Eleccions catalanes: correlació de febleses, diàleg i pactes

La candidata d'En Comú Podem, Jessica Albiach, acompanyada entre altres per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en compareixença per valorar els resultats de les eleccions del 14F -- Susanna Sáez / EFE

Miguel Guillén

Ja tenim resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, uns comicis marcats sens dubte per la pandèmia del coronavirus i que mostren diferents fets, tot i que probablement cap conclusió definitiva, com d'altra banda era d'esperar. El PSC de Salvador Illa és la força més votada, l'independentisme surt reforçat i ERC s'imposa a Junts en la seva batalla particular. Aquests serien els principals titulars, sota el meu punt de vista. I d'aquí, parteixen innombrables derivades que intentaré posar sobre la taula.

En primer lloc, vull aturar-me en la lliçó de civisme de la societat catalana en aquestes eleccions, en una situació sense precedents. Sí, la dada de participació ha estat molts punts per sota respecte de les (excepcionals) darreres eleccions al Parlament, però que un 54% del cens electoral exercís el seu dret a vot en les circumstàncies actuals em sembla una dada important. Es van constituir totes les meses electorals a primera hora del matí, i la jornada es va desenvolupar amb normalitat gràcies a la bona organització dels diferents estaments implicats. Va quedar demostrat que es podia votar, tot i la campanya de la por de determinats sectors. Tinguem en compte que una cosa tan important i tan seriosa com un procés electoral (el dret a vot) va estar a punt de ser suspès sine die, i s'hagués creat un preocupant precedent. Una bona notícia que aquestes eleccions s'hagin pogut celebrar, sens dubte.

La participació s'ha quedat en el 54%, molt lluny del 79% del 2017. La pandèmia, com és obvi, ha estat clau en aquest fenomen, però també hem d'apuntar a l'avorriment de determinats sectors amb la situació política del país, a l'atipament i al cansament. Les primeres dades apunten que podríem estar retornant a una situació "pre-Procés", en què es produïa una abstenció diferencial respecte de les eleccions a Corts Generals: determinats sectors, bàsicament a la zona metropolitana de Barcelona, ​​procedents de la immigració, amb identitat mixta catalana-espanyola, s'abstindrien en identificar que les eleccions al Parlament "no van amb ells" o "no són tan importants". El fet que el perill de secessió hagi desaparegut seria determinant, ja que el 2017 aquests sectors sí van percebre que el xoc de trens per la independència estava proper i van agrupar el seu vot fonamentalment al voltant de la candidatura de Ciutadans, que de fet va ser la força més votada.

Pel que fa als resultats electorals de les diferents candidatures, vull començar pel PSC. Des dels temps de Pasqual Maragall el partit de la rosa no era la força més votada en unes eleccions a Parlament, i sens dubte es pot afirmar que l'anomenat "efecte Illa" ha tingut una importància fonamental. Els dirigents del PSC sabien que el fins fa poc ministre de Sanitat gaudia de bona valoració entre l'electorat (i no només entre els votants socialistes), i sembla que la jugada els ha sortit bé. Una jugada que, no ho oblidem, també es va cuinar a la Moncloa, amb Pedro Sánchez i Iván Redondo a la sala de màquines. Punt per a ells, indubtablement, perquè a més el resultat obtingut tindrà les seves repercussions en la política espanyola, amb un clar damnificat: Pablo Casado. Hi ha qui ha dit que els resultats de les eleccions són més del mateix, perquè l'independentisme segueix sumant majoria parlamentària i el PSC "substitueix" el Ciutadans de 2017. Crec que és una anàlisi equivocada: ni el PSC és Ciutadans, ni és anecdòtic que ERC hagi obtingut un millor resultat que Junts. La implantació territorial, la història i l'organització del PSC no són comparables a les que podem trobar en un projecte clarament gasós com el que representa o representava Ciutadans, que s'encamina a la dissolució de forma inevitable des de la famosa "foto de Colón", un dels errors polítics més importants que es recorden en els últims anys i que ja va tenir una víctima clara: Albert Rivera, el major responsable d'aquell despropòsit. Illa ja ha anunciat que es presentarà a la investidura, i és que cometre el mateix error que Arrimadas el 2017 és una cosa que no es pot permetre. Algun dia algú haurà d'estudiar en profunditat com Ciutadans va desaprofitar el resultat espectacular que va aconseguir en les anteriors eleccions a Parlament. I repeteixo: el PSC no és Ciutadans, i a ningú se li escapa que l'oposició que pugui exercir Illa en res s'assemblarà a la que efímerament va dur a terme Arrimadas.

Catalunya requereix de solucions, de distensió, i aquestes seran molt més fàcils de perseguir amb uns resultats com els del 14-F. Que el PSC sigui la força més votada no és el mateix que si ho hagués estat Ciutadans, i que ERC pugui tenir la presidència de la Generalitat no és el mateix que la pugui ostentar Junts. Sota el meu punt de vista, la moderació guanya, i això és una bona notícia per als que considerem que als problemes polítics cal donar-los solucions polítiques. Amb una ERC per sota de Junts, s'hagués posat en qüestió l'estratègia possibilista de Junqueras, i això hagués estat una mala notícia, en primer lloc, per als catalans i catalanes que demanen solucions, i en segon terme, per als partidaris de l'actual govern d'Espanya.

Illa parla de retrobament i em sembla una bona manera de començar la legislatura. Però més que "passar pàgina", com ha vingut reclamant durant la campanya electoral, segurament serà molt més útil analitzar els errors comesos per totes les forces polítiques en els darrers anys, aprendre d'ells i posar solucions damunt de la taula. Raimon Obiols parla de "milloradors" i "empitjoradors". Doncs bé, crec que els milloradors s'han imposat als empitjoradors en aquestes eleccions, i no és poca cosa. Seria convenient que els nostres dirigents polítics sabessin aprofitar aquesta oportunitat, per modesta que pugui semblar. Toca dialogar, debatre, fins i tot discutir. Aquesta hauria de ser la prioritat. Massa persones ho estan passant malament: la desigualtat creix, la gent no pot pagar les seves factures, la crisi econòmica serà (està sent) de conseqüències incalculables i les classes populars són les que pagaran la major part de la factura, com sempre passa. Potser els que tenen unes perspectives vitals assegurades puguin permetre’s un escenari de confrontació simbòlica com el dels últims anys. Les classes populars, treballadors, autònoms i petits empresaris demanen solucions i resultats materials plausibles. Que les esquerres en el seu conjunt sumin 83 diputats i diputades hauria de servir per a alguna cosa.

ERC s'imposa a Junts, i aquesta és una de les dades més importants, si no la més important d'aquestes eleccions. A priori, això permetria que Pere Aragonès fos el nou President de la Generalitat, com així va celebrar Oriol Junqueras en la mateixa nit electoral. Tot sembla indicar que les tres forces independentistes amb representació parlamentària estan condemnades a entendre’s i pactar la investidura, però no m'atreviria a fer d'aprenent de vident. La CUP, força clau novament, posarà les seves condicions a la investidura d'Aragonès, i a Junts li pot convenir una repetició electoral, perquè a ningú no se li escapa que amb el PDECAT i, en menor mesura, el PNC fora de combat, podria tornar a ser la força independentista més votada (no oblidem que l'independentisme està més dividit que mai). No crec que el fantasma de la repetició electoral hagi desaparegut del tot.

Se sol dir que, a l'hora de la veritat, ERC sempre acaba perdent les eleccions al Parlament davant el gen convergent, en expressió d'Enric Juliana, un gen convergent que la seva millor i més resistent expressió és Junts. El cas és que en aquestes eleccions per fi ERC s'ha imposat en vots i escons a la candidatura de Puigdemont i Borràs, però el marge ha estat estret i això fa que no puguem dir que el partit de Junqueras hagi guanyat l'hegemonia independentista. Segurament encara no disposarà de suficient força com per a "independitzar-se" definitivament de l'anomenat gen convergent. Les cares dels diferents dirigents en la nit electoral ho deien tot: ningú ha guanyat de forma clara, no és moment d'eufòries i la incertesa es prolongarà durant almenys unes setmanes més.

Al programa especial de La Sexta a la nit electoral, un dels analistes convidats a la taula d'anàlisi va ser Sergi Sol, una de les persones amb més influència a ERC, autèntica mà dreta d'Oriol Junqueras. Quan se li va preguntar sobre un eventual pacte entre ERC, el PSC i els Comuns, Sol va respondre que ara no es pot donar, però que no ho descarta en el futur. Em sembla una afirmació significativa que hauríem retenir. Com va dir Jordi Cuixart en una entrevista de fa alguns mesos que aquests dies s'ha recuperat, que ningú no s'enganyi: no hi haurà solucions al problema polític sense el PSC. Això ho sap tothom encara que molts no ho vulguin reconèixer.

De tota manera, aquesta legislatura que ara s'obre ofereix a primera vista dues alternatives: o bé un govern amb el suport d'ERC, Junts i la CUP, o bé un en clau d'esquerres. Si descartem la segona opció, que a dia d'avui sembla complicada, potser podríem parlar d'una derivada de la qual s'ha parlat poc però que no em sembla impossible: un executiu liderat per Aragonès amb la participació dels Comuns o fins i tot la CUP (que no sembla estar per la labor), facilitat per una abstenció del PSC d’Illa. No hi ha res descartable, tot i que la primera opció potser és la més realista, malgrat les desavinences entre els fins ara socis de govern. Dit això, no hem de perdre de vista que són molts els càrrecs i sous a repartir en l'administració autonòmica, i aquesta no és una dada menor. Ningú no voldrà renunciar-hi. Situar a personatges com Canadell en un govern amb el suport d'ERC o la CUP sembla, a priori, un mal de cap, encara que tots dos partits han trobat sempre fórmules imaginatives per justificar per exemple les investidures de dirigents clarament de dretes com Puigdemont o Torra, o compartir projecte amb polítics com Tremosa.

Els resultats de Ciutadans i el PP són desastrosos, i Arrimadas i Casado tenen una part de responsabilitat molt important. L'estratègia de tots dos partits davant l'auge de Vox s'ha demostrat temerària i errònia, i ara es pagaran les conseqüències. La foto de Colón, com ja hem dit, va suposar el tret de sortida a un procés de radicalització que ha fet que Vox millori resultats i a Catalunya s'erigeixi en primera força de la dreta nacionalista espanyola. Dramàtic. Si a això sumem la també irresponsable estratègia d'utilització de la crisi pandèmica per intentar fer caure el govern de coalició d'esquerres, tenim un còctel explosiu que ha acabat explotant a les mans de Casado. En termes partidistes, potser això suposi una bona notícia per a Pedro Sánchez, però que una força d'ultradreta com Vox segueixi augmentant la seva representació institucional suposa una amenaça i un perill per a la nostra societat, com ja s'està demostrant en altres països. En el cas català, a més, es produeix un fenomen que hauria de preocupar principalment a les forces d'esquerres: Vox pesca fonalmentalment en barris obrers i entre les classes populars, en un procés que recorda massa a la lepenització de determinades zones de França. O les esquerres en la seva pluralitat es posen mans a l'obra, aplicant polítiques socials eficaces i perceptibles per a les classes treballadores, o serà molt difícil contrarestar el discurs de l'odi que tant de mal pot fer a la convivència. Aquest és el camí: trepitjar carrer, estar en els barris amb més problemes i ajudar els seus veïns i veïnes.

Pel que fa als resultats d'En Comú Podem, se salven els mobles mantenint els 8 escons de 2017. Jéssica Albiach ha estat una de les sorpreses positives de la campanya, amb un discurs clar, ben elaborat i allunyat d'alguns tics processistes que altres líders podien tenir. A dia d'avui, la candidatura dels Comuns és l'única que no se situa en cap dels blocs que ha vingut traçant el Procés en els últims anys, i el seu paper en l'arquitectura de ponts entre diferents sectors socials i polítics no hauria de desaprofitar-se. Que a dia d'avui l'espai polític hereu del PSUC, el PCC, ICV i EUiA no hagi desaparegut crec que demostra la solidesa i implantació social d'unes idees que beuen d'una font que mai no deixa de brollar aigua, per poca que sigui. Si abans parlàvem del gen convergent, també hi ha un "gen psuquero" que mai no mor. Si a això sumem la bona tasca de la seva candidata i el seu equip, unit a la feina d'uns quadres repartits per tot el país curtits en mil batalles, crec que si bé per a molts el paper dels Comuns pugui ser anecdòtic, jo no els descartaria per jugar un paper important en la governabilitat del país. Com bé ha dit Enric Juliana a La Vanguardia en conèixer els resultats de la coalició roig-morada, "el mèrit és exclusiu de la candidata Jéssica Albiach, que ha portat a terme una eficaç campanya, sense errors, marcant distàncies amb els independentistes, especialment amb Junts. Pablo Iglesias també salva els mobles: l'enfonsament de Ciutadans el consolida com a principal gestor del bloc parlamentari que va aprovar els pressupostos generals de l'Estat de 2021". Anem a pams: certament el mèrit del resultat electoral ha d’apuntar-se en exclusiva a la direcció catalana d'En Comú Podem. No oblidem que les relacions entre PSUC i PCE, primer, i Iniciativa i IU, després, mai van ser fàcils. De vegades no és senzill per a les direccions de Madrid entendre la realitat catalana, no sempre fàcil d'analitzar. De tant en tant vindria bé repassar la història d'aquest espai polític, així com les biografies polítiques de dirigents com Comorera, López Raimundo, Guti o Ribó, per la part catalana, i Pasionaria, Carrillo o Anguita, per l'espanyola. Pablo Iglesias sens dubte coneix aquesta història, encara que de vegades pugui semblar que no. El vicepresident no dóna puntada sense fil i crec que tampoc l'ha donat en aquestes últimes setmanes, amb algunes declaracions que a molts han pogut sorprendre i fins i tot desorientar. ERC queda per davant de Junts i En Comú Podem salva els mobles. Podia demanar més Iglesias? Segurament no. Si a més Ciutadans s'estavella, la jugada és pràcticament rodona: el PSOE i singularment Pedro Sánchez ja poden anar oblidant-se de mirar cap al partit d’Arrimadas per mantenir a ratlla els d’Iglesias, Montero, Díaz o Garzón. Hi ha govern de coalició per a estona, i crec que hem de felicitar-nos per aquest fet. Per això, no hi ha més alternativa de progrés que el bloc de la investidura i els pressupostos. Sense les esquerres ni els nacionalismes perifèrics Espanya no es pot governar. L'alternativa ja sabem quina és.

S'obre doncs una nova etapa. Seguim empantanegats, com diria Joan Coscubiela, però crec que hem de ser moderadament optimistes perquè no tot segueix igual. Toca seure, dialogar, debatre. Pactar el desacord si cal, com també diria en Coscu. No hi ha alternativa a intentar buscar solucions. La taula de diàleg s'ha de reunir urgentment i començar a treballar de veritat. Els indults als presos han de produir-se ja, perquè aquests no haurien de passar ni una nit més a la presó. Toca ser valents, arriscar, treballar per trobar solucions. Toca recuperar les institucions, retornar-les el prestigi perdut, passar de la irresponsabilitat al compromís amb la societat. Estem davant d'una correlació de febleses, com diria Vázquez Montalbán, perquè ningú no pot imposar la seva voluntat. Ni els independentistes poden recórrer a la unilateralitat, per molt simbòlica que aquesta sigui, ni el govern espanyol es pot permetre el luxe de no arremangar-se i buscar solucions polítiques a un problema que és polític. Cal aprofitar aquesta escletxa de llum que entra per la finestra, per molt petita que sigui. Els Aragonès, Illa, Albiach, Sánchez o Iglesias han d'agafar el testimoni de manera definitiva als irresponsables Mas, Puigdemont, Torra o Rajoy. Perquè no són el mateix. Seguin, dialoguin, transaccionin i arribin a acords. És la seva responsabilitat i és la seva obligació.