Ángel Gabilondo, Mónica García i Pablo Iglesias, després del debat electoral a Telemadrid -- Juanjo Martín / EFE

Fernando Luengo, economista
Marià de Delàs, periodista

Els assumptes que preocupen més directament a la ciutadania han quedat en un segon pla en la batalla política que es lliura a la Comunitat de Madrid. La salut, l'educació, el transport, el dret efectiu a l'habitatge, la precarització del treball, la desocupació, la pobresa, la desigualtat, la concentració empresarial, el deteriorament mediambiental... tots són temes fonamentals dels quals gairebé no es parla i sobre els quals caldria parlar en el temps que queda fins el dia 4.

El Partit Popular (PP) no està interessat a participar ni a impulsar un debat que posaria de manifest les vergonyes d'una gestió desastrosa de la pandèmia i d'unes polítiques que només han beneficiat els privilegiats i els grups empresarials afins que han rebut tot tipus de prebendes. No necessita més que posar en funcionament la poderosa maquinària de propaganda que ha creat després d'anys d'ocupació de les institucions, amb el concurs dels mitjans de comunicació pròxims.

El feixisme que Vox representa té com a únic propòsit empantanar el clima polític amb provocacions, mentides i amenaces de les quals pretén treure rèdits electorals. El seu objectiu és governar amb el PP o ser decisius en la configuració del nou govern per a dur a terme una política que suposarà un pas més enllà en la pèrdua de drets i en la degradació de les condicions de vida de la ciutadania.

I Ciutadans intenta navegar en aigües agitades, intentant evitar la seva desaparició com a partit a la Comunitat de Madrid, potser com a preludi de la seva desintegració a escala estatal, sense un altre full de ruta que oferir-se com a soci de govern a un PP que el contempla amb menyspreu i que es reconeix progressivament, cada cop més, en la dreta extrema.

Cal denunciar, òbviament, l'amenaça certa que suposa la comunió d'interessos entre el PP i Vox, que tots dos partits alimenten i fins i tot reconeixen obertament; i cal lluitar contra la ultradreta, que ha arribat a les institucions i que les utilitza per estendre el seu missatge d'odi, adoptant mesures dràstiques que frenin l'expansió d'aquest càncer.

Però les esquerres, els demòcrates, han d'anar més enllà. És difícil que puguin consolidar els suports que necessiten per governar sense presentar alternatives als problemes que abans esmentàvem, sense generar esperances en la possibilitat real d'atenció dels poders públics a les necessitats quotidianes de les persones.

I és encara més difícil si no existeix un ancoratge entre el que es diu i el que es fa. I aquí, inevitablement, la mirada de la gent es dirigeix cap al govern central, les polítiques del qual -que, per descomptat, res tenen a veure amb les que hagués dut a terme la dreta, situada, com acabem d'assenyalar, en posicions cada vegada més extremes- estan essent tèbies i contradictòries en aspectes crucials, com la transició ecoenergética, la construcció d'un autèntic escut social, la progressivitat tributària o la defensa incondicional del sector públic. Sense un referent clar en aquest nivell, les propostes formulades des de l'esquerra a Madrid perden força i recorregut.

Un altre aspecte a considerar, tan rellevant com l'anterior, és la desmobilització de la ciutadania, que evidentment té moltes causes, però una d'elles es troba en la institucionalització de la política, en la confiança, desmesurada i injustificada, en què la presència i intervenció en les institucions és el principal motor del canvi. Un plantejament que acaba passant factura, i que contribueix a generar un espai social on l'apatia, l'absentisme... s'obren camí.

Cal denunciar la progressió de la bèstia ultradretana i la connivència del PP? És clar  que sí, però no n'hi ha prou, perquè si se senten forts i amenacen no és perquè resultin convincents, sinó perquè aprofiten la desconfiança en la política que senten franges importants de la població.

Cal fer fora a la dreta de les institucions, encara som a temps, per a que els càrrecs de responsabilitat els ocupin demòcrates convençuts, però abans i després del 4 de maig cal demostrar que existeix voluntat política transformadora, per aconseguir una autèntica igualtat de drets econòmics i socials.