L’amnistia, mig segle després

Marina Llansana i Rosich. Filòloga i periodista

Aquest cap de setmana fa cinquanta anys justos que es va fer la cèlebre tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Del 12 al 14 de desembre de 1970 els homes i dones més representatius de la cultura catalana del moment van protagonitzar un gran acte d’oposició antifranquista arran del Consell de guerra celebrat a Burgos que va condemnar a mort a militants d’ETA acusats de lluitar pels drets nacionals del poble basc.

Els protagonistes de la tancada eren acadèmics, creadors, professionals de la cultura, periodistes, artistes... La llista és aclaparadora: hi eren Antoni Tàpias, Joan Brossa, Joan Miró, Montserrat Roig, Josep Benet, Gabriel Ferrater, Ana María Matute, Joan Manuel Serrat, Terenci Moix, Esther Tusquets, Quico Pi de la Serra, Raimon, Pere Portabella, Rosa Regàs, Joan Oliver, Oriol Bohigas, Núria Espert, Feliu Formosa, Jaume Cabré, Mario Gas, Pere Portabella... I així fins a tres-cents. Alguns amb una trajectòria més llarga de compromís polític en la clandestinitat que d’altres, alguns més d’esquerres que d’altres, però junts van aconseguir impulsar una mobilització transversal i contundent contra la repressió franquista que va obtenir gran ressò internacional i que va contribuir a forçar el règim a commutar les penes de mort.

De la tancada a l’Abadia de Montserrat en va sortir un manifest on es demanava l’amnistia, el retorn de les llibertats democràtiques i el dret a l’autodeterminació. Ara que fa mig segle d’aquest manifest, rellegir-lo és una autèntica sacsejada. Excepte les referències a la pena de mort, la resta del manifest és pràcticament vigent avui en dia. En plena democràcia i al segle XXI, hi segueix havent repressió a l’Estat espanyol, presos polítics, exiliats, prohibició d’exercir el dret a l’autodeterminació i vulneració de diversos drets fonamentals i llibertats democràtiques, com evidencien cada dia que passa els líders catalans que compleixen condemna a les presons catalanes.

La urgència de l’amnistia

El govern espanyol de coalició Psoe-Comuns és conscient de fins a quin punt el conflicte obert amb Catalunya malmet el seu prestigi internacional i sap que no s’ho pot permetre. Anys després d’haver apostat per fer política als tribunals, el govern espanyol comença a ser conscient que necessita tornar a fer política a les institucions per abordar la relació amb Catalunya. I és per això que va acceptar la Taula de Diàleg, i és per aquest motiu que es proposa reformar el codi penal per revisar les penes del delicte de sedició, o bé tramitar les peticions d’indult, tal i com va anunciar el ministre de Justícia Juan Carlos Campo.

Ara bé, el PSOE també ha d’entendre que aquestes dues mesures –la reforma del codi penal i els indults- encara que arribessin a ser una realitat, suposarien només pedaços als greuges de l’Estat contra Catalunya. D’una banda perquè no es fa desaparèixer l’anacrònic delicte de sedició que va portar a la presó els líders catalans, només se’n rebaixa la pena. D’altra banda perquè els indults són una mesura de gràcia del Consell de Ministres i el Rei que només serviria per alleujar a nou presos polítics catalans (i benvingut sigui l’indult perquè no haurien d’haver estat mai presos). Però l’endemà dels nou indults hi seguiria havent exiliats i centenars de represaliats condemnats o pendents de judici per participar en les mobilitzacions democràtiques del procés. I, finalment, no són la solució perquè no es resol el conflicte polític de fons: la voluntat d’una immensa majoria de la societat catalana que vol expressar-se a les urnes per decidir el seu futur.

La solució, doncs, no pot ser jurídica. La solució no es diu indult ni reforma del codi penal. La solució es diu Llei d’Amnistia i nou referèndum que, això sí, té una gran càrrega política, perquè l’amnistia elimina la pena, el condemnat deixa de ser culpable (a diferència de l’indult), i suposa una solució col·lectiva per a tots els represaliats.

Per demanar l’amnistia, els intel·lectuals de la tancada de Montserrat van ser castigats amb sancions econòmiques, retirades de passaport i la prohibició d’actuar en públic. Per demanar l’amnistia, cinquanta anys després, els activistes i entitats catalanes que organitzen mobilitzacions segueixen patint per si els caurà damunt amb la seva força implacable la Llei Mordassa o qualsevol argúcia legal que s’empesqui la Fiscalia per escapçar el moviment democràtic que es viu a Catalunya. És frustrant comprovar que en cinquanta anys s’ha avançat tan poc. Però també és esperançador veure que la societat catalana no ha perdut ni un gram de determinació: ni els intel·lectuals van deixar de mobilitzar-se fa cinquanta anys, ni es deixarà de fer ara. Perquè, mig segle després, aconseguir l’amnistia ja no és només una necessitat sinó també una urgència política i social per avançar en el camí de la democràcia.