Cap a on va la política exterior de Biden?

Cap a on va la política exterior de Biden?

Trobada entre Joe Biden i Vladimir Putin--EFE

Pablo Bustinduy, politòleg

En un discurs virtual, poques setmanes després de la seva presa de possessió com a 46è president dels Estats Units d'Amèrica (EUA), Joe Biden va anunciar solemnement que el seu país i la relació transatlàntica estaven "de tornada". El marc no podia ser més simbòlic: la Conferència de Seguretat de Munic havia dedicat la seva edició anterior, setmanes abans de l'inici de la pandèmia, a discutir sobre un món "sense occident", en el qual les amenaces s'acumulaven dins i fora d'unes democràcies liberals fatigades, incapaces d'estroncar les seves ferides o de col·laborar entre elles. Un any després, amb mig món tancat i el record encara recent de l'assalt trumpista al Capitoli, l'escenari a Munic semblava ben diferent.

L'escenificació del gran retorn nord-americà, pedra angular dels discursos de política exterior de Biden durant la campanya presidencial, va ser rebuda amb goig per la classe política europea, feliç de tornar a tenir un atlantista compromès en el lloc de comandament de la Casa Blanca. Com a contrapartida, Biden va evitar pronunciar-se sobre tots els problemes no resolts -la despesa militar, les relacions comercials i industrials, el conflicte regulador sobre l'economia digital o la posició de la UE en relació a la Xina- que havien llastrat la relació transatlàntica durant els llargs anys de Trump. En el seu discurs va elogiar l'aliança com la "sòlida base" de la seguretat col·lectiva i la prosperitat compartida dels seus socis, i va insistir repetidament en la necessitat de reconstruir els llaços de confiança que permetrien restaurar-la, sanar-la, i projectar-la amb fermesa cap al futur. Les intervencions posteriors de Merkel i Macron gairebé no es van desmarcar d'aquest registre solemne i mancat de contingut real.

Més enllà d'aquelles abstraccions, fins ara ha estat difícil imaginar què significa realment que els EUA hagin decidit "tornar" a la seva posició en el món, ni en què es concretarà el seu compromís amb la revitalització de l'Aliança Atlàntica. Durant els llargs mesos de campanya electoral i en els inicis de la seva presidència, Biden no ha donat massa detalls sobre aquest tema, més enllà d'apel·lar un cop i un altre en favor d'una aliança de les democràcies liberals per frenar l'auge de les autocràcies -una forma no gaire dissimulada d'idealitzar la competició hegemònica amb la Xina i la retòrica de confrontació amb Rússia-.

Les propostes més sorprenents de la seva presidència en política exterior, com la posició sobre la propietat intel·lectual de les vacunes, la proposta de creació d'un impost mínim global per a les grans corporacions, o el recent i improvisat anunci d'una alternativa "occidental" al gran pla xinès d'infraestructures globals, mostren la voluntat de recuperar la iniciativa en els fòrums multilaterals, però de moment estan lluny de dibuixar una visió estratègica coherent del paper que els EUA volen exercir en la gran fase de reconstrucció geopolítica que s'acosta. El compromís de Biden per augmentar els pressupostos militars de Trump, el seu paper aquiescent en l'última crisi de l'Orient Mitjà, o la prolongació de les polítiques migratòries de les administracions anteriors donen la mesura de la relativitat d'aquesta vocació, i de molts dels seus elements de continuïtat amb un ordre que va ser dissenyat per a un món que ja no existeix.

A on vol tornar exactament Biden? Crec que, fins al moment si més no, la lògica de les seves posicions en política exterior ha estat essencialment derivada de les necessitats de la seva política interior. En un article escrit cap al final de la campanya de les primàries demòcrates, que porta el significatiu títol de "Per què els EUA han de liderar de nou", Biden explica que la capacitat del país per ser una força global comença a casa, i defensa l'articulació d'una "política exterior per a la classe mitjana" que tindria com a objectiu principal sanar les ferides internes del país. En paraules de l'assessor de Seguretat Nacional Jake Sullivan, això exigeix preguntar-se, per a cada decisió que s'adopti en política exterior, si fa la vida "millor, més segura i més fàcil per a les famílies treballadores" als EUA, una convicció inspirada en el fet que "el repte de seguretat nacional més profund que enfronta el país és posar ordre en la nostra pròpia casa". Només la reconstrucció interna de la pau social, dit d'una altra manera, pot restablir el paper dels Estats Units en el món, permetent-li enfrontar els reptes urgents que s'acosten des d'una posició de força. La restauració domèstica, doncs, precedeix com una premissa a la restauració exterior.

Sens dubte, la pressió social sobre les posicions nordamericanes en política exterior no és un condicionant nou. Però en l'hora d'una profunda crisi de globalització, i especialment després dels traumàtics esdeveniments que van precedir la presa de possessió de l'administració Biden, la forma en què les polítiques internes i externes semblen estar vinculades entre sí mostra avui dia una naturalesa específica. El secretari d'Estat de Biden, Anthony Blinken, va sintetitzar aquest enfocament en una fórmula abstracta que presenta el que és intern no només com la finalitat última de la política exterior, sinó també com la seva condició material de possibilitat: "La política exterior és política interna, i com que la nostra força a casa determina la nostra força en el món, la política interior és també política exterior". Aquesta sembla ser la raó per la qual la polarització política i la crisi institucional de la democràcia als EUA es presenten com un desafiament decisiu per a la seguretat nacional. La posició hegemònica dels EUA en l'ordre de la globalització no només està amenaçada pels seus potencials contendents, sinó també i essencialment per les contradiccions internes que aquest ordre ha generat a casa.

Les conseqüències d'aquest enfocament per a la projecció exterior nord-americana (i, com a corol·lari d'aquesta, per al futur de la relació transatlàntica) són rellevants. Durant les últimes tres dècades aquesta projecció s'ha basat en un consens polític intern construït sobre els beneficis del lliure comerç, la integració econòmica i el domini militar associats a l'"ordre liberal internacional" que el país va imposar com a única alternativa possible en el món de la postguerra freda. Avui, cadascun dels pilars d'aquest consens no només es troba greument erosionat, sinó que ha estat objecte d'una politització agressiva dins i fora dels dos principals partits dels EUA, la qual cosa dificulta la reconstrucció de la confiança en la lògica política de la globalització. La base sobre la qual s'ha donat suport a la política exterior nord-americana en els últims 30 anys està afectada per una profunda crisi material i ideològica, que compromet greument la seva estabilitat i la seva projecció cap al futur.

És fàcil adjudicar la causa d'aquesta crisi a l'estil contenciós d'uns quants líders i faccions populistes que han sembrat el desordre dins de tots dos partits. Però si assumim que la deriva política dels Estats Units durant l'última dècada no és simplement el resultat d'una qüestió retòrica i conjuntural, sinó més aviat d'una lògica política que expressa l'erosió i la fragilitat dels fonaments d'un ordre global de governança fins fa poc incontestat, llavors la qüestió del "retorn a la normalitat" es torna molt més problemàtica. Si la presidència de Biden es veu pressionada per l'espectre del ressorgiment violent del trumpisme (però també pel creixement sostingut d'una ala esquerra que, transcendint els límits de les crítiques antiimperialistes tradicionals, avui desafia els discursos hegemònics sobre la globalització d'una manera ambiciosa i constructiva), és perquè la crisi que està en l'origen d'aquestes expressions polítiques queda lluny d'haver-se resolt. Per això no és suficient per a Biden repudiar el trumpisme o proclamar que els Estats Units reprendran el seu lloc en el món. Per abordar aquesta crisi i restaurar la posició hegemònica del país en l'escena global, es necessitarà un esforç de reorientació econòmica que pugui traduir-se en efectes tangibles i immediats en la vida dels seus ciutadans.

El programa econòmic de Biden, un intent de reconstrucció material i ideològica de la classe mitjana combinat amb la reorientació de les capacitats industrials i redistributives de l'Estat nordamericà, sembla apuntar precisament en aquesta direcció. Després d'un gest inicial en la mateixa línia, Europa ha desistit inexplicablement de seguir aquest camí, un recordatori que aquests esforços es veuran limitats tant material com políticament, i que el seu èxit queda lluny d'estar garantit.

En qualsevol cas, el futur de la política exterior nordamericana (i, a causa de la posició de poder global que encara manté el país, la plausibilitat de reformar un ordre multilateral agonitzant) sembla estar profundament vinculat a les transformacions en curs de l'economia política als Estats Units, i de la capacitat d'arrossegament que tinguin sobre una Europa fins ara paralitzada per les seves contradiccions internes. Aquí també, les esperances de reforma tenen, ara com ara, un caràcter derivat. L'ordre de governança global que resulti d'aquest escenari, no obstant això, difícilment assumirà la forma d'una restauració o un retorn al passat.