Sergi Sol. Periodista

El president Torra ha estat inhabilitat per retirar una pancarta amb demora. Tan senzill com això. La qual cosa porta a plantejar-se la desproporcionalitat d'aquesta mesura, ja que Torra era el president elegit democràticament pels ciutadans. I això, amb independència de quina sigui l’opinió que ens mereixi el seu mandat. Desposseir un president per una pancarta que a més ell mateix va ordenar finalment treure sembla, ben bé, un càstig desmesurat. I aquesta és també l'opinió de sindicats com CCOO i UGT. O de el mateix ministre de Cultura, Manuel Castells, un home equànime de provada solvència i seny.

La inhabilitació porta aparellada una transició interina, amb el vicepresident Aragonès prenent el comandament fins que hi hagi un nou President electe. La data en què tot apunta que es posaran les urnes és el 14 de febrer, diumenge. Però a més, Aragonès haurà d'assumir l'interinatge fins ben entrada la primavera, si atenem a la tardança amb què s'han efectuat les dues últimes investidures. Tant la de Puigdemont com la de Torra van haver d'esperar mesos fins que es va aconseguir una majoria suficient.

Torra ha parlat d'eleccions plebiscitàries, terme ja utilitzat per Artur Mas en 2015. Això ens porta a un cert ‘déja vu’, com un retorn allà mateix. Encara que amb notables diferències. El líder del referèndum de l'1 d'octubre, Oriol Junqueras, està a la presó amb una condemna de 13 anys, al costat de la resta de companys que no van creuar la frontera. Catalunya viu, com la resta d'Europa, sumida en la pandèmia. I l'ambient d'agitació popular no sembla a hores d'ara en el seu punt àlgid. Però n’hi ha més, com ara acords de molt calat i significatius. Junts per Catalunya, el partit del President Torra, governa a la regió metropolitana de Barcelona amb el PSC de Miquel Iceta. Qui ha donat la clau de la Diputació de Barcelona a la socialista Núria Marín és, ni més ni menys, que el President Puigdemont, líder indiscutit i indiscutible de les diverses marques hereves de CiU. La Diputació de Tarragona, presidida per ERC, va sortir de seguida a censurar la inhabilitació de Torra per part d’una justícia cega aferrada a una dreta rància. La presidenta de la Diputació de Barcelona, ​​que governa al costat i gràcies als de Puigdemont, no ha dit ni piu al respecte. I aquí hi ha una de les grans contradiccions i un dels esculls insostenibles per als que empunyen l'estelada amb furor, encara que sovint sigui per carregar contra les altres formacions independentistes, en un atac de purisme que xoca amb aquesta política de pactes que no troba cap relació amb les invocacions patriòtiques.

El que inhabilita la Catalunya republicana no és la desmesurada sentència de Tribunal Suprem contra el president Torra, el que la inhabilita és tenir bona part de les seves institucions en mans de partits que es van manifestar al costat de VOX contra la independència. I si això és un handicap a la capital de Catalunya, és un torpede a la Diputació de Barcelona, ​​l'ens provincial més poderós de tot l’Estat espanyol. A Barcelona, ​​l'alcaldessa Colau que va votar l'1 d'octubre i va cridar a participar, deu l'alcaldia a Valls, a la dreta més extrema i espanyolista de la ciutat. Més espinós és l'assumpte a la Diputació, on Puigdemont va decidir regalar la presidència a Iceta només per evitar que la tinguessin els republicans. Així les coses, resulta obvi que parlar d'eleccions plebiscitàries sembla més una nova pirueta improvisada, en una nova ostentació de patriotisme verbal, que un plantejament mínimament seriós i honest.

Aquest és precisament un dels esculls que apunten en el seu llibre 'Tornarem a vèncer', Oriol Junqueras i Marta Rovira, un diagnòstic precís de la situació política a Catalunya, i de les fortaleses i debilitats de l'independentisme. Ho assenyalen amb claredat quan expliquen per quin motiu es va guanyar l'1 d'octubre i per quin motiu es va embarrancar el 27 d'octubre amb la Declaració d'Independència. Es va comptar amb suficient energia i complicitats per convertir l'1 d'octubre en una fita històrica, en una victòria de la ciutadania davant el Govern espanyol i els aparells de l'Estat, tot i que aquests es van mobilitzar per terra, mar i aire per avortar el referèndum. I, al seu torn, el 27 d'octubre va ser una fugida cap endavant. Simplement, perquè el suport ciutadà era feble (tot i comptar amb el suport explícit de 2,5 milions de persones) davant d'una formidable aliança conservadora que comptava no només amb el suport d'una part gens menyspreable de la societat catalana sinó amb la major part de grans ajuntaments governats pel PSC. I aquest escull, per a res menor, és precisament un dels que criden a canviar Rovira i Junqueras, mentre Puigdemont fa exactament el contrari, fins al punt d'haver convertit a Junts en la crossa de PSC a l'àrea metropolitana. I això -entre altres nicieses- precisament això, és el que (entre altres adversitats) inhabilita el somni de la Catalunya republicana. I és que no es pot anar a processó i repicar campanes. A l’igual que no es pot començar la casa per la teulada. I encara menys es pot voler guanyar la contesa, alimentant a l'adversari principal de la mateixa.