Una nit electoral de suspens

Paperetes de candidatures per a les eleccions del 14F-- Enric Fontcuberta/EFE

Marina Llansana Rosich

Filòloga i periodista

Pot semblar contradictori, però les eleccions d’aquest diumenge reuneixen dues característiques innegables: d’una banda el desinterès d’una gran part de la ciutadania fatigada per la pandèmia i per la desorientació política general i, al mateix temps, un interès enorme des del punt de vista de les conseqüències polítiques que poden comportar els resultats.

Poques vegades com ara les enquestes deixaven un escenari tan obert a quaranta-vuit hores d’unes eleccions catalanes, amb tres partits pràcticament empatats que es disputen la primera posició, una majoria independentista que trontolla, i una gran bossa de votants indecisos -quasi dos milions- que poden fer capgirar com un mitjó l’escenari polític català. La nit electoral de diumenge promet ser d’infart i deixarà molts titulars per a la història.

El primer que caldrà analitzar la nit de diumenge, calculadora en mà, és si els resultats de les urnes garanteixen un president independentista o si, per contra, l’efecte Illa ha funcionat i el candidat del PSC té opcions d’aconseguir la presidència amb el vot de C’s, PP i Vox, encara que sigui amb la mateixa tècnica de suport passiu amb què Ada Colau va arribar a ser alcaldessa de Barcelona. Així doncs, aquesta és la magnitud del dilema: Catalunya tindrà els propers dies o bé un president independentista o bé un president votat per l’ultradreta, una opció que fa pocs anys era impensable. Diu molt de la cultura democràtica d’una país que hagi incorporat un partit feixista a l’escenari polític per la porta gran amb una naturalitat que fa esgarrifar.

L’hora de les respostes

Abans d’arribar a dilucidar el nom del proper president de la Generalitat, però, el mateix diumenge les urnes resoldran moltes altres incògnites: la por al contagi ha fet créixer l’abstenció com apuntaven les enquestes? La gestió de la pandèmia ha afavorit o ha perjudicat al Govern? L’efecte Illa existeix i ha servit per mobilitzar el tradicional votant socialista de l’àrea metropolitana? Com ha afectat la trencadissa a l’espai convergent? El PDeCat de Mas i Chacón ha entrat al Parlament? L’independentisme ha aconseguit superar l’anhelada xifra del 50% del vot? I, al bloc unionista, qui s’ha beneficiat de la clatellada de Cs? El PSC s’ha beneficiat de forçar les eleccions el 14F i no al maig com proposava Pere Aragonès? La sortida dels presos en tercer grau durant la campanya ha reforçat els partits independentistes o, per contra, ha donat ales als partits del 155 i la repressió?

I aquestes no són les úniques incògnites. Probablement, de totes les respostes que ens proporcionarà la nit electoral, la més interessant serà sobre l’estratègia de l’espai independentista. Desorientat i amb molts enfrontaments interns, el bloc sobiranista arriba a les eleccions en baixa forma i amb dos plantejaments estratègics diferents: d’una banda el d’ERC, que assumeix els aprenentatges del 2017 i recorda la necessitat d’acumular més suports abans de fer un nou embat democràtic a l’Estat, i d’altra banda el de JuntsxCat, amb un discurs adreçat a l’independentisme ja mobilitzat i la determinació de tirar pel dret.

Si es confirma el que apunten les enquestes i ERC guanya les eleccions, la victòria suposarà un aval incontestable a la feina de formiga que fa temps que fan els republicans per penetrar a les àrees metropolitanes i fer pujar al carro de la república catalana persones que mai havien format part del tradicional espai independentista, amb l’objectiu no només d’ampliar la majoria social a favor de la república catalana sinó de construir la "Catalunya, un sol poble" que forma part de l’ADN del partit des de l’època de Carod-Rovira.

68, la xifra màgica

En qualsevol cas, tota la nit girarà al voltant d’una xifra: la meitat més u de 135. La suma d’ERC, JuntsxCat, la CUP i uns eventuals tres escons de PDeCAT igualaran els 70  diputats que té ara l’independentisme o almenys arribaran a la xifra màgica del 68? Si és així l’escenari que s’obre no és gaire diferent del que hem tingut fins a dia d’avui, i la formació de govern s’allargarà probablement unes quantes setmanes.

Si, per contra, l’independentisme perd la majoria absoluta, la política catalana entra a la dimensió desconeguda i podríem arribar a veure autèntiques maniobres de funambulisme parlamentari per investir un govern de PSC i Comuns gràcies a PP, Cs i Vox, tres partits que tindrien -en això sí que coincideixen les enquestes- un paper residual a la política catalana si els socialistes no els donen oxigen.

Moltes incògnites per a una nit electoral de suspens que, d’entrada, només ens deixa una certesa; per a la immensa majoria de la gent ja s’haurien pogut celebrar al maig; haurien estat uns comicis amb menys riscos, més vacunes i probablement més vots dins les urnes.