Europa-Press

Oriol Lladó

Regidor de l'Ajuntament de Badalona

El deficient estat de conservació i manteniment del parc immobiliari a les nostres ciutats és com una silenciosa onada gegant abans trencar-se (i trencar) la costa. Els pisos i cases on vivim són, en general, vells, poc eficients i en alguns casos poc segurs i insalubres. La premsa de proximitat informa cada vegada més de pisos que han de ser desallotjats per risc d’esfondrament i són habituals notícies per incendis per sobrecàrrega elèctrica, mala ventilació i altres factors vinculats amb la pobresa energètica. Fa uns pocs dies, el Gremi de Constructors de Catalunya alertava d’un esfondrament mensual a Catalunya.

Més enllà del titular, la Generalitat calcula que a Catalunya hi ha 147.000 vivendes que tenen més de 45 anys ara mateix i que per tant haurien de passar la Inspecció Tècnica d’Edificis (la ITE), tot i que d’aquestes només un 47% han estat auditades. Segons la informació recopil·lada per l’Observatori Metropolità de l'Habitatge (ohb.cat) els habitatges construïts abans del 1981 a Nou Barris, Ciutat Vella o Santa Coloma (passen generosament el vuitanta per cent en dades de 2017), percentatges que són clarament insostenibles si analitzem els certificats energètics deficients, amb Nou Barris al 38,9% i Ciutat Vella al 46,05%. La informació sobre habitatges en mal estat disponible no té dades recents, cal anar 9 anys enrera, però en la demarcació de Barcelona se situa en 9515 vivendes. Dades que certifiquen la urgència i que ens permeten conèixer millor una realitat que ja no podem amagar.

L’habitatge és notícia (l’emergència dels desnonaments, les polítiques per regular el mercat del lloguer, els anuncis de construcció de noves promocions públiques), però cal ampliar el focus per incorporar-hi la rehabilitació... perquè és una irresponsabilitat no fer-ho.

La Comissió Europea promou el programa ‘Una onada de renovació per Europa’ que té per objectiu multiplicar la taxa de renovació des d’un punt de vista d’eficiència energètica, tot rehabilitant 35 milions d'edificis i creant 160.000 llocs de treball verd. El 85% dels habitatges de la UE van ser construïts fa més de 20 anys. Els edificis representen al voltant del 40% del consum energètic de la UE i el 36% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. En la gestió d’aquests fons europeus, Catalunya hi té molt a dir i hi té (hi tenim) una gran oportunitat.

L’impuls de la rehabilitació millorarà les condicions de vida dels nostres veïns i veïnes i incrementarà l’eficiència dels edificis (més diners a la butxaca pels veïns, menys emissions a l’aire); però també és un factor de dinamització econòmica molt interessant perquè dona més joc a autònoms, PIMES i, en especial, a l’economia social. I a més, no genera consum de sòl.

El finançament europeu és una bona notícia, però cal baixar-la a peu de carrer. És important explorar totes les vies per assegurar que l’Operació Rehabilitació és alguna cosa més que un titular bonic. Cal assegurar convocatòries d’ajut ben dotades i ben dissenyades, també línies de crèdit. I estudiar com reforçar-ho, per exemple aprofundint en canvis de política fiscal (deduccions, rebaixes IVA) i els canvis normatius i de planejament que calgui.

Però sobretot cal mirar de cara la realitat on ha naufragat fins ara la conservació del parc immobiliari... i això és el col·lapse de les comunitats de propietaris (pisos buits, passotisme dels grans tenidors, ocupacions) en els barris més tocats per la crisi de les nostres ciutats i en especial la precarietat dels estalvis domèstics per fer front a les necessitats de manteniment. Aquesta és l’autèntica clau de volta, empoderar les comunitats, millorar l’accés a la informació, simplificar els tràmits, acompanyar el ciutadà... facilitar la participació de l’economia social i cooperativa, dels autònoms i petits empresaris. Que al voltant de la rehabilitació articulem una economia més propera i sòlida.

El debat sobre la rehabilitació hauria de sortir de l’ombra i situar-se al costat dels altres grans temes de l’agenda urbana: com hem de dissenyar els nous habitatges?, com podem augmentar el parc públic?, com podem controlar el preu dels lloguers? Millorar la conservació i posar al dia la nostra vivenda és absolutament prioritari: per justícia, per seguretat i per responsabilitat ambiental. Aquesta realitat s’acabarà esfondrant damunt nostre si decidim mirar cap a una altra banda.