Sense dret a tenir por, sense dret a la vida

Cartell col·locat als carrers de Beit Sahour, ciutat al costat de Betlem on treballa la cooperant Juana Ruiz

Marc Rodríguez

Grup de Suport a la Campanya #llibertatJuana de Catalunya

Teniu clar quin és el cop que heu passat més por? Jo crec que sí. Va ser al camp de refugiats d’Aida Camp, a Bethlehem. Un soldat va apuntar un noi d’uns 12 anys, a uns 30 metres de distància. El pànic em va pujar des de l’estómac fins a la gola, on m’hi va fer un nus. Em va paralitzar els peus. El noi, però, va començar a fer girar una fona. El que per a mi era vivència extraordinària i horrorosa, per a ell era una quotidianitat.

Aquell mateix dia, al vespre, vaig conèixer la Juani Ruiz. Ella i el seu marit Elias, gazatí d’origen, ens van fer d’amfitrions de luxe: no només del Beit Sahour on resideixen, al costat de Bethlehem, sinó de Palestina en general. La Juani feia 30 anys que hi vivia, ja. I tants altres que hi estava implicada.

La seva implicació és als Health Work Committees, organització sanitària de referència a Palestina que ha implementat desenes de projectes de salut i socials; molts d’ells, finançats amb diners de la cooperació dels Països Catalans. Fan programes de salut destinats a dones i nens, entre d’altres. Vetllen per la població palestina més vulnerabilitzada, procurant que accés a una salut de qualitat i gratuïta, que l’estat d’Israel els denega de manera sistemàtica. Fins i tot, els van matar un infermer durant l’operació plom fos a Gaza. I ara, fa mesos que han detingut i empresonat d’altres companys i excompanyes de HWC.

L’empresonament de la Juani no és, doncs, gens casual. Més aviat, una conseqüència: Israel vol eliminar tota mostra de solidaritat i de treball pels drets humans, dins i fora de la Palestina històrica. Així cal entendre, també, la persecució contra activistes del BDS, per exemple, als Països Catalans. I tot apunta cap a una mateixa direcció: la criminalització de les institucions que cooperen amb entitats i organitzacions com la HWC. Cornudes i pagar el beure, aquestes institucions: els roben material i infraestructures, els empresonen cooperants, els diuen que és perquè han finançat suposats terroristes... i encara callen, sent còmplices de la repressió i de la pròpia criminalització.

I això vol dir, també, còmplices de la barbàrie, una barbàrie que fa més 73 anys que va començar i encara dura. De les massacres i desplaçaments forçats de palestins fets pels paramilitars de l’Irgun i la Haganà, a les massacres i desplaçaments duts a terme per l’exèrcit, la policia i els colons israelians. El sionisme és el fil conductor que uneix unes massacres que fa més de 70 anys que duren, un fil que si és vermell ho és per la sang palestina. Israel celebra el seu naixement com a estat sobre la mort de milers de persones palestines; la seva creació es fa sobre la destrucció de pobles i terres; la seva raó de ser és aniquilar la de Palestina. El 15 de maig de 1948 és la Nakba, la Catàstrofe palestina. Però la Catàstrofe continua, «the ongoing Nakba».

Construït sobre unes bases imperialistes i racistes en essència, la gènesi d’Israel no és cap altra que el militarisme i l’apartheid. La seva constitució no delimita fronteres perquè el seu imperialisme no té fi. La militarització de la seva societat és absoluta perquè són un estat ocupant i es comporten com a tal. El seu racisme és tan extrem, fins i tot internament, que als territoris suposadament sota l’autoritat palestina, l’apartheid té un únic objectiu: aniquilar el poble palestí, suprimir-lo. És un genocidi lent i planificat, un genocidi per gota malaia.

L’assassinat de palestins per part d’Israel és una constant diària, vergonyosament quotidiana. A vegades, com aquests darrers dies, pren la forma d’una ofensiva militar absoluta. I aquest cop, a més, ha activat els ressorts d’un estat militaritzat construït sobre l’odi i el racisme: pogroms de colons sionistes contra cases i comerços àrabs, linxaments de persones palestines pel sol fet de ser-ho. Les comparacions amb l’assenyalament de cases jueves per part dels nazis són massa fastigosament evidents i doloroses. La nit del 10 de maig, quan els sionistes celebraven l’incendi a l’esplanada de les mesquites, es complien 88 anys exacte de la crema de llibres per part dels nazis.

Tancs, míssils, tot un exèrcit que dispara a matar, és igual contra qui mentre sigui palestí. És l'enemic intern i extern, sempre present en la política d'Israel, imprescindible per a la seva existència i molt necessari en casos de fragilitat governamental interna, com ara: es tanquen files i es desvia l'atenció del problema. En aquesta darrera onada, Israel ja ha assassinat més d’un centenar llarg de persones, una trentena d’elles, nens i nenes. I res no fa pensar que la cosa cessarà aviat. No és un conflicte: és una massacre d’un estat ocupant imperialista i racista contra tot un poble al qual vol eliminar.

Per això, és inevitable haver estat a Palestina i no conèixer directament algú que ha estat assassinat a posteriori: a nosaltres també ens ha passat. O no conèixer desenes de persones que han estat ferides o represaliades per l’exèrcit o la policia. És inevitable haver estat a Palestina i no sentir a l’estómac cada imatge de brutalitat que ens n’arriba: ho reconec, cada cop puc suportar-ho menys.

M’imagino que això li va pesar també, a la Juani, a l’hora de decidir quedar-s’hi a viure. A solidaritzar-s’hi. A implicar-s’hi. A construir. A ser una més. I a patir la repressió com una palestina més. No sé si amb por, però sí que sé que ho va fer tenint clar el dret a la vida.

Un dret que el noi de la fona també té, perquè li han tret tantes coses, que també li han tret la por. No tinc proves, però tampoc cap dubte, que aquest noi, ara mateix, està o bé lluitant als carrers, o empresonat o mort.

Per tots ells i elles: llibertat Juani, llibertat preses polítiques palestines i prou complicitat amb l’estat d’Israel. Ens hi van la dignitat, els drets humans i la vida, a tothom.