A totes

Jenn Díaz. Diputada al Parlament de Catalunya

Judith Juanhuix. Investigadora i activista trans

No ens enganyem: a aquestes alçades de la història sabem bé que en la violència masclista una dona no resisteix contra un home sinó contra tot un sistema que, per acció o omissió, coacciona, assetja i vulnera drets fonamentals en molts àmbits. El reconeixement social d’aquesta discriminació estructural i el reflex legal amb la llei 5/2008 a Catalunya va ser fonamental per començar a respondre aquesta violència en la direcció correcta.

I així i tot estem lluny de l’eradicació. Tan lluny que el Parlament ha passat a l’acció i ha aprovat la modificació de la llei catalana contra la violència masclista, que ja notava el pas dels anys, com així ho va certificar l’informe d’avaluació dels deu anys, que assenyalava algunes de les mancances que el pas del temps havia aprofundit. Des del 2008 el terreny de joc de la societat s’ha ampliat amb àmbits creats de nou o fent més grans i oberts els ja existents, i en tots aquests cal donar resposta al masclisme que s’hi escola. D’aquests àmbits, el més rellevant per la quantitat de dones afectades i la greu parasitació que pateix és el digital. Altres àmbits on el masclisme estava invisibilitzat, però ara hi és evident i inacceptable per la nostra creixent intolerància a la injustícia, són l’institucional i el polític. Les respostes a la violència masclista també s’amplien fins al punt que calen definicions noves, com ara la diligència deguda i el consentiment sexual. De fet, es preveu una resposta tan àmplia que inclou la violència de segon ordre: aquella que pateixen les persones que donen suport a les víctimes. La reforma de la llei catalana contra la violència masclista no vol deixar cap flanc sense cobrir. De la mateixa manera que una dona no resisteix contra un home sinó contra tot un sistema, també el sistema ha d’assumir com a pròpia l’atenció i la recuperació de totes les víctimes.

Més encara: no és només el terreny o de joc o les respostes que s’amplien. També les dones que hi habitem som com més va més diverses. Per més divers que sigui el nostre recorregut vital, en totes nosaltres el masclisme hi actua. Ja no en tenim prou d’apel·lar a la dona per protegir-la, cal apel·lar també a la seva circumstància per donar una resposta efectiva i específica a les violències que pot patir. No preveure l’entorn cultural, les diversitats corporals o les formes de relació afectiva, per anomenar només algunes interseccionalitats, és donar una resposta incompleta i per tant errònia.

Però de totes les circumstàncies amb què les dones ens trobem, i que queden recollides en la llei amb la incorporació de la interseccionalitat, és la condició trans la que més polèmica ha despertat. És, en el fons, un debat fals sense cap sentit, donat que les violències masclistes sobre elles són flagrants. Les dones trans pateixen, patim, discriminacions massa conegudes per totes: hipersexualització, discriminació laboral, violència mèdica, falta de representativitat, violència física, humiliació, pressió del cànon estètic, justícia sexista, inexistència en el currículum escolar, violència en l’àmbit de la parella i tantes més. I tot i així, en un temerari exercici de genereplanisme exempt de visió social, un sector afortunadament minoritari del feminisme però de còmoda butaca vol excloure les dones amb vivència trans de la llei i, de fet, del feminisme. Perden el temps. El fet trans i la seva clau de volta particular, el dret a l’autodeterminació de gènere, ja forma part de tota l’agenda social, no només feminista. Els organismes internacionals (UE, Consell d’Europa, OMS, entre d’altres) i els tribunals superiors que dictaminen qüestions sobre drets fonamentals (Tribunal Europeu de Drets Humans, Tribunal Constitucional) han determinat que l’autodeterminació en el gènere forma part dels drets al lliure desenvolupament, a la dignitat i a la vida privada de la persona. Un bon exemple n’és la sentència 99/2019 del Tribunal Constitucional, dictada per jutges gens sospitosos de ser queers ni que es calcin una perruca. I amb drets fonamentals no es juga a guanyar vots o audiència. Alguns partits polítics i mitjans de comunicació que donen cobertura i credibilitat a posicions excloents de la realitat trans haurien de tenir més cura a l’hora de protegir-los, si pretenen ser coherents amb una visió oberta i inclusiva de la societat. No hi ha dubte: els drets trans són drets humans i, socialment i pels drets fonamentals, les dones trans som dones.

No ens enganyem: a aquestes alçades de la història volem que el sistema legal de què ens dotem combati la violència masclista del propi sistema en tots els àmbits i sense excloure cap vida de la nostra societat. El masclisme és líquid, s’escola pel costat que deixem al descobert, i més si aquest és més vulnerable per altres discriminacions igualment estructurals. Aquest és l’esperit de la modificació de la llei que ens protegeix d’aquesta violència. Contra el masclisme, a totes i per totes.