Moria i les cendres dels drets europeus

Dos nens caminen per una de les carreteres en les quals es troben milers de persones procedents del devastat camp de refugiats de Moria. EFE/EPA/Dimitris Tosidis

Miguel Urban

Una mica més de 13.000 persones, moltes d'ells menors, dormen als vorals de  carreteres, aparcaments i descampats després que un incendi devastés el campament de refugiats de Moria, a l'illa grega de Lesbos. Sense una altra alternativa residencial ni gairebé res per endur-se a la boca, pateixen, a més, reiterades càrregues policials i el llançament de gasos lacrimògens per part d'uns antidisturbis que tenen com a única funció tancar-los.

Ens equivocaríem però si qualifiquéssim, com molts estan fent, aquests esdeveniments com un terrible incident fruit d'un fet accidental. Aquest és un capítol més d'una tragèdia, que no per anunciada resulta menys dramàtica, d'una perillosa deriva autoritària i vulneradora de drets al conjunt d'Europa.

Fem una mica de memòria. A finals del 2015, fa ara cinc anys, les guerres, la fam i el canvi climàtic portaven ja temps expulsant milers de persones dels seus llocs de residència. Algunes intenten arribar a Europa. La Unió Europea (UE) entra en pànic. Aquesta pretesa superpotència mundial, autoerigida en bressol i bastió dels Drets Humans i altres valors solidaris, diu ser incapaç de bregar amb uns quants centenars de milers de persones que fugen de la mort. De sobte, pels seus quatre costats a Europa li comencen a sagnar les fronteres i a brollar-li filats. Se succeeixen les reunions d'alt nivell, les propostes i les boniques paraules. Però no s'arriba a enlloc, només els murs i els diners per militaritzar el Mediterrani i subcontractar policies de fronteres a països allunyats dels focus benpensants. Tanta velocitat i recursos desplega aquesta Unió Europea per rescatar bancs, com lentitud i garreperia per  rescatar persones.

I així passen els anys, mentre el missatge dominant passa del Refugees welcome a aquell Do not come to Europe de qui va ser president del Consell Europeu, Donald Tusk, verbalitzat precisament a Grècia, poc abans de signar l'"acord" de la vergonya entre la UE i Turquia. Els següents cinc anys de la història ja els coneixem. El patiment segueix i empitjora.

Tornem a Lesbos. Ja en el 2016 Metges Sense Fronteres catalogava el campament de Moria com "la vergonya d'Europa" i com un dels pitjors camps de refugiats on havien treballat mai. Ho podem corroborar els qui l'hem visitat en diferents ocasions, trobant-nos sempre la mateixa imatge: la d'un abocador. Només que ple de persones que busquen asil. És a dir, un abocador de drets. I malgrat les innombrables denúncies públiques, el temps passava però les coses no milloraven a Moria. Tot el contrari: en aquests anys la seva població ha anat augmentant gradualment (on oficialment només hi havia lloc per a 3.000 van acabar amuntegant-se 13.000) i la situació degradant-se, succeint-se els incendis accidentals o provocats, alguns d'ells amb víctimes mortals. Tot això davant la mirada impotent d'una població local cada vegada més hostil, cansada de veure com la UE és incapaç d'aportar cap solució ni alternativa a l'orfandat entre la solidaritat amb els qui arriben de la mar i les retallades que arriben d'Atenes.

Avui ja pràcticament ningú parla de quotes de reubicació i els diners només es destinen a la compra de més vaixells per a Frontex i a subcontractar més països de pas perquè violin per nosaltres els Drets Humans dels qui migren, lluny dels benpensants ulls europeus.

Només el poble salva el poble però el poble pateix retallades. La solidaritat que no es converteix en drets, les promeses que no es tradueixen en polítiques, acaben generant frustració i cansament, el caldo de cultiu perfecte per a la guerra dels últims contra els penúltims en la baralla per uns recursos cada vegada més escassos. Una terrible estratègia perquè les i els de baix competeixin per les engrunes fins que etiquetin com l'enemic a qui arriba de fora amb les mans buides i no a qui els espolia des de dalt amb les mans plenes. Una estratègia lenta i freda, però que acaba donant els seus fruits. En les últimes eleccions, Nova Democràcia va ser per primera vegada en molt de temps el partit més votat a Lesbos, mentre no paren d'augmentar els atacs racistes de població local no només contra les persones refugiades, sinó també contra les ONG que intenten ajudar-les en el buit que deixen les autoritats gregues i europees.

Així que ja n'hi ha prou de repetir insistentment titulars fal·laços: Moria no és una tràgica excepció europea sinó una altra peça més en el puzle d'excepcionalitat permanent que porta anys armant la Unió Europea per convertir la mal anomenada crisi del refugi, que en realitat és una crisi de drets, en una situació de desbordament, políticament construïda amb la intenció de poder justificar d'aquesta manera mesures excepcionals com la suspensió dels drets més bàsics i la violació dels tractats internacionals signats pels països europeus.

El que estem veient aquests dies és un exemple: l'incendi de Moria està sent utilitzat com a pretext per construir un nou campament igual de precari i inhumà, però aquesta vegada tancat. Les cendres de les antigues tendes de campanya abonen un vell somni reaccionari: convertir els campaments de refugiats en presons. Una aspiració de l'ultraconservador Govern grec des que va arribar al poder fa més d'un any, però que només ara troba la "finestra d'oportunitat" per materialitzar-ho a l'escalfor de l'excepcionalitat d'una dramàtica situació per a alguns que es converteix en excusa perfecta pel recargolament en les seves polítiques de xenofòbia institucional davant el silenci còmplice de les institucions europees.

Una UE que ja ha renunciat fins i tot al seu joc hipòcrita de boniques paraules que després es tradueixen en accions oposades. Quan el passat mes de març van augmentar de nou les arribades a Europa a través de la ruta migratòria greco-turca, Brussel·les no es va llançar, com en altres ocasions, a invocar la suposada tradició europea garant de drets per a tota la galàxia. Just al contrari: els presidents del Consell, el Parlament i la Comissió Europea es van plantar a Grècia com a mostra de suport a la reacció policial del seu govern, al qual van catalogar com l'"escut d'Europa". Un govern que estava anul·lant temporalment de facto el dret d'asil, llançant gasos i disparant als qui intentaven travessar la seva frontera, famílies i menors inclosos; negant-se a rescatar als qui suraven a la deriva, i fins i tot assetjant i provocant naufragis mortals; i emparant a grups feixistes que des de fa mesos ataquen a refugiats, a les organitzacions socials i als activistes. Però tot s'hi val, perquè fa temps que van caure les caretes i des de Brussel·les ja no amaguen que la prioritat absoluta i única és "defensar les fronteres europees". Ja ningú podrà caure gratuïtament en enganys euro-reformistes d'aquests que tant abunden també a les nostres files.

Les cendres del campament de Moria són la foguera on Europa crema els drets de totes i de tots. Una mostra palpable, una altra més, de la deriva reaccionària europea, que no només es tradueix en nous discursos d'odi, sinó en accions concretes on aquest odi es converteix en polítiques públiques. Perquè si fins fa poc parlàvem de la "lepenització dels esperits" com aquesta perillosa capacitat creixent de la ultradreta per marcar l'agenda social i política, avui Europa viu una lepenització accelerada en tota regla. I la barbàrie de Lesbos, l'abocador de drets de Moria, les morts a l'Egeu o les patrulles feixistes a Mitilene només són la seva cara més visible.

Però no ens equivoquem d'àmbit: més enllà de l'evident urgència humanitària, la situació de Moria i de les i els refugiats en Lesbos no és només ni principalment una qüestió de solidaritat, sinó una disputa política de primer ordre que ens interpel·la a tots i a totes.

Moria és un símptoma, no una excepció. I la normalització de l'excepcionalitat és l'abocador del dret i la porta d'entrada a la veritable barbàrie autoritària.

Lesbos ens ensenya també com la pausada i crua estratègia d'abandonament oficial no només trenca voluntats solidàries populars, sinó que a poc a poc va conreant la lluita xenòfoba dels últims contra els penúltims. Per això, integrar en la solució d'aquesta crisi de drets a les comunitats locals de les zones d'arribada de migrants forma part també dels reptes pendents, especialment per a les esquerres.

Les imatges de famílies vivint al ras o patint els gasos dels antidisturbis són l'espectre més visible dels vells fantasmes que passen de nou per Europa. I la UE que els va engendrar, ara els abraça ja sense miraments. Ens estem jugant el present i el futur. La crisi política i de drets que es viu a les fronteres i en els CIEs només són la punta de l'iceberg. La lluita per determinar qui té dret a tenir drets ha entrat en una fase determinant i ens interpel·la a cadascun de nosaltres. Més val que ho vegem a temps, abans que sigui massa tard.