L'expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi, després d'haver acceptat l'encàrrec de formar govern a Itàlia. -- Angelo Carconi / EFE

Miguel Guillén

La primera vegada que vaig tenir consciència que Mario Draghi podia substituir Giuseppe Conte a la presidència del govern italià va ser després de llegir un article d'Enric Juliana a La Vanguardia ('Quan vegis Conte trontollar'), a mitjans del mes passat. Venint d'una altra persona potser no hagués atorgat credibilitat a l'afirmació, però venint d'algú com Juliana, que coneix el que es cou a la política italiana com pocs, vaig pensar que la conjectura podia convertir-se en realitat. I sembla que pot acabar passant, un cop la Cambra i el Senat ho aprovin.

La política italiana mai deixa de sorprendre'ns. Fins no fa tant, es parlava de Giuseppe Conte com un gran líder emergent que havia aconseguit bones dades de popularitat al seu país arran d'una gestió exemplar de la pandèmia del coronavirus. Però va arribar (millor dit, va tornar) Matteo Renzi. L'antic premier va decidir retirar les dues ministres del seu petit partit (Itàlia Viva) del govern, en plena crisi sanitària, obrint una crisi política que gran part de la població italiana ha seguit amb una barreja de sorpresa (sempre limitada en el cas dels italians), indignació i resignació. Renzi sap que en la política italiana té un futur potser improbable, però la seva acció determinant potser tingui la seva recompensa en altres organismes d'abast internacional. Al temps.

Enric Juliana es qüestionava en un interessant fil a Twitter per a qui treballa Renzi: "es tracta d'una maniobra 100% italiana o ha estat inspirada d'alguna manera des de Brussel·les com va passar amb la caiguda de Berlusconi el 2011, en el moment més salvatge de la crisi de l'euro, per formar el govern tècnic de Monti?". Aquesta crec que és la qüestió. Segons Juliana, "el nucli de la crisi ha estat el desacord sobre la gestió dels fons europeus que rebrà Itàlia (209.000 milions d'euros). Renzi acusava Conte de voler acaparar la gestió dels fons per ordir un projecte cesarista". Potser aquí tinguem part de la resposta. Juliana mai dóna puntada sense fil. Tampoc en aquests fils de Twitter.

Però qui és Mario Draghi? Aquests dies estem escoltant i llegint en els principals mitjans internacionals i també espanyols que es tracta d'una de les personalitats més prestigioses d'Itàlia. Val. Però potser convé recordar breument alguns aspectes importants de la seva biografia, que se solen passar per alt:

Entre 1985 i 1990 va ser director executiu del Banc Mundial. Entre 1991 i 2001, president de Comitè de Privatitzacions italià, portant a terme algunes de les més importants privatitzacions d'empreses públiques de país transalpí. Va formar llavors part del consell d'administració de diversos bancs i empreses públiques, com l'Ens Nazionale Idrocarburi (ENI), l'Istituto per la Ricostruzione Industriale (IRI) o la Banca Nazionale del Lavoro. Molt important: entre 2002 i 2006 va ser vicepresident per a Europa del banc d'inversió Goldman Sachs. En aquella època va ser responsable d'empreses i deute sobirà dels països europeus, i entre les seves funcions es trobava vendre productes financers concrets per ocultar part dels deutes sobirans. Així es van falsejar els comptes de Grècia, per exemple, un fet clau per entendre l'enorme crisi del deute de país hel·lè. Entre 2006 i 2011 va ser el governador del Banc d'Itàlia, per després ocupar la presidència del Banc Central Europeu fins al 2019, sent rellevat per Christine Lagarde.

Es tracta d'una biografia indubtablement destacada, però al mateix temps plena de forats negres que haurien de preocupar. Als italians i no només a ells. Perquè com bé intueix Enric Juliana, el disbarat italià i la designació de Draghi com a premier pot comportar repercussions a Espanya, sense anar més lluny. El periodista català explicava en el seu article 'Quan vegis Conte trontollar' que "darrere de la maniobra hi ha la hipòtesi d'un govern d'àmplia base encapçalat per Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu. Un govern que agradaria a Brussel·les, que plauria als poders forts de l'economia i que podria arribar a obtenir consens social tot i els disgustos del govern tecnocràtic que va presidir Mario Monti entre el 2011 i el 2013". I assenyala alguna cosa inquietant en clau espanyola: "un major debilitament polític d'Itàlia no és bo per a Espanya, tot i que aquesta estranya crisi a la romana revaloritzi temporalment la relativa estabilitat espanyola després de l'aprovació dels pressupostos. La maniobra contra Claudi, dic Conte, xiuxiueja un avís a Pedro Sánchez: compte amb la gestió dels fons europeus, no perdis de vista els que segueixen sospirant per un govern d'unitat nacional, compte amb la Catalogna, la regió més occidental d'Itàlia...". Efectivament, en la gestió dels fons europeus que arribaran arran de la crisi de la covid-19 (150.000 milions d'euros per a Espanya) està també una altra de les claus, com també a les eleccions catalanes, si ERC no obté un bon resultat i es veu obligada a esmenar la seva política de pactes de funàmbul amb el govern espanyol. Mentrestant, personalitats com Felipe González es freguen les mans, perquè els vents que bufen dels nostres veïns mediterranis contenen aromes de "govern de concentració nacional". I recordem que en els moments més durs en els inicis de la pandèmia no van ser poques les veus (singularment des de l'extrema dreta) que reclamaven un executiu d'aquesta naturalesa, per aprofitar l'ocasió i tombar la primera experiència de coalició d'esquerres al nostre país des de la Segona República. A vegades fa la sensació que s'està jugant una partida d'escacs en la qual les elits europees, amb Alemanya jugant un paper destacat, van eliminant peces. L'última ha estat el govern italià, i a ningú no se li escapa que la Península Ibèrica representa cada vegada més una posició incòmoda que també caldrà assetjar. Potser no triguem molt en sentir parlar d'una "Majoria Úrsula" a l'espanyola. Potser el càsting del Mario Draghi espanyol ja ha començat.

En un article de Norma Rangeri al diari Il Manifesto ('Arriva Draghi. Missione compiuta') s'explica molt encertadament què significa el nomenament de Draghi com a president del govern italià: "s'eliminen les diferències polítiques i es confia el destí del nostre país a un il·lustre economista (...). I quan la política fa un pas enrere per deixar el camp als homes de les finances, vol dir que la democràcia té una dolenta, molt dolenta salut. Una raó més per mantenir la guàrdia alta". En un altre interessant article, aquest cop de Mario Ricciardi a la revista Il Mulino ('Draghi i la sfida democràtica), s'explica que estem davant d'una suposada "tornada a la normalitat": la victòria final del competent sobre l'incompetent, el triomf de la meritocràcia sobre la supèrbia del mediocre. Són aquests sentiments els que no s'adapten a una democràcia liberal basada en el respecte igualitari. La idea d'una aristocràcia que s'autoproclama com a tal és una il·lusió perillosa, que només pot augmentar encara més, i de manera perniciosa, la bretxa entre institucions i societat civil, entre classes dominants i ciutadans (...). Una aristocràcia cosmopolita que el seu principal interès és la mobilitat del capital financer no pot arribar molt lluny quan entra en conflicte amb una part substancial de la població. Aquest és el desafiament d'època de què depèn la sostenibilitat de les nostres democràcies. També tenim aquest problema a Itàlia, i no hi haurà una solució estable a la nostra crisi fins que hàgim trobat un equilibri virtuós entre la classe dominant i la resta de país".

En tot això que expliquen Rangeri i Ricciardi resideix una de les claus de tot l'assumpte: es defuig la voluntat democràtica de la ciutadania per situar a la presidència de govern a algú al servei de les elits, perquè la pandèmia no aconsella anar a eleccions i a més no hi ha alternativa: cal tenir bona relació amb Brussel·les pel bé dels italians. Imaginen alguna cosa similar a Espanya? Pot semblar quimèric, però no seria la primera vegada que es comença a parlar-ne. Sentirem a parlar de Luis de Guindos, Pedro Solbes o fins i tot Nadia Calviño. Suposo que el nom de Margarita Robles no tornarà a sortir. Que Pablo Iglesias, Yolanda Díaz o fins i tot algú com Pedro Sánchez formin part del consell de ministres segueix coent, i els vents que bufen d'Itàlia no beneficien en absolut als que desitgem llarga vida a aquest govern de coalició. Com diu Rangeri, mantinguem la guàrdia alta. Defensem-nos davant el càsting del Mario Draghi espanyol.