Ha arribat l’extrema dreta. I ara què?

Ignacio Garriga i Santiago Abascal en acte de campanya a Barcelona --Alejandro García / EFE

Jordi Muñoz. Professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona

Estava previst, i ha passat. L’extrema dreta de Vox ha entrat amb força al Parlament de Catalunya. 11 diputats que representen l’entrada més contundent d’un partit nou des dels inicis de l’autogovern. Els darrers partits que hi van entrar de nou, el CDS el 1988, Ciutadans el 2006 i la CUP el 2010 ho van fer per la mínima, amb 3 diputats.

És un fenomen que arriba a Catalunya amb unes dècades de retard respecte al que ha passat a la resta d’Europa. Però si algú s’havia fet il·lusions d’una suposada excepcionalitat catalana, ja se’n pot oblidar. A Catalunya tindrem l’extrema dreta al Parlament. I pel que sabem dels països del nostre entorn, un cop hi entren és molt difícil que desapareguin. Potser l’única excepció és l’Alba Daurada a Grècia, que ha sigut escombrat per una combinació de resposta social, política i judicial. Però a la resta del continent, han arribat per quedar-s’hi.

Per això val més assumir que possiblement és un fenomen que es pot fer crònic. I cal analitzar bé què ha passat i per què. És imprescindible entendre l’origen dels vots a Vox, i els mecanismes que han dut més de dos-cents mil catalans i catalanes a optar per una formació obertament neofranquista.

La primera parada d’aquesta anàlisi és la geografia política del vot a l’extrema dreta. Vox ha entrat a les quatre circumscripcions de Catalunya. Té una forta penetració a les zones metropolitanes però també a comarques com el Tarragonès, el Baix Penedès, l’Alt Empordà o la Vall d’Aran. És un fenomen, per tant, força generalitzat territorialment, amb més presència a zones urbanes i periurbanes de tot el país.

Però si mirem els llocs on Vox treu millor resultats en funció de la renda, ens trobem amb un patró molt clar: Vox treu els seus millors resultats a les zones més riques de Catalunya, que van seguits de les zones més pobres. Aquesta dualitat social es veu de manera molt gràfica a la ciutat de Barcelona: les meses on Vox treu millor resultat són a Torre Baró i a Pedralbes. És una mena d’aliança entre classes socials que no és nova, ni exclusiva del nostre país: hi ha una certa semblança amb altres moviments de dreta radical arreu del món. Començant, en bona mesura, pel trumpisme.

Què lliga, doncs, aquests dos extrems socials en una opció que té un programa econòmic que, a priori, beneficiaria als de les classes altes (d’on provenen els seus dirigents) a costa dels votants de classes populars? Aquí hi entren en joc factors econòmics, culturals i d’identitat. D’una banda, les conseqüències socials de l’anterior crisi, i de la recuperació asimètrica, que ha deixat sectors socials importants en una mena de precarietat laboral i vital crònica. L’impacte de la globalització ha eixamplat les desigualtats, i ha contribuït a que determinats sectors, sobretot joves, vegin poques oportunitats. De fet, Vox és un dels partits que té un electorat més jove, i això és força indicatiu.

Evidentment, la interacció entre l’arribada de la nova immigració i els problemes socioeconòmics és una de les claus que alimenten aquests moviments i partits d’extrema dreta arreu. Perquè vinculen la percepció d’injustícia i vulnerabilitat econòmica amb un sentiment d’estranyesa o amenaça identitària. L’adaptació a un context multicultural sovint provoca aquestes disfuncions. I en el cas de Catalunya, evidentment, el conflicte nacional i la qüestió de la independència també hi tenen un paper rellevant en la mesura en què poden desencadenar una reacció espanyolista.

Però més enllà de la identitat espanyola, també hi ha un factor clar de gènere. Vox és el partit que té l’electorat més masculí: gairebé set de cada 10 votants de Vox son homes. Això té a veure, en part, amb la tendència de les dones a preferir opcions més moderades. Però també amb les posicions obertament antifeministes de Vox, que encapçala una reacció a la tercera onada feminista d’aquests anys. La identitat masculina tradicional també es pot sentir amenaçada. I si es vincula això amb unes taxes més elevades d’abandonament i fracàs escolar entre els nois joves que entre les seves companyes dones, que tenen conseqüències per a les perspectives laborals i econòmiques.

Tots aquests malestars i sentiments d’amenaça es solen sintetitzar en un rebuig difús al sistema polític i als partits establerts. Això arrossega molts votants cap a una opció que perceben com a aliena a l’establishment. Per això seria un error que els altres partits es tanquessin sobre ells mateixos sense més explicacions, com van fer en part als debats de campanya. Cal assegurar-se que no són decisius al Parlament, i que els mitjans de comunicació no amplifiquin el seu discurs, com fan sovint. Però també cal aprofundir en la diagnosi, compartir-la entre institucions, partits i societat civil, i afrontar els problemes de fons que expressa Vox. Perquè la tècnica de l’estruç, d’amagar el cap sota terra, en aquests casos no sol funcionar. I, si no s’afronten les qüestions estructurals, el mer tancament del sistema de partits sobre ell mateix pot acabar donant a l’extrema dreta un espai molt gran per créixer i enverinar la convivència als nostres barris.