Fora okupes

Fora okupes

Mireia Boya

Ambientòloga

La darrera crisi econòmica, la que mai es va acabar i que ha empalmat amb l’actual, ha tingut com a conseqüència l’esfereïdora xifra d’un milió de desnonaments en deu anys. La bombolla immobiliària va esclatar i es va emportar milers de famílies que es van quedar sense casa, mentre els bancs i els grans tenidors acumulaven cases buides, sense gent. És allà quan neix la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i es converteix en l’únic recurs contra els poderosos que tenien tots aquells que perdien el sostre, que veien vulnerat el seu dret cons­titucional a un habitatge digne.

Actualment el 70% dels desnonaments es deuen a impagaments en el lloguer, i són els grups d’habitatge locals, de cada barri, els que han agafat el paper protagonista contra un sistema que expulsa famílies vulnerables. Organitzen la resposta ciutadana a les execucions diàries i ofereixen suport emocional i assessorament legal als afectats. Són allà on l’Administració és absent. No és casualitat que hagi estat el Sindicat de Llogateres, amb el suport de 4.000 entitats més, qui hagi aconseguit frenar la sagnia de l’augment del preu dels lloguers a Catalunya amb una llei, una mesura tan imprescindible com de sentit comú.

Aquesta setmana, només a Barcelona, hi havia previstos més de 170 desnonaments. No tots s’han executat, alguns s’han retardat, altres s’han aturat, però és innegable l’allau que s’està convertint en tsunami. Aquesta xifra contrasta amb l’existència del decret de suspensió dels desnonaments del Govern espanyol arran de l’estat d’alarma, una mesura que no garanteix la cobertura a totes les famílies. L’Estat només té en compte la vulnerabilitat derivada de la crisis sanitària de la covid-19, com si la pobresa no fos un problema endèmic. A banda, la mesura caducarà, si no s’amplia, el 2 d’octubre vinent. La realitat és que aquelles famílies que no podien pagar el lloguer a l’abril tampoc el podran pagar ara. La pobresa i l’exclusió social es cronifiquen, però només parlem dels okupes.

Els motius que expliquen la situació són, en part, estructurals: els preus del lloguer no han deixat d’augmentar, fins a un 32%, mentre els sous només ho han fet un 5%. Milers de famílies esperen un pis d’emergència en un país on no hi ha un parc públic d’habitatge suficient per fer front a la demanda creixent. De fet, aquesta bossa d’habitatges és deu cops inferior a l’existent en altres països europeus com Alemanya, Itàlia o França. Però també hi ha motius conjunturals: una pandèmia que ha agreujat una crisi que ja existia i que ha disparat el nombre de famílies que necessiten ajudes per cobrir les necessitats bàsiques. Només cal veure les cues que es formen als punts de recollida d’aliments de cada barri, setmana rere setmana.

El dret a especular i a la usura

Vivim en un país on no es garanteix el dret a l’habitatge però si el dret a especular i a la usura. Un país on l’atur i les rendes baixes han esdevingut problemes estructurals. En aquest context, no s’entén l’obsessió d’alguns partits polítics amb les ocupacions ni el caràcter mediàtic que ha adquirit el fenomen aquestes darreres setmanes. Estem davant d’un acarnissament del sistema contra els pobres, per part dels que el volen mantenir, en benefici d’uns pocs que s’hi enriqueixen.

S’està criminalitzant de forma populista i xenòfoba la pobresa sense anar a l’arrel de les causes de l’augment de l’exclusió social. S’està defensant el dret a especular i deixant que es vulnerin drets fonamentals: a una vida digna, a la integritat, a la salut i a la intimitat d’un sostre per a tothom. És una onada de pànic moral de la classe propietària deguda a la crisi econòmica postpandèmia i, com sempre, pateixen els mateixos. Els invisibles i els oblidats. Aquells que no importen gairebé a ningú.

El 90% de les ocupacions són de famílies desnonades que viuen ara en pisos propietat de bancs, prop de 90.000 a tot l’Estat. Aquest és el perfil majoritari dels malvats okupes. Malgrat l’evidència de les dades, la Fiscalia que depèn del Govern més progressista de la història ha emès una instrucció per accelerar els desallotjaments i protegir els grans tenidors. Enhorabona a la premsa i a la gent que s’ha empassat les campanyes de la por. Desnonaments exprés a les portes d’una crisi en què milers de famílies no podran pagar lloguers i hipoteques. Endurir la llei no farà desaparèixer el problema, perquè aquest no és legal, sinó econòmic.

Dels 25 milions d’habitatges construïts a l’Estat espanyol, 3,5 milions estan buits, és a dir, no tenen cap ús, estan tancats. D’aquests, la immensa majoria són propietat de bancs, fons voltors i societats públiques. No cal construir més pisos per augmentar el parc públic d’habitatge, només recuperar els dels bancs que vam rescatar i facilitar-los a qui els necessita. En el mentrestant, l’ocupació d’habitatges deshabitats és un acte de desobediència social a un injust model de repartiment de la riquesa, que priva cada cop més gent d’una vida digna. Mentre hi hagi governs que permetin els desnonaments, hi haurà murs humans organitzats i desobedients que els parin; mentre hi hagi cases buides, hi haurà gent que ajudi les famílies vulnerables a ocupar-les.