Una furgoneta amb el cartell de la campanya contra l'extradició del fundador de 'Wikileaks' Julian Assange, al centre de Londres. E.P./Aaron Chown/PA Wire/dpa

Javier Segura. Professor d'Història

El judici d'extradició de Julian Assange, fundador de l'agència de notícies Wikileaks, iniciat al febrer i suspès al maig a causa de la pandèmia de la COVID19, es va reprendre en la segona setmana de setembre a Londres. L'Administració Trump reclama al Govern britànic l'extradició d'Assange per 18 delictes, 17 d'ells d'espionatge, pels quals l'informador i ciberactivista australià podria ser condemnat als Estats Units (EUA) a 175 anys de presó, és a dir, a cadena perpètua.

En realitat, el vertader "delicte" de Julian Assange va ser difondre en el 2010 mitjançant Wikileaks més de 700.000 documents classificats sobre les operacions militars i diplomàtiques dels Estats Units, sobretot a l'Iraq i l'Afganistan, que van revelar crims de guerra i de lesa humanitat, detencions extrajudicials, actes de tortura, com a Guantànamo, i altres violacions dels Drets Humans (1). Va ser aquesta informació, que posava en evidència les polítiques dels EUA de destrucció i pillatge iniciades amb pretextos com el de la "guerra al terrorisme", raó per la qual la diplomàcia del país nord-americà va emprendre una operació judicial encoberta contra Assange, en la qual l'exercici de la llibertat de premsa es va convertir en delicte d'espionatge, una acusació fabricada amb la pretensió de donar una aparença jurídica al que sens dubte és una persecució política.

Convé assenyalar els elements que conformen el marc d'aquesta operació del Govern dels EUA, desplegada amb la col·laboració estreta del Govern britànic i l'ajuda de Suècia.

- Julián Assange va ser detingut al desembre del 2010 al Regne Unit, a petició de Suècia, per un cas de presumptes delictes sexuals que ja està arxivat per manca de fonament probatori. Durant els mesos que van seguir a l'acusació va romandre en arrest domiciliari en una casa rural anglesa.

- Al maig del 2012 la Cort Suprema del Regne Unit va ordenar que s'executara l'extradició. Dies més tard, Assange es va refugiar en l'ambaixada de l'Equador a Londres, on va obtenir l'estatus d'asil polític a instàncies del Govern presidit per Rafael Correa.

- La seua condició de refugiat polític no va impedir que durant els set anys en què Assange va viure en l'ambaixada equatoriana les seues comunicacions foren vigilades i espiades per la CIA i, per tant, vulnerats els seus drets legals més fonamentals.

- A l'abril de l'any passat Assange va ser detingut per la policia anglesa en l'ambaixada equatoriana. La captura es va produir després que el Govern de Lenin Moreno, que va succeir a l'Equador al de Rafael Correa, li retirara l'asil polític i acceptara un tracte vergonyós, en virtut del qual el seu país va rebre el vistiplau dels Estats Units per a un substanciós préstec del FMI a canvi del lliurament d'Assange a les autoritats britàniques.

- Després de la detenció, Assange va ser conduït a la presó d'alta seguretat de Belmarsh, contigua al tribunal, on compleix una condemna per haver infringit la llibertat condicional de la qual va disposar a Suècia durant el procés per violació, una acusació mancada de fonament una vegada que la justícia sueca retirara els càrrecs en el 2015 i arxivara la causa en el 2017.

- Les condicions d'aïllament i incomunicació a les quals Julian Assange ha estat sotmès en els deu anys de confinament que ha viscut han conduït a un deteriorament de la seua salut física i mental. Així ho han confirmat destacats metges de tot el món i el propi relator de l'ONU per a la Tortura, Nils Melzer, que va assenyalar el 2019 que l'editor de Wikileaks havia sigut exposat deliberadament, durant un període de diversos anys, a tractes inhumans i degradants "els efectes acumulatius dels quals només poden descriure's com a tortura psicològica".

Vist l'anterior, resulta evident que les audiències que durant aquestes setmanes se celebren a Londres perquè un tribunal britànic decidisca sobre l'extradició de Julián Assange als Estats Units per a ser jutjat per uns delictes pensats "ex-professe" per a condemnar-lo, aquestes audiències, dic, constitueixen l'acte final d'una campanya orquestrada per l'establishment anglo-nord-americà, amb un doble objectiu: d'una banda, desacreditar Wikileaks i altres organitzacions similars que puguen posar en qüestió la imatge dels governs occidentals i, en particular, dels Estats Units com a garants del món lliure mitjançant informacions que traguen a la llum el seu costat fosc, com a promotors de polítiques colonials de destrucció i guerra; per una altra, dissuadir a altres professionals de l'edició i del periodisme de tota pretensió de difondre informació classificada que puguen considerar d'interès públic, a la vista de les conseqüències punitives a les quals podrien enfrontar-se, en un context en què un país com els Estats Units està sempre en disposició de demostrar que disposa de la capacitat d'estendre la seua jurisdicció més enllà de les seues fronteres nacionals.

Des d'aquesta perspectiva, les acusacions contra Assange i el judici d'extradició constitueixen un clar exemple del que ha vingut a denominar-se "lawfare" (guerra judicial), és a dir, l'ús de procediments judicials il·lícits però amb aparença legal, com les proves falses, per a destruir la imatge pública, inhabilitar o perseguir a qui siga assenyalat com a rival a batre. Constitueix, aquest "lawfare", l'eina coercitiva que, complint la funció repressiva de les dictadures, situa la democràcia dins del perímetre marcat pels interessos de les altes esferes economicofinanceres i geopolítiques. Són nombrosos els exemples en els quals s'ha utilitzat sense pudor la guerra judicial: a l'Amèrica Llatina contra els governs progressistes de l'anomenada "dècada daurada" (2003-2012) i a Espanya contra el moviment sobiranista català i contra Podemos i els seus líders, fonamentalment Pablo Iglesias, entre altres. Tot forma part del mateix pack.

El lawfare, a més, acostuma a combinar accions pròpies de l'àmbit jurídic amb una àmplia cobertura mediàtica, posada en funcionament amb l'objectiu de generar un ambient d'opinió hostil cap al "culpable", en el qual el que menys compte és la veritat. En el lawfare contra Julian Assange, els grans mitjans, ras i curt, han pecat per omissió. Han mantingut el calvari patit per Julián Assange en els últims deu anys i les irregularitats del seu processament fora de la cobertura mediàtica que haguera merescut. Aquest silenci, que és igualment condemnatori, contrasta amb l'interès inicial que van mostrar grans mitjans, com la CNN, The New York Times, BBC, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde, El País i uns altres, a difondre les informacions de Wikileaks, obtingudes en primícia, que els van permetre presentar-se com a capdavanters de la llibertat de premsa i, de pas, engrossir els seus comptes de resultats. Ara, sembla que ja no interessa denunciar la injusta i injustificable situació per la qual travessa qui va tenir l'atreviment de traure a la llum pública la veritat sobre l'intervencionisme dels EUA. El tancament de files dictat per l'Oncle Sam! Quina llibertat de premsa és aquesta?

Per tot això, és evident que el judici d'extradició de Julián Assange és també un judici contra la llibertat de premsa entesa com el que realment és: un servei públic fonamentat en la independència respecte al poder establert i en el dret de la ciutadania a disposar d'una informació veraç que li permeta interpretar el món en el qual viu i actuar en conseqüència. Des d'aquesta perspectiva, si els jutges londinencs dictaminaren en favor de l'extradició s'erigirien en col·laboradors d'un autèntic atropellament, tant contra els drets de l'informador australià com contra els principis elementals de la llibertat de premsa, component indispensable d'una democràcia saludable.

Hi ha motius, per tant, per a participar en la campanya en contra de l'extradició de Julián Assange als Estats Units i per a exigir la retirada de tots els càrrecs derivats de les seues activitats periodístiques i d'investigació, en línia amb la sol·licitud dels seus advocats defensors.

Espere, amb aquestes notes, contribuir a això.

(1) Gran part dels milers de documents classificats difosos per Wikileaks es van deure a la filtració realitzada per l'Agent d'Intel·ligència dels EUA Chelsea Manning, entre ells el vídeo Collateral Murder, on es revelava la matança de civils i periodistes de l'agència Reuters a Bagdad. Manning va ser processada i condemnada per això a 35 anys de presó, que el president Barak Obama va commutar el 2017.

www.javisegura.es