Vacunació a domicili, a Barcelona -- Enric Fontcuberta / EFE

Laura Pinyol, periodista

@laurapinyol

Fa anys que la lluita feminista ha convertit la Diada del 8M en un clam per a la igualtat efectiva i real entre dones i homes, per conscienciar contra el sexisme, el patriarcat, la violència estructural contra les dones, el masclisme incrustat en totes els estructures socials.

Pels volts del 8M, les institucions, els mitjans de comunicació, les entitats, les universitats, els sindicats, les empreses, fan una mena d’acte de consciència, actualitzen el marcador, subratllen amb fluorescent si hi ha cap indicador que desestigmatitzi les diferències, se sumen a manifestos o sacsegen els vells compromisos adquirits amb nous ‘hashtags’ i eslògans cridaners. És permès parlar de les desigualtats flagrants, de la discriminació amb exemples diàfans i fidedignes, de deixar espai a testimonis i vivències més o menys personals que il·lustren què et reserva la societat, encara avui, segons hagis nascut home o dona.

Si enguany cal alçar la bandera més que mai és perquè aquests índexs –les estadístiques que ens ajuden a precisar quirúrgicament la radiografia– són pitjors. La culpa d’això, o la principal derivada, ha estat la crisi sobrevinguda per la covid-19 que ens ha sumit en una crisi sanitària sense precedents, acompanyada d’una forta sotragada socioeconòmica, l’impacte de la qual també afecta desigualment a les dones i n’eixampla la desigualtat de gènere.

Cito l’informe L’impacte de gènere de la Covid-19 en dades (desembre, 2020), elaborat per l’Observatori de la Igualtat de Gènere, adscrit a l’Institut Català de les Dones. Aquest estudi beu de dades del Departament de Salut, del d’Interior, del CEO, l’IDESCAT, l’Enquesta de Població Activa, entre altres, i retrata diferents dimensions de la vida de les dones en què aquesta desigualtat s’ha incrementat.

En l’àmbit de la salut, les dones han patit més risc de malaltia, per dos motius: el treball, d’una banda, i l’edat, de l’altra (car les dones viuen més anys i la incidència d’infeccions i mortaldat ha estat més alta a partir dels 80 anys). És en el treball on aquesta desproporció ha estat més patent: les professions que han contingut la crisi del coronavirus estan majoritàriament feminitzades i, en molts casos, precaritzades. Parlem de les professionals del sector sanitari o farmacèutic (70% dones), de les residències de la gent gran (84%), dels serveis socials (80%), de neteja en establiments o centres mèdics (86%), de venda als comerços essencials (64%) o mestres i professores (65%).

L’atur i els ERTOs també han repercutit de manera desigual: el 51,2% són dones, malgrat que només representen el 46,9% d’afiliats a la seguretat social, i entre les persones aturades, la proporció segons afecti homes o dones és del 42% versus el 57%.

Però si hi ha un impacte de la covid-19 que hem d’analitzar amb atenció ha estat el que ha tingut en l’ús del temps, perquè reflecteix l’existència de patrons socials i comportaments incorporats amb naturalitat al rol de gènere que expliquen que durant el confinament dur, entre març i abril, les dones s’han fet càrrec amb molta diferència del treball domèstic no remunerat, les feines de cura i l’atenció de fills menors a càrrec en l’acompanyament del seguiment escolar. Un confinament que també repercuteix en la violència masclista i que ha condemnat milers de dones i els seus fills a conviure amb l’agressor (el telèfon d’atenció a les víctimes va créixer un 88%).

Els indicadors anteriors ja tenien aquesta tendència: les dones ocupaven el 96% de les jornades parcials, el 92% de les excedències, el 63% del treball no remunerat (com les cures de familiars) o el 70% del treball domèstic.  Amb la COVID, però, les dificultats per conciliar la vida laboral i la familiar s’han fet més evidents i un 60% de les dones responen haver-se ocupat de manera principal o en exclusiva de la llar; una dada que sorprèn tant si es té en compte el què dèiem abans de les professions que han fet de dic en plena pandèmia com si recollim que són elles les que més han optat pel teletreball.

Valdre’s de percentatges sempre és un traç gruixut per a un retrat robot, hi falta nitidesa i qualitat de detall. Però suggereixen dues constatacions. La primera és que en situacions d’estrès, el sistema es replega i en replegar-se, recupera dinàmiques endèmiques com les d’atorgar papers tradicionals en el repartiment de joc entre homes i dones. La segona, aquesta relació entre la igualtat no es pot fer només legislant i impulsant mesures correctores –com l’ampliació del permís de paternitat o la compensació en les pensions per fills a càrrec– i exigeix la implicació de prop de la meitat de la població per fer-ho. Així que, perquè cada dia és 8 de març, però perquè les evidències ens  parlen de regressió, urgim als homes que siguin corresponsables. Una societat més igualitària només és possible amb aquest ampli compromís i una ferma adhesió per subvertir-la.