Ciutats sense por

Jaume Asens. Tinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona.

Contra la propagació del discurs de l'odi, la por, i la intolerància, el millor  antídot és el reconeixement de la diversitat religiosa, política i cultural de les nostres ciutats.


Els cruels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils han estat un autèntic cop que ha perforat les nostres vides. Amb l'atropellament massiu, a la Rambla es van viure moments terribles de pànic. La gent fugia espaordida de la mort. La ciutat, però, no es va deixar vèncer per la por. Ja en els primers instants es van veure gestos de gran dignitat i solidaritat. Els bombers, els serveis d'emergència i la policia municipal van ser els primers a auxiliar les víctimes. Es va originar, poc després, una escena insòlita i plena d'esperança. La ciutadania es va mobilitzar, ràpidament i de forma espontània, sota la consigna "No tinc por!". Un eslògan gens usual en aquest tipus de circumstàncies que encapçalarà la marxa d'aquest dissabte a Barcelona. Com s'explica aquesta resposta? Amb quin propòsit s'utilitza una asseveració tan rotunda?

Amb aquest missatge de dignitat s'expressa, sense dubte, el convenciment que la millor manera de combatre la barbàrie és desafiar a la por, tornar a la normalitat i no renunciar a ser qui som. Es pretén barrar el pas a possibles retallades de llibertats en nom de la seguretat, a la islamofòbia i a les reaccions del populisme de dretes. Els destinataris d'aquest tipus d'exhortacions són els propis governants, el conjunt de la societat i, sobretot, els que estan darrere d'aquests o futurs atemptats. Un dels objectius dels atacs indiscriminats era inocular por. Les intencions semblaven clares: destruir la democràcia i un model de convivència basat en la diversitat. En l'instant en què la por apareix, en efecte, acostuma a tornar-se enganxós, sufocant i ràpidament contagiós. Un dels seus efectes és l'aïllament, la resignació i la sospita del veí. La por encongeix, paralitza, torna a la gent conservadora i desconfiada. Amb la por es trenquen afectes, vincles i s'expandeix l'individualisme amb les seves múltiples formes d'insolidaritat i egoisme. La societat, al final, es reclou en si mateixa fins a tancar-se en la seva intolerància. Quan això succeeix, llavors, el terrorisme ha guanyat.

"L'únic del que hem de tenir por és de la pròpia por". Amb aquesta advertència l'expresident dels EUA, Franklin D. Roosevelt, volia exorcitzar els perills que comporta la propagació de la por i els governs que fan d'ell la seva política central. Els homes lliures -considerava- no han de tenir cap por a la por, perquè això pot costar la seva autodeterminació. Amb el díctatum del "campi qui pugui" es corquen els fonaments de la democràcia. És llavors quan es genera el millor caldo de cultiu del feixisme entre els ciutadans espantats. La por condueix a la tirania i permet jugar amb les masses que callen. Un altre president nord-americà, Thomas Jefferson, ja al segle XVIII el recordava. Deia que "quan el govern té por al poble, hi ha democràcia; quan el poble té por al govern, hi ha tirania ". La tasca primera i més noble de la política és, per això, treure-li la por a la ciutadania. I ajudar a mantenir el seu esperit crític.

Quan es produeixen fets traumàtics, però, no són pocs els governants que busquen just l'efecte contrari. Després de l'atemptat de l'11-S, per exemple, un altre president nord-americà, George Bush va utilitzar aquest sentiment per emprendre tot tipus d'actuacions difícilment acceptades en condicions normals. A nivell extern, va ser l'esperó necessari per a una "guerra global permanent" que ja estava prèviament planificada. A nivell intern, es va convertir en la coartada de reformes de tot tipus - policial, penal o social - que apuntalaven actuacions de seguretat i neoliberals. Una de les seves primeres decisions va ser, precisament, retallar ajudes socials. Un país en guerra -sostenien- havia de mobilitzar tots els esforços a derrotar l'enemic (extern i intern). Cada anunci de mesura antisocial anava acompanyat d'un altre contra les llibertats. Aquesta estratègia té la seva lògica: atropellar els drets ciutadans exigeix ​​mantenir a ratlla les llibertats que permeten reclamar-los.

La por com a element propagandístic ha servit històricament com a estratègia per fer pinya i impedir canvis no desitjats i, al mateix temps, afavorir que es produeixin altres. Naomi Klein ho deia a La doctrina del shock. En realitat, enverinar les ciutats de por és una mesura eficaç per anestesiar el seu pols i aconseguir que s'acceptin polítiques impopulars. Una societat angoixada no surt al carrer a reclamar els seus drets.

Amb l'esclat de la crisi, la por també es va estendre per tot el territori europeu com una taca cancerígena. La por de no poder pagar els deutes, al desnonament, a no tenir en el futur una pensió, a la pèrdua d'uns estalvis o d'una ocupació cada vegada més precària. L'extrema dreta no sorgeix del no-res. Es nodreix, precisament, d'aquest desassossec i malestar. El aprofita per provocar un replegament identitari i buscar caps de turc entre els de baix. Això és el que ha succeït a la majoria de països europeus. En el cas espanyol, en canvi, mobilitzacions com la del 15-M o la PAH van cremar els espais de l'extrema dreta. Contra tot pronòstic, la gent es va sacsejar la resignació, es va organitzar i va omplir les places de les ciutats. Assenyalaven als de dalt, a les elits, com a responsables de la crisi en comptes dels de baix. Aquesta forma de veure les coses va ser una victòria clara contra la por.

Naturalment, que el populisme de dretes hagi guanyat posicions en el vell continent té a veure amb un altre sentiment que va de la mà de la por: l'odi. Una intensa sensació de desgrat o aversió que es dirigeix ​​a qui es percep com una amenaça: els diferents, els nouvinguts o els més vulnerables. L'hostilitat creixent cap a les comunitats musulmanes té a veure amb aquest augment del racisme, la xenofòbia i els discursos de l'odi. Aquesta és en veritat la gran victòria del feixisme islamista, d'Al-Qaeda i l'Estat Islàmic, que recluta als que descobreixen en el seu missatge l'impuls per contraatacar. Després de la derrota de les revolucions àrabs, la intensificació del racisme occidental permet que les seves files s’engrossin de forma ininterrompuda. A això també ajuden, sens dubte, les intervencions bèl·liques com l'ocupació a Palestina o la invasió sobre l'Afganistan i l'Iraq. O la proliferació de tot tipus de Guantánamos repartits pel món. Un esquema que troba la seva rèplica assassina, com en el cas de Ripoll, entre els mateixos europeus d'origen musulmà. De fet, la islamofòbia és una gran fàbrica que alimenta el fonamentalisme jighadista a Europa. Gregroy Bateson va nomenar als 60 a aquest fenomen com "cismogénesis complementària": els enemics es retro-alimenten com a acció de resposta a l'acció de l'altre.

Les altres causes que hi ha darrere d'aquesta "islamització de l'extremisme", i potser les principals, són la precarietat laboral, la manca d'expectatives, la pobresa i el desarrelament. Vist des d'aquesta perspectiva, les intervencions exclusivament de seguretat no són la panacea. S'han de prendre les mesures de control oportunes amb una major coordinació policial. També cal desenvolupar mecanismes més eficients perquè el sectarisme religiós no s'infiltri en els llocs de culte i capti joves amb identitats febles com els de Ripoll. El risc d'un atemptat terrorista, però, sempre estarà present fins que no s'eliminin els problemes de fons que l'originen. En realitat, una de les receptes bàsiques per a disminuir aquesta amenaça és multiplicar els esforços per construir ciutats més justes, cohesionades, interculturals, acollidores i solidàries. Cal eradicar la discriminació i l'aïllament de la població musulmana perquè cap adolescent no se senti exclòs. Contra la propagació del discurs de l'odi, la por, i la intolerància, el millor antídot és la defensa de la diversitat religiosa, política i cultural de les nostres ciutats. Amb aquesta intenció, cal sortir aquest dissabte al carrer. Barcelona és una de les ciutats europees amb les mobilitzacions més massives a favor d'acollir més refugiats, en contra de les guerra, dels CIEs i la política de tancament de fronteres. Mantenir aquesta identitat, aquest llegat de ciutat de pau sense por, sí que pot ser l'autèntica victòria contra el populisme xenòfob i el fonamentalisme religiós.