Cerimònia fúnebre enmig de l'actual pandèmia COVID-19 al cementiri de Vlakovo, a Sarajevo (Bòsnia Hercegovina), 20 de març de 2021 -- Fehim Demir EFE/EPA

Fernando Luengo. Economista

Havíem d'actuar i no vam actuar, havíem de respondre i no vam respondre, estàvem obligats a prendre mesures dràstiques i no les vam prendre. Com si el pas del temps per si mateix, com si tancar els ulls i seguir fent el mateix camí, fossin la solució, i no ho va ser.

Paralitzats per la por, el desconeixement i els llocs comuns, atabalats per les exigències del dia a dia, aïllats emocionalment del món exterior, del qual sabíem, crèiem saber, a través de la televisió i les xarxes socials, que cuinaven menús informatius a la mesura d'un públic acomodat i poc exigent.

Escoltàvem amb freqüència que la crisi provocada per la COVID-19 era una finestra d'oportunitat que havíem d'aprofitar. Per enfortir el sector social públic del qual depenia crucialment la nostra vida i que durant massa temps havia sofert el vandalisme de les polítiques consistents en "tot mercat", i que amb la pandèmia va deixar dramàticament al descobert totes les seves febleses. Oportunitat també de posar els fonaments d'una economia, que havia de ser nova per ser bona, els pilars de la qual haurien de ser el benestar de les persones i la sostenibilitat del planeta.

Aquesta finestra es va obrir perquè, en definitiva, la crisi posava de manifest la fallida d'una manera de produir, consumir i viure, i l'existència d'una desigualtat insuportable i inacceptable. En la història recent, mai com en aquest moment la humanitat enfrontava una cruïlla de tanta transcendència. Semblaven creades les condicions perquè emergís un nou consens amb capacitat d'empènyer cap a una altra direcció, lluny dels camins trillats.

Però la veritat és que aquesta finestra es va tancar. I ho va fer perquè les inèrcies i els interessos vinculats a les mateixes eren molt poderosos i van dominar l'agenda de governs i institucions. És cert que es van escoltar altres veus, però només van ser ressons irrellevants i testimonials. Les que realment van comptar parlaven de "reactivar, dinamitzar, reconstruir, tornar a la normalitat...". Un llenguatge que, com sempre, no era innocu, i que apuntava clarament al restabliment del statu quo.

Ha passat una dècada des que va esclatar la primera pandèmia, a la qual han seguit unes altres de semblant importància. Les vacunes, convertides en un immens negoci per a les empreses farmacèutiques i els seus executius i accionistes, mostren la seva incapacitat d'atallar els diferents brots i, a més, arriben en quantitats insuficients als països pobres, on la malaltia s'estén fora de tot control. El canvi climàtic avança desbocat i la temperatura mitjana del planeta ja supera amb escreix la línia vermella, la qual cosa ens col·loca en un escenari irreversible; els episodis climàtics extrems són cada vegada més freqüents i l'augment del nivell del mar ha implicat la desaparició de moltes terres de conreu; són innombrables els conflictes i les guerres en la disputa per les fonts d'energia, els minerals, els materials rars i l'aigua; els desplaçaments de persones són continus i creixents; les fractures socials i territorials aerriben a nivells inimaginables; la pobresa i la fam augmenten, tant als països pobres com també en els rics.