PSC i Comuns: més gestos i més solucions

Laura Pinyol, periodista

L’acord entre Esquerra Republicana i Junts que ha fet possible la investidura de Pere Aragonès confirma dues certeses. La primera, in extremis i amb moltes dificultats, l’independentisme ha estat capaç de posar-se d’acord per no malbaratar la majoria que les urnes van donar-li el passat 14F, assolint un històric 52%. La segona, Salvador Illa, el guanyador en vots a les eleccions –sobrepassant a ERC amb 50.000 sufragis- no ha tingut cap possibilitat d’accedir a la presidència de la Generalitat, tot i existir l’aritmètica per fer-la possible.

El resultat del 14F va repartir els escons amb equilibris endimoniats. D’una banda, l’independentisme aconseguia una sòlida majoria, si els partits de naturalesa tan dispar, s’entenien. La segona, per primera vegada des del 2012, és a dir, des de l’arrencada del "procés" era viable una entesa entre les forces d’esquerra: PSC, ERC i Comuns. Aquesta tríada, que hauria emulat la configuració dels tripartits de les eleccions del 2003 i del 2006, hauria estat una possibilitat real en una altra conjuntura política. Per això, una de les reflexions que haurien de fer el PSC i els Comuns, amb els seus respectius 33 i 8 diputats, és: quina alternativa podem oferir per a la governabilitat de Catalunya?

No hauria estat de menys que, amb les negociacions anquilosades i amb l’amenaça d’unes noves eleccions, el PSC hagués fet un gest de generositat i responsabilitat. Una apel·lació a la política pragmàtica que, quan es posa el centre de gravetat a Madrid, no tenen cap inconvenient a reclamar. Encara a hores d’ara està per correspondre la disponibilitat amb què les forces catalanes (tant Esquerra com el PdCAT) van brindar a la moció de censura contra Mariano Rajoy i van fer possible l’ascens a la presidència del govern espanyol de Pedro Sánchez, el juny del 2018. Han passat només tres anys i dues eleccions generals. Les convocades a l’abril del 2019 van ser després que Esquerra no donés suport a l’aprovació dels pressupostos. Sánchez va guanyar les eleccions, però amb cap suport parlamentari (o bé Cs o bé Podemos) que li permetés governar sense un govern de coalició. Després, tot és sabut: eleccions al novembre i pacte en pocs dies entre PSOE i Podemos.

Per què va bé recordar aquest capítol que sembla tan llunyà? Perquè, igual que ha passat a Catalunya, el creixement del sobiranisme i l’anhel de canvis també han posat en dubte l’estatus quo heretat del 78 a l’Estat espanyol, i ha trencat tot allò que semblava sòlid: la fi del bipartidisme, el tradicional repartiment entre partits o la monarquia inqüestionable. Les formacions independentistes –també al País Basc i a Galícia– constitueixen l’única alternativa a l’Espanya constitucional.

El PSOE governa amb Podemos en coalició. I després de les eleccions a Madrid del passat 4 de maig i l’escombrada per la dreta d’Isabel Díaz Ayuso que, en solitari, arreplega més vots que la suma dels tres partits de l’esquerra (Más Madrid, PSOE i Podemos), envia un missatge inequívoc als socialistes espanyols. L’única aspiració factible per seguir governant Espanya passa per una entesa per l’esquerra. I aquí tenen tanta responsabilitat els socis de Podemos com els mateixos socialistes.

A començaments del 2020, un cop constituït l’executiu, es va formalitzar la taula de diàleg que reconeixia l’existència d’un conflicte polític a Catalunya. La pandèmia va aturar-ne l’agenda i, amb l’emergència sanitària i l’estat d’alarma a l’ordre del dia, no s’ha reprès més.  Mentrestant, hem vist com la Mesa del Congrés es negava a admetre a tràmit la llei d’amnistia, com la Fiscalia recorria els permisos penitenciaris o el tercer grau dels presos polítics, com la repressió avançava imparable.

Per això, és hora que els socialistes i els comuns de Catalunya facin un pas més. No n’hi ha prou d’assistir al proper Parlament lamentant la manca de voluntat política per sumar altres majories. Perquè, PSC i Comuns només tenen dues possibilitats de tornar governar a Catalunya: o sumen majoria absoluta (a hores d’ara, improbable, amb tan sols 41 diputats) o s’arremanguen per ser part de la solució d’un conflicte que, malgrat l’afany de donar-lo per mort, és ben viu. Ser part de la solució passa per exercir la seva força a Madrid en forma de pressió i d’advertència. Per sostenir la majoria parlamentària calen les forces catalanes. I per això calen més gestos: amnistia, indults, reforma del codi penal o renovació de tots els òrgans del poder judicial que es troben en funcions i fan la guerra pel seu compte.  L’alternativa a tot això, ve per la dreta d’un PP voxoritzat i una VOX falangeritzada. I això no és només una amenaça per a Catalunya. Ho és per als drets i per les llibertats. I és, sobretot, una esmena a la totalitat a l’Espanya democràtica que aspiren seguir servint.