Colòmbia fa mal!

Colòmbia fa mal!
Desplegament de l'exèrcit colombià a Cali -- Pablo Rodríguez / EFE
Esther Rebollo, directora adjunta de 'Público'

De manera recurrent es parla de més de 50 anys de conflicte armat a Colòmbia, la qual cosa se suposa que hauria d'haver acabat en el 2016 després de la signatura de la pau amb la guerrilla de les FARC. Gabriel García Márquez ja ens va explicar que eren Cien años de soledad (o de mort, violència i repressió). Estudiosos contemporanis es remunten a 200 anys enrere, quan es va produir la gesta bolivariana que va desembocar en la independència i a l'etapa republicana, seguida de guerres civils i disputes. Però els historiadors i, sobretot, els pobles originaris daten l'inici de la gran violència fa més de 500 anys, amb la colonització espanyola i la instauració de les 'encomiendas', aquest model feudal d'atorgament de terres i persones als lloctinents, convertint-los en amos de tot i de tots, convertint-los en piconadores de qualsevol dret humà.

Colòmbia és un reguitzell de mort des de fa tant de temps que no es coneix generació que hagi viscut en pau. Un país que té capacitat per produir aliments per a tots els seus habitants i amb sobrant per a les nacions veïnes; amb or, plata i recursos naturals, inclosos energètics, suficients per a haver-se convertit en una de les nacions més riques del món, però avui és una de les més desiguals. Era la terra promesa, El país de la canela, en la qual el conqueridor extremeny Gonzalo Pizarro, en comptes de les cobejades espècies, es va topar amb altres tresors, com relata William Ospina en la seva literatura.

Un territori ric en biodiversitat, llengües, ritus ancestrals, ple de camperols humils i treballadors, però els colombians només han patit el càstig del tirà. Paradoxalment va ser l'únic país d'Amèrica del Sud que no va sofrir una dictadura de l'anomenada Doctrina de la Seguridad Nacional. No va fer falta que els Estats Units donessin un cop en els anys setanta o vuitanta, com va passar en altres Estats llatinoamericans, perquè les oligarquies de Bogotà eren tan dòcils que la Casa Blanca les podia governar des de Washington.

Colòmbia també és l'únic país d'Amèrica del Sud que no ha tingut reforma agrària, com a conseqüència d'una maniobra perfectament orquestrada pel poder econòmic. Era millor provocar, i més encara si es disposa d'unes forces militars que saben intimidar el poble. I així van néixer les guerrilles, primer les liberals, durant la guerra civil que va seguir en el 1948 al magnicidi del cabdill del nou liberalisme, Jorge Eliécer Gaitán; i després les socialistes i comunistes que van beure de la revolució cubana: FARC, ELN, EPL, M-19 i algunes altres amb diferents sigles.

L'absència d'aquesta necessària reforma agrària, que podria haver amputat les herències de les 'encomiendas', va ser l'origen del conflicte armat contemporani, basat en la despulla progressiva de la terra, aquesta despulla que va omplir el país de massacres, èxode i desplaçament massiu de la mà del factor més desestabilitzador: el paramilitarisme. El germen van ser unes organitzacions de civils armats anomenades Convivir, nascudes a Antioquia en els anys noranta del segle passat sota l'empara de l'aleshores governador d'aquest departament, Álvaro Uribe. El trajecte des d'això fins les temibles Autodefensas Unidas de Colombia (AUC) va ser un passeig. La violència es va generalitzar fins a límits insospitats i el revolutum d'actors armats estava servit.

A Colòmbia vaig aprendre el significat de la paraula "resiliència", quan vaig conèixer  les mares que havien estat arrencades dels seus fills víctimes dels falsos positius, un eufemisme intolerable per referir-se a les execucions extrajudicials de l'Exèrcit. També quan vaig entrevistar els segrestats que, després d'anys de captivitat, trobaven la llibertat; o quan vaig escoltar amb un nus a la gola a dones violades i utilitzades com armes de guerra; joves reclutats de manera forçosa per combatre contra el seu propi poble; o pagesos que veuen com arrasen els seus cultius de iuca i només els queda la possibilitat de sembrar coca a canvi d'uns pesos. Sí, els cocalers sempre han estat la baula més feble de la cadena del narcotràfic perquè les bombes queien sobre ells, mai sobre el patró.

A Colòmbia ressonen dos noms que provoquen ‘amor i odi’ i permeten entendre l'horror: Pablo Escobar i Álvaro Uribe, tots dos de Medellín. El cap del cartell de la droga més famós del món (la seva història ha donat de menjar fins i tot a guionistes de Hollywood) va prendre el control del país durant els anys vuitanta i es va apoderar, amb diners del narco, de les institucions de l'Estat; va arribar fins i tot a ser congressista suplent. I Uribe va ocupar oficialment el poder entre el 2002 i el 2010, encara que per a molts el reté encara. Durant el seu govern va posar en marxa l'anomenada Política de Defensa i Seguridad Democrática, una excusa per a la guerra total contra les guerrilles i opositors incòmodes, una coartada per exercir terrorisme d'Estat. Però tots dos es van guanyar el suport del poble, perquè semblar-se a ells és considerar-se ‘un home fet a si mateix’, semblar-se a Escobar o a Uribe significa ser fort. La trista ‘cultura del narco’ impregna una part àmplia de la societat colombiana.

Però també Colòmbia té una capacitat de lluita inaudita. En la seva història democràtica abunden els magnicidis i assassinats de candidats en campanyes electorals. Tot i així  els moviments socials i comunitaris són increïblement valents, les seves dones lideresses també. Les anomenades fuerzas oscuras (un altre eufemisme per referir-se als qui perpetren terrorisme d'Estat i als seus aliats) saben molt bé qui no ha d'arribar a la meta, i per això els fan desaparèixer abans d'obtenir qualsevol victòria que pugui entorpir el pla previst.

La seva història democràtica està plena de persecució a periodistes crítics; per això, la majoria dels grans mitjans li segueixen el joc al poder. I aquí el meu reconeixement als comunicadors de les regions i les perifèries, de llocs on la guerra i la violència estan més presents, lluny de la capital; es la gent més valent que he conegut perquè a molts els arriba la mort exercint l'ofici. La història democràtica de Colòmbia està també plena de lluita comunitària, d'organitzacions socials i culturals, de veïns que s'avisen entre si per sortejar la mala sort de caure en mans d'un victimari.

I aquesta última és la Colòmbia que fa una setmana va sortir al carrer a protestar contra una reforma tributària presentada pel president, Iván Duque, el dofí d'Álvaro Uribe, el mateix que no respecta el procés de pau amb les FARC. Els esdeveniments que es produeixen durant aquests dies a Colòmbia resumeixen dècades d'espoli, de governs indignes, de violència. El cansament d'un Estat que alimenta una indústria militar multimilionària que ningú vol perdre, en detriment de la salut, l'educació i la prosperitat. Només durant els anys en què es va executar el Plan Colombia (2001-2016), els Estats Units va destinar més de 9.000 milions de dòlars a aquesta guerra.

No m'estendré en el que ha passat durant la passada setmana. Només una anotació: les massacres de camperols, els esquarteraments a cops de matxet, els bombardejos a regions pobres i oblidades, encara que s'emportessin per davant nens i nenes, han deixat pas aquesta setmana a les armes de precisió disparades per policies als carrers de les ciutats. Colòmbia es troba avui en una mena  d'estat de setge. Ser al carrer, siguis qui siguis, significa ser un objectiu. Les forces de seguretat de l'Estat entren als habitatges, practiquen detencions de manera indiscriminada. No hi ha xifres precises de quants morts, ferits, detinguts o desapareguts està deixant aquesta barbàrie.

Però els colombians resisteixen als carrers, encara després que Álvaro Uribe demanés a crits per twitter al seu fill polític predilecte, el president Iván Duque, que tragués de nou a l'Exèrcit a combatre al poble. I així s'ha fet...