Fer servir la cara d’en Franco. Així no, companys

Miguel Guillén Burguillos

Aquest dimarts 18 de juliol, just quan es compleixen 81 anys del cop d’estat que va donar inici a la guerra civil espanyola, alguns carrers de Catalunya s’han despertat amb cartells amb la cara de Franco amb el lema "No votes el 1 de octubre. No a la república". Cartells que, paradoxalment, no ha penjat cap militant de Falange, sinó que han estat membres de l’associació independentista "República des de baix" els qui ho han fet.

El primer que he pensat és que veure la cara d’en Franco representa per a moltes persones un impacte molt desagradable que pot ferir la seva sensibilitat. Per què? Perquè encara són moltes les persones vives que van patir la repressió franquista. Perquè van ser moltes les que van ser assassinades per un règim totalitari que va causar el terror sense escrúpols sobre milions d’espanyols. I perquè són molts els desapareguts en milers de cunetes i fosses comunes de tot el país. De fet, Espanya és el segon país del món amb més persones desaparegudes per causes polítiques, només superat per Cambodja. Els qui tenim (teníem) familiars represaliats i desapareguts sabem què vol dir tot això. No frivolitzem, si us plau.

Molt probablement qui ha ideat aquesta desafortunada campanya no ha estat represaliat pel franquisme, i segurament no té cap familiar ni cap desaparegut ni assassinat pel règim. Òbviament puc estar equivocat, però no hi trobo una altra explicació. La banalització del franquisme, el feixisme o el nazisme és un problema que només superarem amb més cultura i difusió de la història, a l’escola, a casa, a les associacions i organitzacions civils. No ens en sortirem si no som conscients com a societat de la dimensió de la barbàrie franquista. També a Catalunya, on hi va haver represaliats i repressors.

Fer servir la imatge d’un dictador sanguinari com Franco fa mal, sigui quin sigui l’objectiu que es vulgui aconseguir, en aquest cas igualar amb el dictador qualsevol persona que no voti en la mobilització que es preveu per a l’1 d’octubre, si és que finalment es convoca i s’acaba duent a terme. Potser alguns militants de l’esquerra independentista que donen suport al govern de Junts pel Sí, que van votar la investidura del convergent Puigdemont i que van aprovar els pressupostos antisocials de la Generalitat tenen alguna manera d’exercir influència sobre el Govern per tal que convoquin i organitzin un referèndum algun dia. Perquè aquest atzucac s’hauria de resoldre votant; en això crec que estem d’acord.

Avui, determinats sectors que no van moure un dit contra la dictadura franquista volen erigir-se en ferms defensors de la desobediència i el desafiament (alguns per edat no van poder, d’altres no). Em sembla perfecte. Sense aplicar desobediència efectiva (no només simbòlica) vers aquelles lleis que es consideren injustes, mai no seria possible la independència unilateral de Catalunya. Quedi clar que desobediència era per exemple jugar-se-la en la negra nit del franquisme, quan t’hi exposaves a dures penes de presó o fins i tot a ser assassinat. Avui, alguns consideren valenta desobediència estripar fotocòpies, cremar papers o draps o fer tuits suposadament desafiants, que com a molt et poden portar a declarar a comissaria o al jutjat. Crec que la comparació no se sosté. Ara, a sobre, alguns tenen el poc respecte vers les víctimes de fer servir la cara d’en Franco per ficar en el mateix sac a qualsevol persona que no combregui amb el full de ruta de JxS-CUP. Potser no són conscients que, fent-ho, banalitzen el franquisme. Cal una mica més de tacte i sensibilitat; amb la memòria dels represaliats no s’hi juga. Així no, companys.