La prefectura de la Via Laietana s’ha de convertir en un espai de memòria històrica

La prefectura de la Via Laietana s’ha de convertir en un espai de memòria històrica

Jordi Muñoz

Professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona

Passejant pel centre de Barcelona podem trobar, encara, el que fou el principal centre de tortura de la policia franquista: la prefectura de la Via Laietana. Per allà hi van passar milers de persones detingudes i, moltes d’elles, van ser brutalment torturades als calabossos i les sales d’interrogatoris d’aquell edifici. De testimonis i relats en tenim molts. Però l’edifici segueix allà, ocupat per la policia, recordant-nos cada dia quina és la vertadera naturalesa de la transició.

L’edifici de la Via Laietana té una gran rellevància històrica. Però sobretot, simbòlica. De tortures se’n van practicar en altres llocs, però no n’hi ha cap que hagi adquirit la rellevància i referencialitat de la Via Laietana. El nostre no és un cas únic: en molts altres països de passat autoritari hi sol haver centres de tortures que, per diverses raons, esdevenen símbols de la repressió i la resistència. És el cas, per exemple, de l’Escuela Superior de Mecánica de la Armada (ESMA) a l’Argentina, La Casona a Montevideo o Villa Grimaldi a Xile, entre d’altres. En tots aquests casos, els antics centres de tortures han estat designats com a espais de memòria per lleis especials i s’han reconvertit en museus i centres de difusió de les tortures i assassinats de les dictadures.

En canvi, a casa nostra, això encara no ha passat. I s’ha demanat molts cops. El 2017 es va aprovar una resolució al Congrés dels Diputats per convertir la prefectura en un museu. També l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i les entitats memorialístiques i de la societat civil han impulsat campanyes i manifestos per reclamar-ho. Aquesta setmana Òmnium ho recorda amb un documental que es pot veure on-line. Però el govern espanyol, tant en temps del PP com ara que hi mana el PSOE, no han mogut ni un dit per donar compliment a aquesta demanda. Una demanda que, diria, és gairebé una obligació moral d’higiene democràtica.

De fet, no és només que l’edifici no hagi estat designat i convertit en un espai de memòria, sinó que ni tan sols n’han canviat els usos. Segueix sent, inexplicablement, la seu de la policia nacional espanyola a Barcelona. I segueixen portant-hi detinguts. De fet, no cal anar gaire enrere:  ara fa un any que alguns dels detinguts per les protestes contra la sentència del judici de l’1 d’octubre van acabar allà i van denunciar maltractaments. A més, arran d’aquelles protestes, l’edifici s’ha convertit gairebé en un espai d’orgull per la dreta espanyolista. I no és estrany veure banderes espanyoles penjades als fanals del davant. Cal recordar que el tímid intent de l’ajuntament de Barcelona de posar-hi una plaça va despertar reaccions irades d’alguns grups polítics, i de sindicats policials. L’ajuntament ha rebut pressions de tota mena per retirar la placa, i de fet la placa ha estat cremada i pintada en múltiples ocasions.

Aquesta al·lèrgia a la memòria, i la continuïtat institucional i d’usos de l’edifici de la Via Laietana són mostres importants dels dèficits de la transició espanyola, i per extensió, dels dèficits de qualitat de la democràcia espanyola. Després d’uns anys en què les polítiques de memòria històrica han prioritzat la memòria de la guerra i la immediata postguerra, és hora de donar un impuls important també a la memòria del tardofranquisme, com ja comença a fer la Generalitat.

És molt important obrir foses i recuperar les despulles de les víctimes oblidades de la guerra i la postguerra. I és imprescindible retirar monuments com el de Tortosa. Cal reconèixer els esforços que realitzen i han realitzat les nostres institucions en aquesta línia, amb un paper molt destacat del conseller avui empresonat Raül Romeva. Però ara no haurien de passar 20 anys més per fer avenços significatius també en la memòria del tardofranquisme. Si no, farem tard, com ja es va fer tard amb la retirada de medalles a Billy el niño, per exemple.

Cal repetir molts cops que, en contra de la imatge edulcorada que se n’ha volgut vendre, la repressió política, les tortures i les execucions es van allargar durant tot el franquisme. La "reconciliació" basada en l’amnèsia s’ha demostrat falsa i superficial. Perquè només pot haver-hi una democràcia sana a partir de la justícia, i sobretot de la memòria i l’assumpció de la veritat per part de les institucions.

A aquestes alçades, l’única manera civilitzada d’afrontar la qüestió és convertir l’edifici de la Via Laietana en un espai de memòria i de recerca i arxiu sistemàtic de tot el que va passar allà. Si encara no s’ha fet és, evidentment, per les continuïtats institucionals, biogràfiques i ideològiques que hi ha entre la policia nacional franquista i la policia nacional de la democràcia. I per les inseguretats de l’estat i els seus defensors a Catalunya. Potser creuren que la memòria del seu passat n’afeblirà la imatge i la legitimitat. Per això ho intenten tapar amb banderes ben grosses.