Andreu Pujol. Escriptor i historiador

Per més minúscula que sigui la biblioteca d’una llar catalana, sempre hi ha uns quants títols que solen repetir-s’hi, especialment si els qui l’habiten ja tenen una edat o són dels que consideren un sacrilegi llençar els llibres dels avis. Un d’aquests inevitables volums es titula "Què és Catalunya?", feina col·lectiva de diversos historiadors prestigiosos, il·lustrada amb una gran abundància d’imatges. Altres obres que es troben fins a la sopa, malson dels llibreters de vell per repetidament tenguis –tal com dèiem quan intercanviàvem cromos-, són un "Picasso", de Josep Palau i Fabre, i "Grans monuments romànics i gòtics", d’Eduard Carbonell i Alexandre Cirici. També s’hi podrà topar amb una col·lecció de butxaca groguenca amb el nom de "Les millors obres de la literatura catalana", amb autors que van de Francesc Eiximenis, Ausiàs March, Llull o Joanot Martorell, fins a Pla, Mercè Rodoreda i Joan Fuster. Totes aquestes publicacions tenen en comú que la seva edició va comptar amb el suport d’una caixa de pensions i així és com van arribar a aquesta difusió massiva.

Avui sembla mentida, però hi havia una època en què les entitats financeres tenien algun objectiu més que tancar l’any amb milers de milions de beneficis. El canvi ha estat progressiu, com aquella faula que diu que si tires una granota en una olla amb aigua bullint la granota saltarà de seguida, però si vas pujant la temperatura de l’aigua gradualment, aquesta acabarà morint escaldada. Primer es van acabar els regals, després es va passar a ser garrepa amb l’obra social, una mica més endavant et van enviar al caixer a fer les gestions bàsiques, posteriorment et van dir que millor que t’ho fessis des de casa i ara gairebé suposa una agressió posar els peus en una de les seves oficines. Han passat d’organitzar els homenatges a la vellesa i de finançar casals d’avis a tenir la gent gran al carrer fent cua i abandonar-los a haver-se-les amb la informàtica per accedir a la seva pensió.  Persones que prou feina tenen a fer anar un telèfon mòbil amb pantalla tàctil han d’entendre’s amb els caixers automàtics perquè l’empresa s’estalviï els costos de personal. Les mateixes persones que dècades enrere eren raspallades amb bateries de cuina, electrodomèstics, calendaris, bolígrafs i amables entrevistes amb el director per tal que els confiessin els seus estalvis.

Deu anys després que s’aboquessin carretades de bitllets al rescat del sector, ara tots immersos en una situació econòmica crítica provocada per la pandèmia, apugen una mica més la intensitat de la vitro on hi ha l’olla amb el pobre amfibi. Les entitats bancàries estan modificant sobre la marxa les condicions per les quals accedir a un compte corrent gratuït. És a dir, o contractes uns determinats productes com una hipoteca, un pla de pensions o un fons d’inversió, o bé et fotran una clatellada mensualment per dipositar-hi els calers. És clar que pots passar per l’adreçador i fer-los cas: també ho vas fer quan et van demanar que tinguessis tres targetes que no necessitaves i les utilitzessis, com a mínim, un cop al mes. Ja has vist de què ha servit, quan et diuen que ara, sense que tu tinguis opció d’oposar-t’hi, amb això no n’hi ha prou. Res garanteix que quan disposis del teu pla de pensions no t’exigeixin que entris a fer gestions fent el pi, a peu coix o cantant algun tema de Georgie Dann.

En un veritable mercat lliure, la solució seria recórrer a la competència a la recerca d’un millor servei. No ens fem il·lusions. Així ens ho deia el diari econòmic Cinco Días: "L’alternativa, sinó, és el canvi d’entitat, encara que sense grans garanties de trobar un nou banc lliure de comissions". Qualsevol persona que per motius laborals recorri les oficines de diverses entitats bancàries sentirà els mateixos planys i laments dels clients al taulell de caixa: o s’han posat d’acord totes per fer-ho al mateix temps o, almenys, això sembla, la qual cosa significaria que es comporten com un càrtel. Aquesta vella pràctica, la de pactar els preus per perjudicar el consumidor, és considerada fraudulenta i hi ha hagut sancions per aquest motiu contra empreses petroleres, fabricants de camions, editorials de llibres de text i companyies constructores dedicades a l’obra pública, només per citar-ne alguns exemples. Algú s’hi atrevirà amb el sector bancari? Haurem de veure, també, si els defensors del liberalisme econòmic i els partidaris de no adulterar el funcionament de la mà invisible del mercat ara posen el crit al cel com ho fan cada cop que es tracta de parlar d’impostos o d’augmentar la despesa pública: amb l’agreujant que això que explicàvem afecta directament als estalvis dels individus sense que reverteixi en serveis públics, sinó que va a parar a la butxaca dels accionistes.