Carpa per la realització de proves PCR a Barcelona .- EFE/Enric Fontcuberta

Pere-Joan Cardona

Investigador de l’IGTP i professor de Genètica i Microbiologia (UAB)

Malgrat tot l’enorme dispendi en programes de vigilància i la inversió multimilionària en tests PCR, ja tenim aquí l’esperada segona ona de la covid-19, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un coronavirus. Ja no és només la suposada incompetència dels nostres polítics. Es tracta d’un fenomen generalitzat. Només Nova Zelanda i la seva posició estratègica se n’ha sortit. Com es pot explicar? Doncs fàcil, una fatídica combinació entre retrobament de diferents nuclis bombolla postvacacional, facilitat sobretot pel retorn a les universitats, amb el consegüent entusiasme juvenil, reblat per la mobilitat laboral i la sensació generalitzada de gravetat relativa. Total, els que són susceptibles que es protegeixin, i nosaltres anem fent i avall que fa baixada.

Arribats a aquest punt m’agradaria fer dues consideracions. Sobre la sensació generalitzada de poca gravetat, tenim el precedent de la grip. Ja fa anys que estem acostumats al col·lapse de les urgències i de les funeràries a l’hivern. La culpa sempre és dels altres. El Govern, que posi més llits. Total, la sensació de gravetat la viu una ínfima proporció de la població general, la que s’acosta físicament als centres sanitaris. La immensa majoria no experimenta aquesta sensació. No hi ha cotxes de les funeràries amunt i avall, no hi ha 100 milions de morts, com a la grip del 1918, ni s’ha mort dues terceres parts de la població, com a la pesta negra del segle XIV.

L’altra consideració és la de la guerra dels indicadors i la gestió de les expectatives. Aquí els professionals hem badat i molt. Gràcies a la gran tasca del grup Biocom-SC, de la UPC, es va generar un sistema d’alarmes basat en la taxa de multiplicació de la infecció –la famosa r– i la incidència de la infecció poblacional. En aquest sistema s’indicava clarament que, quan l’índex de risc de rebrot EPG arribava a 100, la situació era ingovernable. Era impossible seguir el rastrejament de tots els casos. Aquest índex ha anat pujant i la valoració s’ha anat estirant com un xiclet. Quan era de 200, estàvem "molt preocupats"; a 400, "molt, molt preocupats", i així anar fent. I davant d’això també hi ha actituds reprovables. Des dels responsables polítics que fan menys tests, i d’aquesta manera s’abaixen els indicadors, fins als experts que demanen tests PCR fins a l’extenuació, perquè com més en fem més ens acostarem a l’estàndard del 5% de positivitat ideal que marca l’Organització Mundial de la Salut. Uns tests caríssims, a 100 euros la unitat, mínim. A Catalunya ja n’hem fet dos milions. És a dir, que ja hem invertit 200 milions en tests PCR. Costa d’endevinar qui els pagarà. Uns tests que impliquen un esforç titànic de logística i de rastreig, impossible per a l’estructura de vigilància actual.

En definitiva, un cert pensament màgic ens havia assegurat que tot plegat es resoldria amb un aplanament de la corba. Ningú va parlar de la muntanya russa, que és al que anem.

L’esforç de vigilància epidemiològica només té sentit amb un índex de gravetat de 100. No demanem impossibles als nostres professionals! Quan s’arriba a aquest límit, el que cal fer és un altre tipus de mesura, molt més contundent. L’aturament dràstic de l’activitat, o confinament. Cal aturar l’activitat de manera dràstica. No hi ha res més. I esperar que l’índex davalli fins als límits tolerables per als sistemes de vigilància epidemiològica. Perquè això no és la bota de Sant Ferriol. Cal que quedi clar.

Per això cal aplaudir la fermesa amb que s’han pres les darreres mesures o abans el tancament dels establiments de restauració. I aquí he trobat a faltar una certa responsabilitat per part del gremi de restauradors, que ha fet els ulls grossos en deixar que els seus clients veiessin aquests establiments com un lloc segur i es permetés treure’s la mascara com qui es treu la bufanda una nit gelada d’hivern en entrar al confort de l’escalfor.

Dins d’aquest confinament, cal també una visió política i cultural. Cal prioritzar. Com ara salvar la primària. Les escoles. L’esport. S’ha d’assajar. L’altra és salvar el comerç, i sobretot les llibreries, que ho han fet bé, que han fet els deures, com els teatres, els cinemes i els auditoris. Mentrestant, mascareta i mans, el mantra de les 3 m. Potenciar el teletreball...

I finalment la responsabilitat personal. Les reunions de coneguts i familiars cal restringir-les i fer-les en format reduït i amb mascareta. I cal deixar-se del suposat glamur dels tests antigènics i del temps de seguretat altrament màgics. Cal dir-ho alt i fort: els tests antigènics actualment no detecten les infeccions asimptomàtiques, o és que no s’està al cas dels experiments d’en Trump?

En definitiva, vigilància epidemiològica, sí, és clar, fins a un índex de rebrot de 100. Després, és inútil. Confinament. Davallada, i tornem a començar. I això durarà, més enllà de l’arribada de les vacunes, que arribaran quan arribaran i a qui arribaran, i tindran l’eficàcia que tindran. Sent optimistes, cal comptar almenys amb dos anys més de muntanya russa.

Estem en una pandèmia, volem invertir a estalviar morts i seqüeles. A aquestes altures no hem d’esperar a veure piles de morts als carrers per adonar-nos-en. Una mica més de responsabilitat ciutadana!