El Sant Jordi del Procicat

 

Parades de llibres al Passeig de Gràcia de Barcelona durant el dia de Sant Jordi--Quique Garcia / EFE

Mireia Boya, ambientòloga

En el record queda aquell Sant Jordi de la pandèmia, el del 2020, per molts el dia més trist de tots els que vam passar completament confinats. No perquè no hi hagués llibres i roses, n’hi va haver de casolanes i que arribaven per missatger, però no vam poder sortir als carrers i les places a comprar-les i regalar-les deixant-nos engolir en l’ambient multitudinari, festiu i popular de la diada. El virus ens va robar els petons i les abraçades i, malgrat tot, la cultura va sobreviure a la primera onada, la més mortífera degut a una barreja de manca de previsió, inconsciència i incompetència. Un any després, tindrem un Sant Jordi restringit, serà el de l’odiós Procicat, aquell ens opac i eteri que decideix sobre les nostres vides setmana rere setmana i ens limita els drets sense prendre acta de les deliberacions que fa.

Qui ens hauria dit que la cultura, l’eterna infrafinançada en aquest país, la mai prou valorada, ens salvaria omplint les eternes hores a casa. Llegir ens va permetre viatjar quan ho teníem prohibit, quan el nostre món es reduïa a uns metres quadrats. Contra tot pronòstic, no només els llibres estan vius, sinó que ens van salvar, i no hem aplaudit prou les llibreries obertes. Ara bé, per seguir tenint molts autors que escriguin llibres, es tracta només de comprar-los als petits i no al gegant Amazon, aquell que malda per menjar-s’ho tot. Ara, fins i tot podem fer-ho sense anar-hi, que bookstore, una iniciativa de llibreries alternatives que permet compra’ls-hi llibres a distància, ha vingut a plantar cara a Goliat.

El problema però, continua sent que, la majoria, només pensem en llibres un cop l’any, i que les editorials posen tots els seus ous en aquest cistell, sobresaturant-nos amb títols, autors, presentacions i signatures. La ruta de l’escriptor famós en espais amb aforament limitat. Si estimem cada dia, hauríem de regalar-nos cultura més enllà del 23 d’abril, que els llibres reforcen les defenses amb endorfines per la nostra ment, la nodreixen i la canvien. I és que ja ho deia Montserrat Roig, la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Mereixíem una Diada de Sant Jordi sense restriccions de mobilitat i sense toc de queda, que ja n’estem farts de fer de Ventafocs corrent cap a casa a les deu. Ni volem que ens robin més nits, ni volem seguir acatant acríticament i sense fiscalitzar les decisions del Procicat. De què serveixen les terrasses dels bars tancades i cada cop més festes a les cases de la gent? No és en aquests espais familiars on es donen el major número de contagis? Amb Sant Jordi esclata la primavera, al carrer i als cors, és moment de cridar que volem viure. És l’hora de deixar de responsabilitzar només a la gent dels nous casos de covid, que no som nens petits, que la gran majoria som conscients del virus, que ens relacionem escrupolosament bé, que no podem més, que les conseqüències sobre la salut mental no seran onada, sinó tsunami.

Menys campanyes de gestos i més gestos en forma de vacunes per tothom. On són? Arriben o també és culpa nostra? Els vetos, la sobreprotecció dels interessos de les empreses farmacèutiques i el sistema de patents, haurien de desaparèixer en temps de pandèmia. I nosaltres encara pensem que Europa ens mirarà algun dia, sense veure que no, que és una maquinària massa encarcarada i obsoleta que fa temps que ha deixat de mirar a la seva gent, que només fa ullets als poderosos capitalistes. Dels països amb menys recursos ni en parlem, qui sap quan podran accedir al vergonyós mercadeig de vacunes patentades. Dels grans anuncis governamentals de vacunacions col·lectives i immunitats de grup abans d’acabar l’any ens creiem la meitat de la meitat a les portes d’unes eleccions autonòmiques a Madrid, prou ens han demostrat que la salut de les persones no ha estat sempre al centre de les polítiques, ni allà ni aquí que prou mandregen irresponsablement per formar govern més de dos mesos després de les eleccions, tot en plena crisis socioeconòmica.

Aquest Sant Jordi les roses i els llibres seran arreu altre cop, perquè si un virus no ha pogut amb la tradició, el PROCICAT tampoc podrà restringir la seva essència. Regaleu-les a qui estimeu, sigui quina sigui la vostra opció de família, per sort heterogènies i diverses en aquest país que continua reivindicant llibertats contra tot allò que limita, contra la visió classista i obsoleta de qui ens restringeix drets i les múltiples maneres de relacionar-nos i compartir la vida que tenim. Parelles i poliamors de tots els formats i colors, amics estimats que són família escollida, ja comença a ser hora de regalar roses als homes i llibres a les dones, per allò de no perpetuar uns rols específics que se’ns imposen universals, per allò de reivindicar que nosaltres, les dones, també llegim.

Mascareta, mans, distància, llibres i roses per a que no ens tornin a robar la primavera mai més. I, quan passi Sant Jordi, el desig d’una desescalada prou ràpida, segura i sense polititzar, no per tornar a una normalitat que ja hem oblidat, només per recuperar els drets que teníem segrestats. Aleshores tornarem a ballar.