Mireia Boya. Ambientòloga

Setmana sí, setmana també, sentim a parlar de la pluja de milions que ha de venir d’Europa per tal de pal·liar els efectes de la pandèmia sobre l’economia. Fons per a la reconstrucció, en diuen, com si es pogués tornar a construir allò que teníem abans, com si calgués tornar a l’antic model del ciment, el sol, la platja, les autopistes, el cotxe i la volta al món en vols low cost. Si ho fem, ens equivocarem. La clau seria aprofitar la crisi actual com una oportunitat imposada, la de reconvertir-nos en una societat que d’una vegada per totes fa front a la crisi climàtica.

Un petit recordatori, que entre onades que s’encavalquen i l’allau de dades epidemiològiques que patim a diari sembla que hem perdut perspectiva: l’aparició del virus SARS-COVID-2 està directament relacionada amb la desaparició de la biodiversitat provocada per un sistema capitalista que exhaureix recursos naturals i destrueix habitats. Els científics afirmen que no serà l’última pandèmia si no canviem la nostra relació amb la natura, però, en comptes d’assumir-ho i arromangar-nos, seguim militant en l’antropocentrisme tecno-optimista: la solució és una vacuna. Doncs no, no només. La solució és, sobretot i també, canviar el paradigma i adoptar una visió humanista que abordi la nostra salut i la del planeta de forma integral, per prevenir futures pandèmies, per superar la crisi socioeconòmica i no només l’epidemiològica.

La crisis ecològica ja la teníem, però hem estat incapaços de reaccionar. A nivell internacional, cinc anys després dels acords de Paris per lluitar contra el canvi climàtic, la majoria de governs no s’ha atrevit a adoptar mesures contundents per complir-los. Les Nacions Unides han sortit a suplicar als Estats que declarin l’estat d’emergència climàtica mundial, com si les declaracions no fossin, ara per ara, poc més que titulars buits. Si cal un nou pacte verd, el new green deal que en diuen, aquest no pot començar amb el rescat de companyies aèries o macro-projectes com Barcelona World.

El model de creixement il·limitat s’ha esgotat, és impossible mantenir-lo com fins ara. I, en aquest marc, la crisi sanitària no fa més que aguditzar les contradiccions i els límits del sistema capitalista. La pregunta és si la COVID es pot convertir en una oportunitat per un canvi de model. Doncs depèn de qui hagi de pagar la crisi actual. Si són els de sempre, la classe treballadora, només s’accentuaran les desigualtats. Si es vol retornar a la normalitat que teníem, la crisi ambiental no desapareixerà, més aviat esdevindrà irreversible. L’oportunitat per trencar la tendència i optar a un futur respirable és ara i aquí. La Rt de la salut ambiental és una pujada d’1,5ºC de temperatura i 3,6 mil·límetres anuals del nivell del mar. Dobleguem aquesta corba també, que si el virus mata, el canvi climàtic també i, en canvi, amb aquest no prenem consciència ni del perill ni de la necessitat d’adoptar mesures radicals per frenar-lo.

El gran repte de la comunicació de la crisis climàtica és fer entendre la necessitat imperiosa de canvi sense caure en el catastrofisme. Qui no vulgui veure més enllà d’una Greta Thunberg enfadada amb els líders mundials, no mourà un dit, se’n riurà i continuarà reivindicant poder anar en cotxe arreu. Qui prengui consciència de la urgència i la gravetat de la crisi ambiental posarà en valor els elements positius que han emergit durant aquesta crisi sanitària. Hi ha alternatives que s’entreveuen. Són possibles i necessàries.

De la pandèmia, quedem-nos amb les xarxes de suport mutu que ens porten de l’individualisme capitalista cap a la col·lectivitat, per a que ningú es quedi enrere. Incentivem les iniciatives d’autogestió, o de gestió comunitària dels serveis, perquè van contra l’enriquiment personal a costa de l’explotació dels recursos i els treballadors. El cooperativisme, l’economia de proximitat i l’enfortiment del sector públic han d’esdevenir la clau de volta d’un model que miri a llarg termini. Més nosaltres i menys jo. Institucionalitzar la filosofia del com estàs per saber què ens cal i què és prescindible. Viure en viles i ciutats de tot a un quart d’hora a peu, i en pobles plens de vida. Una transició energètica cap a allò renovable i comú. Parlar de decreixement no implica retrocés econòmic, sinó un canvi de model, de prioritats, per poder-nos-en sortir.

La pluja de milions que ha de venir per reconstruir-nos com a societat hauria de destinar-se només per generar estructures socials i econòmiques molt més fortes que les que proposa el capital. Exhaurir recursos, destrossar hàbitats, explotar treballadors i oprimir dones haurien de ser criteris d’exclusió a l’hora de rebre un sol euro. Caldria (re)construir un futur teixint xarxes horitzontals i comunitàries, des de l’exercici dels drets i les sobiranies - l’alimentària, la sanitària, l’econòmica -, desbancant opressions i amb les cures - cap a l’altre, cap al planeta - al centre. És la nostra única opció.