Cristina Fallarás, periodista

Fa poc vaig trucar a una amiga i li vaig dir: "Companya, m'estic matant". No parlava evidentment (quan una vol matar-se es mata) en sentit literal. Em referia a aquesta forma de no donar a l'abast, aquest multiplicar-nos en treballs, atencions, espais, factures, cures, tasques, deures, lectures, deutes, compromisos, mails, xarxes, respostes.

Matar-se és el contrari de viure

Em van proposar des de Público que escrivís un article sobre la violència econòmica i laboral contra les dones. Immediatament destaquen l'atur, les conseqüències nefastes que cada vicissitud política, econòmica, sanitària, etc. suposen contra les dones, la bretxa salarial, la imposició del nostre físic (de la qual mai es parla) en l'àmbit laboral, la violència econòmica per maternitat, la representació laboral masculina que tendeix a triar mascle i es perpetua en la comoditat...

D'això en sabem totes i tots molt. Totes i tots. Això que, a partir d'un cert dia de novembre, les dones treballem gratis s'ha convertit en una broma macabra. Però quina cosa més graciosa, oi? Què ocurrent.

Escrivia la setmana passada aquí mateix sobre el parany que es posa tot sovint entre alguns sectors amb la idea segons la qual les dones ens "autoexplotem". Alguna cosa així com "mira, ara m'explotaré perquè no tinc una altra cosa per fer, perquè sóc una mica tonteta i no sóc rebel perquè el món m'ha fet així, tralará".

Quan en el 2018 el moviment feminista va convocar una vaga general que, a més de l'àmbit laboral, incloïa el consum i les cures, vaig començar a pensar seriosament en aquesta última idea, la de les cures. Seriosament. Per suposat que no era res de nou, però de sobte, pràcticament la meitat de la societat es preguntava: Què fem aquesta tarda amb la besàvia? Com tornaran les criatures soles del col·legi? A quina hora se li dóna llet al nadó? No aniràs a visitar-li a la residència? Se li posa una aigua especial a la planxa? Quin peu calça la petita? És igual, que cadascú imagini la seva ignorància particular.

Tenir cura de les persones grans de la família, fer-te càrrec de les criatures, ocupar-te que no faltin els aliments necessaris, planificar i elaborar-los, pal·liar la solitud dels avis i àvies, respondre a cadascuna de les mil vegades diàries que una veu infantil crida "mamà!", planejar la neteja de la casa, atendre les malalties de la família i els seus tractaments, respondre als requeriments del col·legi, acompanyar al metge, alletar... Totes elles són activitats econòmiques. ECONÒMIQUES. I segurament hi haurà homes que assegurin ser ells els responsables o corresponsables de tot l'anterior, però, per posar un exemple, segons l'Organització Internacional del Treball (OIT) els percentatges dels qui "cuinen o fan un altre tipus de treball dins de la casa diàriament" són: el 84,5% de les dones i el 41,9% dels homes.

El passat cap de setmana vaig comentar aquesta dada amb un parell d'amics que es declaren feministes. Tots dos es van sorprendre, no per l'enorme quantitat de dones, sinó pel que ells van considerar un notable percentatge d'homes. "Creia que al 84% de dones correspondria un 16% d'homes", va admetre un, i el simple fet que contemplés tal possibilitat m'aclapara amb aquesta mena d'angoixa que provoca un dolor físic.

Però anem en concret al treball no remunerat, que és la base de tot això. La OIT es pregunta: "Quant de temps dediquen les dones i els homes al treball de cures no remunerat?". La resposta és que les dones dediquen a la vora de 4 hores i mitja (263 minuts) diàries a treballs pels quals no cobren, enfront dels homes, que inverteixen 2 hores (126 minuts), menys de la meitat que nosaltres.

Matar-se és el contrari de viure

M'agradaria, arribades a aquest punt, fer un pas més. El públic i el comú estan íntimament relacionats, això ho sap bé el feminisme. De fet, quan la marxa feminista es mobilitza en contra del consum i de l'explotació, ho fa també al·ludint al racisme, al feixisme, a l'homofòbia, a qualsevol mena d'opressió. Qualsevol que participi en els moviments socials, sigui contra els desnonaments o contra la violència masclista, sap per experiència que la participació de les dones és molt superior a la dels homes. Un exemple: Per què no es manifesten els homes massivament en contra de la bretxa salarial, que fa que les dones cobrin sensiblement menys que els homes desenvolupant la mateixa feina? És més, per què no ho han fet MAI els sindicats, representants dels treballadors i, en teoria, les treballadores? No es tracta potser d'una flagrant discriminació? No tira per terra la nostra bonica idea de societat democràticament igualitària?

El fet que les desigualtats socials, és a dir econòmiques i laborals, afectin sobretot les dones dóna com a resultat una més alta participació de nosaltres en les mobilitzacions reivindicatives. Ah, però això no computa com a "treball no remunerat". Perquè no ho és. I no obstant això és temps. Temps de vida. Si ho portem a l'extrem, podria suposar un enfrontament entre "donar la vida" i "guanyar-se la vida".

Matar-se és el contrari de viure

En la lluita pels nostres drets, pel que és social, pel comú, la participació de les dones és notablement superior a la dels homes. Per la senzilla raó que els qui es mobilitzen mai són els privilegiats.

Als treballs no remunerats hauríem de sumar la nostra participació en la lluita col·lectiva, la nostra presència a les portes dels jutjats després d'una sentència masclista, la nostra atenció a les mares que deixen al carrer amb els seus fills per impagament de lloguer, a les que temen que torni el maltractador, les que no reben la pensió d'aliments, hauríem de sumar les nostres xarxes de suport a les noies que arriben a casa agredides sexualment i a les seves mares, els grups que hem anat construint i requereixen la nostra atenció diària per emparar i difondre els atropellaments que patim, el nostre costum de dedicar, hora rere hora, un temps, el nostre temps, a atendre les que pregunten per una advocada, una forense, un sostre, una jutgessa, una manta, una periodista, una mà estesa, una paraula.

Quan aquest diari em va posar a pensar en la violència econòmica contra les dones, la meva experiència va donar un parell de passes. Em resisteixo a reduir-ho a una qüestió de salaris i llocs de treball. De sobte això es converteix en el contrari del que som i fem.

He pensat molt en la idea d'això que s'ha anomenat "les cures", i em proposo ampliar aquest camp. No es tracta només de cuidar en l'àmbit de l'íntim, el domèstic o el físic. Es tracta de la cura de la societat. Proposo ampliar-ho a l'àmbit social, és a dir modificar l'econòmic, tot el que considerem construcció econòmica de la societat.

Què "val" més, una dona que posa el seu cos contra els qui abandonen, per la força, a una família al carrer o un tipus que especula en borsa? Qui millora la societat, una dona que atén la mare violada o el president del Banc d'Espanya? Què seria d'un grup humà en el qual ningú tingués cura de dones y homes grans, de nadons, dels aliments, de la higiene? Per què considerem "normal" que un grapat de persones cobri milions d'euros a canvi de deixar sense llum, sense aigua o sense sostre als qui s'associen perquè això no succeeixi?

Considero sincerament que el feminisme, en tant que activisme polític contra les opressions, representa una forma de vida més digna, millor, més valenta, infinitament menys cruel. Una manera d'aconseguir-ho amb la lluita.

Considero sincerament que les dones treballem sense remuneració no només en l'espai privat sinó en la construcció pública, és a dir comuna, d'un món millor.

I no obstant això ens està costant la vida. No em refereixo, evidentment, a les assassinades, sinó a aquesta forma insuportable, inabastable, de llaurar, de ser alhora bou, carro, jou i arada.

Fa poc vaig cridar a una amiga i li vaig dir: "Companya, m'estic matant". Matar-se és el contrari de viure. Dit tot l'anterior, es tracta de donar la vida, donar la vida com el contrari a "guanyar-se la vida". A hores d'ara, més ens val, un cop posades, que l'assumpte doni fruit.