El segle del Partit Comunista Xinès

Xulio Ríos

Director de l'Observatori de la Política Xinesa i autor de 'La metamorfosis del comunismo en China. Una historia del PCCh' 

La defensa de la sobirania és l'element definitori per excel·lència del comunisme xinès. La sobirania del Partit Comunista Xinès (PCX) enfront d'altres partits. La sobirania de la Xina enfront de qualsevol altre país. Esdevé del seu orgull civilitzatori però també de la ferma consciència d'un cosmos peculiar. Els avatars del maoisme, el denguisme o ara el xiísme, tenen aquest mateix denominador comú encara que les tàctiques o el biaix ideològic de cada etapa llancin matisos i fins i tot contradiccions.

El PCX és un partit secular. Les dècades transcorregudes li han permès lubrificar i afinar una maquinària que avui admet poques comparacions en el món. La seva militància supera a la població total d'Alemanya. Tot i així, amb l'exhibició de totes les seves meteòriques conquestes, el seu reconeixement internacional és feble, llastrat avui dia no tant pels desvaris del llunyà passat maoista com per la seva obstinació, real o infundada, en negar-se a seguir el diktak liberal. Malgrat la persistent simbologia i adjectivació del discurs, molts van voler creure que anava camí d'això quan la reforma semblava accentuar un determinat perfil, indispensable per a congraciar-se amb la globalització pilotada pels països desenvolupats de l'Occident.

Superada aquesta etapa, el PCX dirigeix de nou la mirada cap a les seves arrels i, en paral·lel, també l'anticomunisme torna a l'agenda global. I ho va fer en gran, de la mà de l'ex director de la CIA i ex secretari d'Estat, Mike Pompeo, qui va cridar, a la Biblioteca Presidencial Richard Nixon, el juliol del 2020, a fer caure el PCX. Les espases segueixen alçades, encara que a Beijing tot soni a arguments extemporanis per assegurar un domini imperial en qüestió.

En una celebració d'aquest calibre potser no és el moment més idoni per expiar pecats. El PCX té certament moltes coses per celebrar. No obstant això, convé parar atenció en el viratge introduït per Xi Jinping en un discurs ideològic que a partir del 1981 va eludir qualsevol revisitació del maoisme tal com ara esdevé amb la pròpia reescriptura de la història del Partit, encoratjada per figures personalment molt pròximes al secretari general com Zhuang Rongwen. Hi ha un seriós risc en tot això d'una recaiguda en comportaments que semblaven sentenciats per sempre. L'ex primer ministre Wen Jiabao, qui ja en el 2012 alçava el seu dit acusatori contra els perills del neomaoísme, va tornar l'abril passat amb una carta a la seva mare des de la premsa de Macau dient molt entre línies…

El centenari del PCX mira cap al futur amb tota l'esperança posada en un segle XXI fonamental per glorificar la seva gesta i el seu model. En l'immediat, la mirada està posada en els jocs de poder que acompanyen els preparatius del XX Congrés, previst per a la tardor de 2022, no només d'importància subjectiva per a Xi, sense successor a la vista, sinó també per mesurar la capacitat del PCX per defensar una institucionalitat llaurada amb sacrifici i que podríem definir com una de les aportacions més grans del denguisme: les normes d'una successió civilitzada. Penja d'un fil.

Passant a millor vida el llegat de Deng i abraçant el pensament de Xi, el PCX certament s'endinsa en una nova era. Ull amb la impaciència que tan cara va resultar sempre al PCX. Sense oblidar que només hi pot haver una cosa més nefasta que aquesta supèrbia occidental que no para d'assenyalar amb el dit a uns altres menyspreant les tares pròpies i és aquesta capacitat d'arrogància sense límit de qui embadalit per l'eficiència aconseguida creu estar en el seu dret d'arrabassar al cel el seu mandat.