes" de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) a polítics del Partit Popular, que van ser accions puntuals de protesta en suport de les milers de famílies desnonades dels seus habitatges, i l'assetjament continuat a la família Iglesias-Montero al costat del seu domicili en Galapagar (Madrid), sense més interès que el d'acoquinar. No solament ha sigut el relat més estès en les grans plataformes mediàtiques, sinó també, i ésto és encara més greu, el que ha servit a la jutgessa de Collado Villalba i a la Fiscalia de Madrid per a no veure cap delicte en la participació d'una regidora de Vox en els actes de coacció i, per tant, absoldre als "falsos escratxaors".

Amb independència que es puga compartir o no la idea de l'escratxe (de fet, no és un assumpte que genere precisament un consens entre els activistes socials), no crec que estiga de més incidir en el que el diferencia substancialment d'un assetjament feixista:

1) En un escratxe, els participants estan units per una causa concreta en la qual se senten involucrats directament, com els esmentats desnonaments. En una acció d'assetjament feixista, el que uneix als participants és una comunió sectària que porta aparellada l'odi al qual s'assenyala com a enemic, això sí, ben recognoscible perquè es puga procedir a l'oportú linxament.

2) L'objectiu d'un escratxe és fer-se sentir davant un governant que rebutja atendre les afectades i pressionar-li perquè resolga el problema. El d'un bullying feixista no és reivindicar res, sinó fer la vida impossible a un representant públic perquè no s'accepta que estiga en el Govern, per molt que estiga avalat per les urnes.

3) En un escracxe hi ha indignació, que és el sentiment que suscita una situació d'injustícia. En un assetjament feixista, ressentiment i odi, que són les emocions que mobilitza l'extrema dreta.

Utillizar, per tant, la fal·làcia de la falsa equivalència entre tots dos, escraxe i assetjament feixista, implica, d'una banda, la injúria del primer com a eina de protesta i rebel·lia social, i, per una altra, la paral·lela absolució del segon, que no és més que un exercici d'arrogància violenta, no de rebel·lia.

L'associació de l'assetjament feixista a la violència no és gratuïta, com tampoc ho és considerar l'escraxe com un exemple de lluita, en essència, no-violenta, semblant com a tal a una vaga.

Vegem:

Des d'una comprensió de la violència com a fenomen multidimensional, cal distingir entre la violència directa i la violència estructural, entre la violència causada pels qui cometen de manera intencionada actes destructius contra la integritat física o afectiva de les persones i la violència encarnada en les injustícies que formen part de la mateixa estructura social. Des d'aquesta perspectiva, resulta evident que l'assetjament feixista continuat enfront de l'habitatge de Pablo Iglesias i Irene Montero constitueix un acte de violència directa, equiparable, per formar part de la mateixa lògica destructiva, al propi de les milícies paramilitars el vandalisme polític de les quals va formar part de la naturalesa mateixa dels feixismes italià, alemany i ibèric o al dels grups feixistes que van actuar en la Transició. Dels passats assassinats de persones, per ser assenyalats com a "vermells", a la caça selectiva actual, hi ha un fil conductor. Cosa diferent és l'escrache que denuncia una situació de violència estructural, com la negació del dret constitucional a l'habitatge, que mai pot ser entès com una expressió de la voluntat d'ocasionar danys físics o morals.

És la presència de la violència directa en l'assetjament feixista a la família Iglesias-Montero la que converteix la inhibició del ministre de l'Interior, Fernando Grande Marlaska, del ministre de Justícia, Juan Carlos Campo i del delegat del Govern en la Comunitat de Madrid, José Manuel Franco, deixant que la situació es prolongue sine die, en una preocupant negligència. Què hauria de passar perquè prengueren cartes en l'assumpte i posaren fi a la situació? No s'està, amb aquesta actitud, llançant el missatge a la societat que si se li pot fer la vida impossible a dos membres del Govern, caldria fer el mateix amb qualsevol representant públic? I, anant més enllà, no s'està posant en risc la pròpia convivència ciutadana deixant oberta la possibilitat que aquesta violència s'estenga al propi carrer si no es talla d'arrel? Francament perillós. És aquesta passivitat, la que, amb tota lògica, ha encoratjat a un grup de persones a desplaçar-se a Galapagar per a manifestar la seua solidaritat amb els líders de Podem i denunciar l'assetjament al fet que estan sent sotmeses.

En conclusió: Que per primera vegada en democràcia dos representants polítics eixits de les urnes siguen assenyalats com un objectiu concret a destruir és alguna cosa que va molt més allà d'un episodi protagonitzat per una tribu d'aspirants a pinxos. L'assumpte apel·la a la qualitat mateixa d'una democràcia en el si de la qual actua un front polític, mediàtic, policial i judicial que pretén que Unides-Podem isca del Govern de coalició i que ofereix el marc adequat perquè el feixisme patrocinat per Vox camine desbocat, treballant activament en pro de la polarització. El que hi ha en el fons és que no s'admet, per part de posicions de poder ben definides, que hi haja formacions polítiques que aposten decididament per la reconstrucció d'un projecte de país socialment avançat i democràtic i posen en qüestió els llastos oligàrquics i corporatius que ho impedeixen. Però com això és difícilment recognoscible, per pura vergonya, se supleix amb una estratègia guerra-civilista que, com demostra l'assetjament feixista en Galapagar, gaudeix d'un públic predisposat a digerir la mentida i compensar la seua ignorància reafirmant-se en l'odi, una cosa més fàcil que esforçar-se a pensar. En fi, la guerra híbrida, també desplegada contra el soberanisme català.

No cal ser d'Unides-Podem, ni progressista per a veure-ho. Només demòcrata. Afortunadament hi ha moltíssimes persones que ho entenem així.

(1) Excedeix les dimensions d'aquest article fer un llistat de les falòrnies, acusacions i querelles de què ha sigut objecte en els últims anys fins al mateix dia d'avui la formació morada i que, sense excepció, han quedat i continuen quedant desmentides per la realitat, però, desgraciadament, instal·lades en la societat.

www.javisegura.es