Mireia Boya

Ambientòloga

Les novetats judicials de les diferents causes lligades al procés d’independència de Catalunya se succeeixen gairebé setmanalment. De fet, la judicialització del conflicte és, de llarg, el tema més recurrent de l’actualitat política d’aquest país. És normal, ja que des del 2017 comptem ja 2.850 persones amb causes judicials obertes relacionades amb l’autodeterminació i la defensa dels drets i les llibertats a Catalunya. Moltes encara estan pendents de judici, però algunes ja han estat condemnades o s’han hagut d’exiliar per evitar les represàlies de la justícia estatal. La xifra fa vertigen i evidencia una causa general contra el moviment independentista, fraccionada judicialment per dissimular internacionalment.

El debat polític, a les institucions i als mitjans, es belluga entre la reforma del codi penal i el delicte de sedició, l’indult dels presos polítics i la reivindicació per part del moviment sobiranista d’una llei d’amnistia. A aquesta última, la dreta i els socialistes ja han dit que no, tot i que prop del 80% de la població catalana hi està d’acord. Un debat que, intencionadament per part del Govern de l’Estat, es porta als aspectes més tècnics per evitar pronunciar-se sobre la naturalesa política i l’abast social i humà del conflicte existent. Els dies passen i els anys de condemna i exili també.

Mentrestant, aquesta setmana, una nova sentència condemnatòria, la dels membres de la Mesa del Parlament d’aquella onzena legislatura. El resultat: delicte de desobediència, inhabilitació, multa de trenta mil euros cadascun i la sensació d’haver estat condemnats per permetre el debat parlamentari i la votació de diferents iniciatives sobre la independència de Catalunya. Aquest cop, però, la indignació no s’ha vist ni al Parlament ni al carrer. I és que ens estem acostumant a protestar des de casa, a cop de piulada, comunicat o infografia. La mandra de la cronificació del conflicte i la letargia de l’actual Parlament. Si cal tornar-ho a fer, la manca de carrer, ens afebleix enormement.

La primera constatació arran de la sentència és la parcialitat manifesta amb la qual actua la justícia espanyola. Els mateixos fets, les sessions parlamentàries de la tardor del 2017, han vist una absolució, una inhabilitació amb multa i els onze anys de presó de la presidenta, Carme Forcadell, condemnada per sedició. Com a presidenta o portaveu de grup parlamentari, signar l’entrada a registre de la llei del referèndum es podia fer; com a Mesa, permetre el debat i, sobretot, la votació al Parlament, no.

És a dir, podem pensar en la independència, podem portar-la als programes electorals, però mai la podrem tramitar al nostre Parlament. Aquesta sentència buida de sobirania la cambra legislativa i converteix la Mesa en un tallafoc constitucional, en un òrgan de censura a la lliure iniciativa parlamentària dels diputats i diputades. El poder judicial ha resolt que el poder legislatiu no és lliure, que no valen per a res les majories parlamentàries democràtiques. El coacciona de cara al futur de forma tirànica, perquè no ho torni a fer.

És un avís a navegants de cara a les pròximes eleccions autonòmiques. Els partits polítics hauran d’explicar molt bé què volen fer i, sobretot, com fer-ho. Els membres de la pròxima Mesa ja saben que segons què deixin debatre a l’hemicicle es guanyaran una inhabilitació. La part positiva, per buscar-ne una, és que mai més podrem creure en un discurs que ens digui que ho farem únicament des de les institucions i de la llei a la llei. No, el Tribunal Constitucional no negocia amb separatistes per molt que parem taules de diàleg entre governs. Menys encara sense la força de la mobilització popular.

Aquesta jurisprudència per a la Mesa dinamita majories socials. Ja no importa si el 80% de la població catalana vol exercir el dret d’autodeterminació, senzillament el Parlament no podrà tramitar aquest anhel. I aleshores? L’autocensura en una institució buidada només es combat amb l’exercici de la pròpia sobirania. Diguem-ho així o parlem d’unilateralitat, poc importen les paraules i els lluentons que posem als discursos polítics quan l’alternativa per tornar-ho a fer és única.

Al final, el que ens diu aquesta última sentència del procés és que podrem anar fent, amb declaracions simbòliques, mentre el TC no ens adverteixi personalment i per escrit. Com si fos un òrgan amb legitimitat per dir a cap diputat o diputada què ha de pensar, què ha de debatre, què ha d’aprovar al seu Parlament. La irregularitat democràtica és que l’advertiment il·legítim hagi comportat presos i exiliats polítics. Si totes les forces democràtiques no veuen i denuncien aquesta cacicada constitucional, seran còmplices de la tirànica censura del règim. I sí, les properes víctimes de la persecució ideològica poden ser ells.