La vacuna i l’odi

 

La vacuna i l’odi
Feixistes a Plaça de Sant Jaume de Barcelona -- REUTERS/Nacho Doce

Mireia Boya

Ambientòloga

Vivim uns temps on els polítics decideixen mesures per reduir la nostra mobilitat anteposant l’economia a la vida de les persones. No és només la salut, és poder pagar el lloguer a final de mes. Són uns temps on els tribunals decideixen el moment òptim de la pandèmia per poder fer unes eleccions, posant en risc a milers de persones i sentenciant que la qualitat democràtica, basada en la participació, els hi és ben igual. Uns temps on les farmacèutiques havien promès unes vacunes que ara no poden fabricar al ritme que deien i que nomes viatgen als països que les poden pagar. Són uns temps on el sentit comú, la solidaritat i la responsabilitat envers allò col·lectiu s’han vist ofegats per l’individualisme capitalista, el partidisme i la incertesa.

Mirem el futur des d’aquest hivern social imposat i patim per no saber si ens tornaran a robar la primavera. Ens diuen que la vacuna ens permet veure la llum al final del túnel alhora que ens amenacen amb un altre confinament dur, tot sense reconèixer que hi ha moltíssima (massa!) gent que es nega a posar-se-la, que ha perdut la feina, que no tornarà a aixecar la persiana. Negacionistes, desafectes, incrèduls, farts, apurats, cabrejats i abandonats pel sistema. Es senten enganyats pels girs discursius dels polítics, les grans frases proclama que repeteixen i una èpica que ben poc serveix davant un virus que entén de territoris i de classes socials. La mala gestió política, la crisi econòmica que afecta especialment la classe treballadora i, sobretot, la manca de sinceritat, empatia i valentia de molts dirigents a l’hora de prendre mesures posant la vida al centre, han fet que molta gent els hi giri l’esquena.

L’opció fàcil sempre és la de criticar-ho tot, dir que són uns mentiders i uns lladres amb quatre piulades i no fer res, no organitzar-se per canviar les coses. L’opció fàcil és creure els discursos populistes de l’extrema dreta, aquella barreja antipolítica que inclou tres parts d’odi a l’altre, al diferent, dues parts de bandera, la de la unitat del Règim, un pessic d’egoisme i que cadascú s’espavili com pugui, una branca d’èpica masclista i un polsim de discursos buits, plens de mentides, però que enganxen a aquells que se senten abandonats pels polítics actuals. El resultat de tot plegat és que VOX entrarà al Parlament de Catalunya les properes eleccions i no hem sabut contrarestar el seu discurs d’odi.

En temps de pandèmia els minuts electorals són or. Vivim enganxats a les pantalles, on la cultura de la cleca, l’insult i la ridiculització impossibilita tenir qualsevol tipus de debat constructiu, on queda el titular i desmentir-lo és una quimera. L’agressivitat ha desbancat l’empatia i la bandera de la llibertat d’expressió ha deixat pas a poder dir sense rubor barbaritats contraries als drets humans. El trumpisme que no marxa. La qüestió és que aquestes properes eleccions autonòmiques, dos partits, d’interès per la ciutadania diuen, tindran minuts electorals sense que els hi correspongui. Per a que JxCat, el partit del President, pugui participar en els debats electorals, s’ha decidit que els ultres de VOX també en tinguin, tot i no tenir representació a les nostres institucions. Equiparar-los i donar altaveus al feixisme és l’error més gran que la direcció dels mitjans públics del nostre país pugui cometre.

L’extrema dreta avança, ocupa les institucions i rebenta les costures de la democràcia. Es disfressen de xais, quan en realitat són llops que voldrien poder excloure del sistema més de la meitat de la població del nostre país. Les feministes, el col·lectiu LGTBI, els migrants, els independentistes o els comunistes són per ells persones no desitjades. No tan sols no mereixen igualtat de drets, sinó que en tenen massa. L’obligació democràtica dels mitjans és no difondre aquests discursos. El límit de la llibertat d’expressió ha de ser sempre la defensa dels drets humans. Com a exemple, el dels grecs: l’extrema dreta nacionalista del partit Alba Daurada va entrar a les institucions impulsat per la condescendència del mitjans amb els seus discursos feixistes, xenòfobs. En va sortir – i va acabar als tribunals amb els dirigents condemnats per organització criminal- quan els grecs van posar-se d’acord per establir un cordó sanitari mediàtic. Sabem què són aquests partits que creixen arreu. Si no tenen altaveu, no s’escampa l’odi. Cal posar-se una vacuna contra tots els virus, el de l’odi que els partits d’extrema dreta escupen, també.