Polítiques valentes per a joves migrats sols

Chakir el Homrani. Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya

Acabem un estiu complicat, intens, difícil per a moltes persones que han patit les conseqüències de la crisi sanitària; un estiu durant el qual han continuat arribant, tot i que en una proporció molt més petita que l’any passat, joves migrats sols. Es tracta d’un jovent que arriba a Catalunya i es troba en una situació de vulnerabilitat absoluta per causa, sobretot, de la legislació en matèria d’estrangeria de l’Estat espanyol (una legislació que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha qüestionat fa pocs dies perquè no s’ajusta a principis fonamentals d’un estat de dret com que cal avaluar cas per cas i no crear categories generals de persones en funció de l’origen).

Per a una persona jove, trobar feina i assolir la plena autonomia és difícil en la nostra societat. I encara ho és més si aquesta persona és immigrant i ha d’aprendre moltes coses d’un nou país, sense l’acompanyament de la família. Si, a més, pel fet de venir d’un altre lloc li atribueixen característiques negatives i pateix una mirada que l’estigmatitza, tot és encara més complicat. Contra tot això, hi posem esforç i polítiques públiques, però, per més esforços que fem, tenir o no tenir papers és condició sine qua non per poder treballar i ser independent.

Cal recordar que quan parlem de joves migrats sols ens referim, moltes vegades, a joves que fugen de la misèria i de la repressió del seu país, en cerca d’oportunitats per fer front als problemes econòmics que pateix la seva família, tal com milers de ciutadans del nostre país van fer durant molts anys. Sovint, són els fills els que emprenen una aventura incerta, plena de riscos i perills, per ajudar els pares. No ho oblidem.

Ara, però, el problema és que la Llei d’estrangeria ―i la interpretació que en fa el Suprem— ha passat de posar-los unes condicions molt complicades a fer-les impossibles de complir.

Primer: els joves han de tenir una autorització de residència i una de treball quan fan divuit anys, però se’ls fa gairebé impossible la de treball mentre siguin menors. Segon: per fer aquest pas amb la majoria d’edat, només hi ha dues vies: o són rics o tenen una oferta laboral a jornada completa per a un any sencer. Dit altrament: o bé han de demostrar que tenen unes rendes (no de treball) de 2.100 euros mensuals o bé han d’haver rebut una oferta de treball que el mercat, avui dia, no ofereix ni als joves més preparats formats en el nostre sistema educatiu.

A més, a partir del 21 de setembre ―i a mesura que als joves se’ls esgotin els permisos que tenen avui— hauran de demanar-ne la renovació, que amb tota seguretat els serà denegada i no se’ls oferirà cap alternativa, cosa que els abocarà a una situació d’irregularitat administrativa de la qual no podran sortir, com a mínim, fins al cap de tres anys mitjançant el procediment extraordinari de l’arrelament social.

D’aquesta manera, un jove que es trobi en aquesta situació tindrà les portes tancades al mercat de treball i només li quedaran sortides com l’economia submergida, opció impròpia d’un país que vol ser respectuós amb els drets de les persones. La vulnerabilitat d’aquests joves, la situació de complexitat social que hi pot haver als municipis, la dificultat de formació i feina per als que es quedin sense permís i la frustració personal i social no tenen sentit. El govern Sánchez-Iglesias hauria de brindar una oportunitat de millora a la situació d’aquests joves, si és un govern amb una mínima sensibilitat social. Demanem que s’apliquin solucions com les regularitzacions extraordinàries que han fet països del nostre entorn i que el Govern espanyol no ha volgut portar a terme.

Reclamem que se’ns deixi acabar la feina que havíem començat: l’acollida i la inserció laboral d’aquests joves. Des de les administracions catalanes estem fent els deures, que no són gens fàcils, amb zero finançament estatal. Reclamem, només, que no ens hi afegeixin traves legals i burocràtiques del tot injustificades i innecessàries, que poden agreujar problemes socials que ja són de per si prou complexos. Reclamem que no permetin que les lleis condemnin milers de joves a l’exclusió social, i que no facin molt més difícil la resposta de les administracions més properes a la ciutadania als barris i pobles amb mesures que poden alimentar el racisme i ser instrumentalitzades per l’extrema dreta. L’exclusió només porta conflicte. La inclusió cohesiona els barris.

Un govern d’esquerres ha de fer polítiques d’igualtat, de fraternitat i de llibertat. Cal ser resolutius i donar drets a les persones que arriben a casa nostra buscant un futur millor. En definitiva, això és el que intentem fer els progressistes republicans al Govern de Catalunya i el que ens agradaria que entengués i compartís l’esquerra espanyola.