Miguel Guillén

La moció de censura dels postfeixistes de Vox, com era d'esperar, ha estat derrotada al Congrés dels Diputats i no ha aconseguit més vots que els cinquanta-dos del grup parlamentari liderat per Santiago Abascal. Ni el PP ha donat suport, i aquesta és una dada a tenir en compte. Derrota sense pal·liatius. Però ha servit per posar de rellevància, si és que no ho teníem clar ja, que la ultradreta del nostre país ha perdut tots els complexos que podia tenir, amagada abans a les files del PP, per presentar-se com una alternativa de país amenaçant, perillosa i agressiva, i molt em temo que no faríem bé els demòcrates en prendre'ns a broma la cutresa característica de l'ultranacionalisme més ranci i camforat que representa Vox, per molt que aquesta setmana Abascal hagi fet el ridícul. Per això cal confrontar i fer-ho decididament però amb arguments, serietat i solidesa, fugint d'aquest suposat antifeixisme folklòric de saló que de vegades, més que ser útil, fa que no se'ns prengui seriosament. Per això crec que cal saludar el manifest en favor de la democràcia que s'ha presentat aquesta setmana i que signen PSOE, Unidas Podemos, ERC, JxC, PNB, EH Bildu, Más País, CUP, Compromís i BNG. El meu aplaudiment per a totes i cadascuna d'aquestes forces polítiques, perquè en aquest assumpte han demostrat altura de mires, cosa no del tot habitual. Perquè en la lluita contra el feixisme no valen mitges tintes. El text és clar al respecte: "reiterem el nostre compromís en la lluita contra els discursos i les actituds d'odi, que de cap manera han de quedar impunes, així com en el rebuig a qualsevol tipus de suport de l'extrema dreta, especialment quan afecti la governabilitat de les institucions, ja sigui per activa o per passiva". Ens hi juguem molt, més del que ens puguem pensar. Compromesso storico.

Han estat diverses les intervencions destacables de diferents diputats durant la moció de censura, però em quedaré amb la que ha fet en el matí d'aquest passat dijous Aina Vidal, del grup confederal d’Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común. Perquè sincerament penso que calen menys Abascals i moltes més Aines Vidals a la nostra política i a la societat en general. Recuperin el seu discurs de catorze minuts, perquè val la pena escoltar-lo.

Com sabran, Aina Vidal reapareixia al Congrés després d'uns llargs i durs mesos de lluita contra el càncer, i ha estat rebuda a l'hemicicle amb un càlid aplaudiment per part dels diputats i diputades de tots els grups parlamentaris. De tots menys un, lògicament. Perquè ni davant la malaltia i el patiment els membres de la bancada de Vox són capaços de sentir empatia, humanitat o solidaritat. Necessitem empatia i emotivitat, com humans que som, i la política també precisa d'elles, però a més, cal més que mai trenar un discurs ben elaborat, basat en arguments, valors i fets que serveixin per confrontar eficaçment contra l'odi, la mentida i la miserabilitat que representa la ultradreta. I desmuntar, en la mesura del possible, aquesta espiral d'odi que s'expandeix pel món de forma espectral i desenfrenada.

Deia Vidal en la seva intervenció que es respirava odi a l'hemicicle i que la moció de censura no l'havia plantejat Vox per buscar un canvi de govern, sinó per crear soroll, confrontació, crispació i caos. A hores d'ara a ningú li deu quedar cap dubte al respecte: es buscava protagonisme a costa de polaritzar (encara més) la nostra societat, fins i tot utilitzant la pandèmia, la malaltia i la mort, una cosa que per desgràcia ja es feia anys enrere, quan les morts les provocava el terrorisme en comptes del coronavirus. Curiosa manera de defensar la que diuen que és la seva pàtria. Una pàtria basada en banderes, símbols i monarques, però mai en la gent que pobla i fa funcionar honradament el nostre país.

La ultradreta segueix sense acceptar les normes democràtiques ni assumir que en les reunions del consell de ministres hi ha membres del PSOE i d'Unidas Podemos. No atorguen legitimitat al govern de coalició, perquè això de manar els hauria de correspondre als de sempre, als que des de la nit dels temps han tallat el bacallà a Espanya i arreu. Per això, quan no són al govern ni tenen prou força al parlament, utilitzen tot el que està al seu abast per seguir manant: clavegueres, lawfare, mitjans de comunicació... I aquí és on cal lliurar la batalla, perquè si el seu discurs d'odi i confrontació segueix calant, els nostres barris i pobles seran més insegurs i el feixisme aguaitarà a cada cantonada, no únicament en els passadissos del Congrés ni dins de l'hemicicle. Han començat per assetjar miserablement i agressivament dirigents destacats com el vicepresident Iglesias o la ministra Montero i els seus fills, però quan una bola de neu comença a rodar per la vessant d'una muntanya és molt difícil d'aturar.

Parlava Aina Vidal de les nostres pors, de les legítimes pors que podem tenir i sobre les quals hem de manar nosaltres. I davant la por, les institucions han d'estar al servei de la ciutadania. Per això les classes privilegiades continuen dient que tots els polítics són iguals, que no ens fan falta, perquè els poderosos no necessiten les institucions més que per extreure tots els recursos que puguin i posar-los en les seves butxaques. I no les necessiten perquè ja tenen els seus hospitals i col·legis privats, perquè gairebé tot poden comprar-ho. Per això volen injectar odi i crispació en les institucions, per desprestigiar-les i així poder campar al seu aire dins i fora d'elles. Per tot això cal defensar més que mai, amb ungles i dents, unes institucions al servei de la gent comuna. S'imaginen aquesta pandèmia gestionada per un govern de coalició PP-Vox? S'imaginen de ministra de Treball a Fátima Báñez en el lloc de Yolanda Díaz? A Ana Mato o Alfonso Alonso en lloc de Salvador Illa dirigint el ministeri de Sanitat? No, no tots són iguals, senyors meus. Perquè com bé va recordar Aina Vidal en la seva intervenció, no hi ha en aquests moments a Espanya una dreta amb sentit de país i d'estat, perquè la CEOE es troba sola negociant i dialogant.

Vidal ha tingut temps durant el seu discurs per recordar les persones que han patit i segueixen patint la malaltia, les que han mort a causa de la covid-19 i els seus familiars, que no han pogut acomiadar-les com es mereixien. Ha reconegut la feina d'aquells treballadors i treballadores essencials, també el personal sanitari, que segurament mai havíem valorat justament. Ha parlat dels treballadors de Nissan, que es van mobilitzar i van lluitar pels seus llocs de treball mentre els "Cayetanos" sortien al carrer amb pals de golf a dir que no estaven disposats a assumir la part de l'esforç que els corresponia per superar aquesta crisi. Perquè com sempre, les castanyes les han de treure del foc les classes populars, mentre els de dalt les segueixen esprement miserablement.

Per a Vidal, cap país es pot construir des de l'odi, i té raó. Perquè ara més que mai necessitem serenitat, diàleg, escolta, ciència, indústria, investigació, cultura... I amor, com bé va dir també la diputada catalana d'En Comú Podem. Per tot això, necessitem menys Abascals i més Aines Vidals. Més dones i més homes, més enllà del partit o ideologia que representin, compromesos amb els valors de la democràcia i els drets humans, cosa que sembla bàsica però que la història ens demostra que podem perdre molt ràpidament i que els nostres avantpassats no ho van aconseguir de forma gratuïta. Necessitem més Aines Vidals, més dirigents polítics sòlids, amb preparació i bagatge, independentment de la seva edat (Vidal té tan sols trenta-cinc anys), que basin el seu discurs en la feina, la militància i la formació. Perquè no oblidem d'on ve aquesta jove parlamentària, experimentada en moltes batalles en Comissions Obreres i Iniciativa per Catalunya Verds, dues organitzacions fonamentals per entendre la lluita obrera i d'esquerres a Catalunya i a les Espanyes. Una "estirp de titans", com diu Vidal. O potser és casualitat que una de les ministres més ben valorades i reconegudes de la història de la nostra democràcia, en aquest cas Yolanda Díaz, tingui també el seu passat i el seu present a CCOO i el PCE? Alguns fins i tot s'han sorprès que una persona preparada, dialogant i eficaç sigui comunista. Observin, valorin i comparin, i no s'oblidin dels orígens d'uns i altres, perquè la història cal conèixer-la. Mentre la gent d'esquerres, singularment aquelles que formaven part de CCOO, el PCE o el PSUC, encara que no només d'aquestes organitzacions, es jugaven la vida per portar la democràcia al nostre país, allò que avui representa Vox i també una gran part del PP lluitava exactament pel contrari. I avui el món ha canviat, sens dubte, però mai s'ha de perdre de vista que el fantasma del feixisme sempre aguaita, i aquesta batalla cal donar-la i guanyar-la. Amb determinació, però amb bagatge, serietat i solidesa.

Visca la vida! Visca l’amor! Gràcies, Aina.