Nietzsche o les pandèmies del Covidcè

Nietzsche o les pandèmies del Covidcè

Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

En el seu últim llibre, El futur comença ara, el sociòleg Boaventura de Sousa Santos proposa que la humanitat ha entrat en un període de pandèmies intermitents en què, si no es prenen mesures preventives efectives, inevitablement, les pandèmies es succeiran en el futur. És probable que fins i tot ho facin amb més freqüència i virulència. No per res l’any 2016 l'epidemiòleg Mark Woolhouse, de la Universitat d'Edimburg, va elaborar una llista de 37 virus amb major probabilitat de causar epidèmies greus en els pròxims temps. La majoria d'aquests virus tenen orígens zoonòtics, és a dir, provenen d'animals no humans. L'inventari de Woolhouse incloïa noms ara coneguts, com el virus de l’Ebola i la ràbia, i altres no gaire familiars, com el virus del Machupo, el virus Nelson Bay i el virus Nipah. No s'ha d'oblidar que, de fet, les malalties infeccioses que han sorgit en les últimes dècades com el VIH, el SARS, la grip aviària i la grip porcina es van originar en animals. L'origen i la propagació de moltes d'aquestes malalties està directament relacionat amb l'impacte humà sobre les condicions de vida dels animals, com l'abús que sovint pateixen pollastres, vaques i porcs criats en granges intensives.

El període de pandèmies que s'anuncia es pot emmarcar en allò que Jason Moore anomena capitalocè. Amb aquest suggeridor concepte, Moore es refereix a una manera d'estar al món, però sobretot a una "manera d'organitzar la natura" a través de la lògica del capitalisme i que es basa en quatre imperatius: expropiar, explotar, destruir i treure benefici. El capitalocè és una forma d'agressió sistemàtica i descontrolada contra la natura, no al seu favor: naturalesa desnaturalitzada, cosificada i mercantilitzada. En poques paraules, és l’època en què la immunitat del capitalisme és superior a la immunitat de la natura.

Tal vegada estem en condicions de dir que avui estem passant per una fase específica de capitalocè. Aquesta fase, a la qual anomeno covidcè, ens posa en alerta sobre les pandèmies del futur, que seran de dos gran tipus: pandèmies zoonòtiques, a les quals ja m’he referit, i pandèmies climàtiques (contaminació atmosfèrica, escassetat d'aigua potable, catàstrofes ambientals contra les quals no hi ha vacuna possible, etc.). Pel que a fa les últimes, val la pena assenyalar la recent sentència històrica sobre la mort de la petita Ella Adoo-Kissi-Debrah, que la reconeix com la primera víctima mortal al món per la contaminació excessiva de l'aire. Per alguna raó l’OMS adverteix que el canvi climàtic provoca malalties respiratòries com l'asma o el càncer de pulmó, així com malalties cardiovasculars, ja que la contaminació es filtra en la sang. Així, les pandèmies del Covidcè seran el resultat d'alteracions climàtiques causades per l’ésser humà, com l'escalfament global o les sequeres, de la tala indiscriminada d'arbres, de la invasió d’ecosistemes, del tràfic de fauna salvatge, de la transformació, en definitiva, de la natura en l’anomenada "basuraleza".

El discurs dominant ensenya que la pandèmia de covid-19 és un problema aliè al capitalisme, fruit de processos naturals que els éssers humans no controlen. En el millor dels casos, els presenta com a desastres climàtics fortuïts o com un problema de falta d'higiene en mercats remots on gent estranya comercia amb animals exòtics. S'amaga o s’evita dir que gran part del que fa que la gent emmalalteixi o mori té a veure amb el capitalisme globalitzat i les condicions de vida (o mort) que imposa. S'assenyala que la pandèmia causa greus danys a l'economia, però es parla poc del vincle entre l'acumulació voraç i els brots pandèmics.

Hi ha una escena tremendament impactant de L’ou de la serp, la pel·lícula d'Ingmar Bergman, que corrobora el que he estat afirmant. En un país destrossat per la Primera Guerra Mundial, amb l'auge del feixisme i els efectes encara presents de la pandèmia de grip espanyola com a teló de fons, la pobresa a Alemanya dels primers anys de la República de Weimar és dramàtica. Enmig del caòtic clima social i polític del Berlín de l’any 1923, un grup de persones famolenques esquarteren al mig del carrer el cadàver d'un cavall tot just mort per poder alimentar-se. L'animal, encara lligat a un carro, probablement va morir abatut per la fatiga i la fam. Així com els personatges de l'escena, el capitalisme sobreviu alimentant-se insosteniblement de les entranyes del planeta, destruint el patrimoni natural per acumular cada vegada més i més beneficis. No obstant això, a diferència d'ells, no ho fa per fam ni per necessitat, sinó per pur egoisme i pura cobdícia.

L'escena descrita remet, per contrast, a un esdeveniment crucial en la vida de Nietzsche. El matí del dia 3 de gener de 1889, el filòsof abandona la pensió on s'allotjava a Torí per sortir a fer un passeig per la ciutat. Durant el passeig, Nietzsche observa un cavall que comença a ser assotat pel seu amo per negar-se a caminar. Es diu que davant d’aquesta escena Nietzsche corre completament desesperat cap al cavall maltractat, l'abraça, com qui tracta d'impedir la brutalitat dels cops amb el seu propi cos, i trenca a plorar. Els testimonis narren que Nietzsche va xiuxiuejar algunes paraules tot just audibles a l'oïda del cavall. M'agrada pensar, com a Milan Kundera, que en aquell precís instant Nietzsche va demanar perdó al cavall en nom de la humanitat. Poc després, defalleix, perd el coneixement i és portat a casa, on roman en silenci durant dos dies. Molts dels seus intèrprets consideren l'episodi del cavall la manifestació d'una malaltia mental, la conseqüència de la bogeria.

És cert que en l'obra de Nietzsche no hi ha cap filosofia ecològica o animalista present, o almenys no una elaboració sistemàtica. Malgrat això, l'abraçada de Nietzsche serveix com a font d'inspiració per a reflexionar sobre la nostra relació amb la natura i els animals, sobre un estil de vida sostenible que no destrossi i no esgoti el planeta, que ens recordi la nostra fragilitat i la nostra interdependència. Si es prengués seriosament la idea que la vida està per sobre dels guanys, les coses millorarien. De la mateixa manera que les nostres idees poden destruir el planeta, també poden cuidar-lo i preservar-lo. Si això és estar boig, beneïda bogeria.