Sobre la formació de Govern. Una política per respondre als reptes

Sobre la formació de Govern. Una política per respondre als reptes

El vicepresident de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, i la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, durant la reunió setmanal del Govern del 20 d'abril.--  Jordi Bedmar / EFE/Generalitat

Artur Domingo i Barnils

Historiador

Les eleccions al Parlament del 14 de febrer van donar alguns missatges clars.

Una majoria de la població que va votar, ho va fer a favor d’opcions independentistes i, sobretot, a favor de les opcions que defensen la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, com la millor via per donar resposta al conflicte polític i democràtic plantejat a l’Estat espanyol, des de Catalunya, des de fa més de 10 anys. I també a favor d’una orientació progressista, o d’esquerres, del proper govern. Això no amaga dos fets també significatius: un considerable grau d’abstenció, que no pot desligitimar en absolut el resultat electoral, però que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar la realitat social i conjuntural del país. I d’altra banda, el preocupant ascens i entrada al Parlament d’una força declaradament i desacomplexada d’extrema dreta, en la línia del que s’està produint al conjunt de l’estat espanyol, i més enllà.

Més de dos mesos després de les eleccions, no s’ha estat encara capaç de configurar un govern que pugui afrontar els reptes que té el conjunt de la societat catalana. Cal reconèixer que no és aquesta una tasca fàcil; però requereix una resposta propera, si no es vol repetir unes eleccions que no resoldrien res o ens situarien en un escenari probablement pitjor.

Un dels problemes que impedeixen afrontar una situació tan complicada –Catalunya no és pas una excepció en tot el panorama estatal ni internacional— és, se’ns dubte, l’actitud dels partits polítics i de molts dels seus dirigents, amb ben poques excepcions. Aquests, es perden massa sovint en estratègies i càlculs partidistes i a curt termini, així com en debats sobrecarregats de retòrica, enlloc de mirar quins són els desafiaments que tenim com a país, almenys durant els propers quatre anys.

Es podrien classificar en quatre àmbits els principals reptes que el futur govern, i també la societat catalana, haurà d’afrontar en l’esdevenir proper. Quatre grans emergències:

En primer lloc, una emergència sanitària i de salut pública, com la que estem vivint des de la irrupció de la covid-19, amb l’impacte directe que té sobre la salut i les vides de les persones, però també en relació a l’impacte social, emocional, psicològic i d’actituds que ja es comença a entreveure.

La segona és de caire econòmic i social. ¿Com quedarem després de les mesures d’urgència? Com quedarà el sistema econòmic i productiu? I com es reestructurarà, tenint en compte, també, les necessitats derivades de les crisis mediambientals i energètiques? Què passarà amb els anomenats fons "next generation"? Serà possible una sortida solidària i inclusiva, que no incrementi, sinó que redueixi les desigualtats socials?

Si les dues primeres emergències tenen un caràcter general i universal, n’hi ha una específica a Catalunya, que podríem anomenar com "emergència nacional". Catalunya pateix, des de fa temps, una amenaça de desnacionalització, de fer-li perdre el seu caràcter com a nació. Els atacs a la llengua per part de determinats partits, però també promoguts des de determinades instàncies de l’estat espanyol, són una realitat que no es pot menystenir; així com els atacs al minso autogovern, al Parlament i a altres àmbits que configuren una realitat nacional. Però també, i paradoxalment, podria conduir a un mal desenllaç, si predominés algun tipus de nacionalisme fonamentalista i agressiu envers altres identitats, excloent i que fomentés l’auto-aïllament, en una mena de recuperar el Nosaltres sols, i que no sigui conscient de la importància de trenar ponts amb la resta de pobles de l’estat espanyol, tal com avisava el tristament desaparegut Arcadi Oliveres.

Hi ha una quarta emergència que abasta el conjunt de pobles de l’estat i, per tant, afecta directament als catalans. Es tracta de la regressió de la precària democràcia sorgida de la Transició. L’amenaça a les llibertats bàsiques d’opinió, d’expressió, de manifestació, de creació artística, en son un aspecte. L’empresonament i condemnes de rapers, titellaires, manifestants i vaguistes, en aplicació de la llei mordassa, que ha estat denunciat fins i tot per instàncies internacionals, en son un exemple. Les dures sentències als líders socials i polítics catalans, pels fets d’octubre de 2017, són un escàndol per a una democràcia que s’apreciï, A això cal afegir-hi el pes hipertrofiat d’un poder judicial fortament desprestigiat en la seva cúpula, que s’ha convertit, de fet, en una altra cambra legislativa capaç d’anul·lar capritxosament, i sovint saltant-se procediments, les lleis i decisions d’organismes electes, així com de destituir abusivament polítics que no són del seu grat. Per no parlar de la realitat dins de l’exèrcit i de determinats cossos policials, alguns membres dels quals, no s’estan de fer proclames enaltidores de la dictadura o directament de caire feixista, que haurien de ser sancionades, i sovint no ho són.

Aquesta és la realitat. I davant d’aquesta realitat caldria plantejar una resposta madura, tant des de les instàncies del futur govern i del Parlament, com per part del conjunt (o la majoria) de la societat. Mentre els partits, que haurien de sentir-se interpel·lats a oferir un projecte que respongui a aquests reptes, es perdin en discussions estèrils i actituds partidistes i sectàries, enlloc de trobar punts d’acord per permetre la formació d’un govern útil en aquesta situació d’emergències, demostraran que no disposem de prou lideratges dignes de ser considerats com a tals, que puguin generar esperances.

Atenent les emergències enumerades, considero que un programa que hi vulgui respondre, tant des de les institucions com per part de la ciutadania que s’hi vulgui implicar, hauria de recollir grosso modo els següents aspectes:

a) Una aposta clara per promoure polítiques socials en l’àmbit de l’habitatge, una renda bàsica de ciutadania, condicions de treball i salarials dignes, abordant els problemes dels desnonaments, la pobresa energètica, etc. I, a la vegada, el reforçament i priorització de tots els serveis públics, especialment en l’àmbit de la salut i l’educació. La covid-19 ha posat encara més de manifest la importància de disposar d’un servei públic de salut capaç de respondre a les necessitats.

b) Treballar per assolir la realització d’un referèndum d’autodeterminació que doni una sortida satisfactòria al conflicte polític plantejat entre una voluntat majoritària del poble de Catalunya i les institucions de l’estat espanyol. Però un referèndum que sigui reconegut internacionalment i tingui conseqüències pràctiques, sigui quin sigui el resultat.

Sense deixar de banda la defensa de l’autogovern de Catalunya i del dret del Parlament a debatre sobre els temes plantejats, sense restriccions. Defensar la llengua pròpia del país (reconeguda oficialment), enfront dels intents, cada cop menys subtils, de rebaixar-la a un nivell de supeditació. Evidentment, en el marc de convivència i respecte de totes les identitats culturals i lingüístiques que convivim a Catalunya i assumint que la llengua castellana és una llengua pròpia de molts dels habitants de Catalunya.

c) Treballar per l’amnistia per a les preses i presos polítics i les persones encausades per exercir la llibertat d’expressió, opinió i manifestació. I també treballar per aturar la deriva autoritària en que està immers l’estat espanyol i que posa en perill drets democràtics essencials, així com la perversió creixent del poder judicial i del propi Tribunal Constitucional. I reclamar la depuració de responsabilitats per actituds apologètiques del feixisme i la dictadura dins dels cossos armats.

Aquests haurien de ser, al meu entendre, els eixos principals per desenvolupar la política catalana dels propers quatre anys i també per formar un govern útil a la ciutadania durant aquest període. Barrejar-lo o tapar-lo amb disquisicions que semblen no tenir present ni l’actual situació d’emergència pandèmica, ni quina és la correlació de forces real en aquest moment, no fa més que condemnar qualsevol projecte polític sobiranista i progressista a l’esterilitat.

Però la formació del govern implica tots els partits que se sentin interpel·lats a donar resposta a aquests reptes democràtics i socials. Per tant, caldria que es deixin d’amagar darrere d’etiquetes i vetos sectaris --que no fan altra cosa que dissimular interessos partidistes-- i discuteixin sobre els punts programàtics a dur a terme. I, en funció d’això, que facilitin la configuració d’un govern, independentment de formar-ne part o mantenir-se’n fora. Per descomptat, amb el dret i el deure d’exercir-ne el control democràtic.

Això no elimina la necessitat de pensar cada força política en projectes estratègics i plantejar-los a debat; però aquest debat no hauria d’impedir assumir les mesures necessàries i viables de govern per als temps immediats, prou difícils, si no es vol córrer el risc que la majoria de la població catalana es cansi de tanta retòrica i es dilapidi tot el potencial sobiranista.

L’experiència hauria d’haver ensenyat que un procés de sobirania o d’independència, en el context de l’Europa actual, al segle XXI, no és tan senzill com alguns es van imaginar; la qual cosa no significa que no sigui possible; però només ho pot ser si se’n comprèn la complexitat. Una vegada més, cal insistir en la necessitat de tenir una gran part de la població del país que defensi aquest dret a la sobirania (és a dir, a un referèndum d’autodeterminació) i això no és tan sols una qüestió de percentatge electoral, per bé que aquest sigui important, sinó de correlació de forces real. I cal també teixir i comptar amb complicitats, tant en sectors significatius de l’estat espanyol --en aquest cas-- com a nivell internacional. Ni Europa ni l’estat espanyol estan en descomposició o desfent-se actualment. No sabem què pot passar temps a venir, però aquesta és la realitat ara. Tan sols qui comprèn la realitat pot transformar-la.