Catalunya, nou gran repte

Xavier Torrens

Professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona

Hi ha qui encara no ho veu, o no ho accepta, o bé ho accepta a contracor, però ho diré clar i català: a Catalunya ens està passant tres quarts del mateix que a les nacions democràtiques en processos semblants, com Escòcia i el Quebec, que tenen un procés polític en el transcurs de dècades.

La realitat és dual: el procés català com a procés a curt termini gairebé ha finalitzat el seu gran període històric que va quedar immortalitzat l’1 d’octubre de 2017 i, alhora, el procés català com a procés polític de llarg recorregut està i estarà viu anys i panys. Amb aquesta tessitura, cal dissenyar una nova estratègia sent coneixedors de les dades empíriques reals i sabent quins són els escenaris versemblants, i no els escenaris eixelebrats.

Un enfocament intel·ligent seria l’evolució envers la unió estratègica entre els governs de Catalunya i d’Euskadi, i les formacions polítiques independentistes catalanes (ERC, Junts, CUP) i basques (PNB i EH-Bildu) per assolir ara una realitat institucional semblant a la província del Quebec al Canadà, l’estat de Califòrnia dins dels EUA, l’estat de Baviera a Alemanya, la regió de Flandes a Bèlgica i el cantó de Berna a Suïssa. Això serveix per crear estructures de l’Estat (dit en llenguatge independentista) o crear l’Estat català dins de l’Estat espanyol (dit en llenguatge federalista), que no teníem en el referèndum de l’1-O. Si no ho fem així, de ben segur s’afeblirà el procés català en picabaralles partidistes.

Ara bé, un enfocament encara més intel·ligent és el d’eixamplar el diàleg, les negociacions, l’acord i el consens a totes les forces polítiques que s’aboquin crear estructures d’Estat (en el llenguatge de l’independentisme d’ERC, Junts i la Cup) o crear estructures federals (en el llenguatge del federalisme de socialistes i En Comú Podem). Perquè, malgrat emprin llenguatges diferents en el terreny dels discursos polítics, poden coincidir a curt termini en el plànol de les polítiques públiques. Aquest és el gran repte que les elits polítiques catalanes no s’atreveixen a encarar: un gran acord nacional català que aplegui 5 de les 6 principals forces parlamentàries catalanes (per ordre de nombre de vots): PSC, ERC, Junts, Cup i En Comú Podem.

Perquè tots els partits independentistes que formen part del Govern de Catalunya (ERC i Junts) o li van donar suport a la investidura (Cup), sumant-li dues formacions polítiques de l’oposició al Parlament de Catalunya que coincideix que són els partits que conformen el Govern d’Espanya (PSOE/PSC i Podemos/Comuns), podrien ben bé signar un acord nacional català que inclogués, a tall d’exemple, la gestió dels aeroports de Barcelona, Reus i Girona, Pel que fa als trens, que la Generalitat no només se n’encarregui de la gestió dels horaris, freqüència de pas, informació als usuaris i tarifes, sinó que també gestioni la infraestructura ferroviària dins del territori català i inclogui mitja distància, no només rodalies. I això que ho he exemplificat en la mobilitat, ara es podria fer en molts d’altres àmbits de les polítiques públiques.

Perquè això significa nous i grans reptes per a Catalunya? Doncs perquè tot plegat es podria aconseguir fins a finals de l’any 2023. Perquè? Doncs perquè el Govern de coalició progressista configurat per PSOE i Unidas-Podemos depenen dels vots del PNB, EH-Bildu i ERC i, alhora, l’interès polític tant de Pedro Sánchez com a President del Govern espanyol com dels seus socis d’Unidas-Podemos és continuar en el govern fins que ens anem sortint de la greu crisi econòmica que ha sorgit arran de la crisi sanitària de la covid, i no els convé eleccions.

Ara hi ha una oportunitat històrica o, dit en termes politològics, hi ha una finestra d’oportunitat que, potser, no es repetirà en anys. És la finestra de oportunitat de crear les estructures d’Estat que volen amplis sectors de l’independentisme o, dit d’una altra manera, crear un nivell competencial i d’autogovern mai vist ni a Catalunya ni a Euskadi.

Fins les esmentades noves i altes cotes d’autogovern hi estarien d’acord cinc de les sis formacions polítiques del Parlament de Catalunya: PSC, ERC, Junts, Cup i En Comú Podem. Certament, uns partits voldrien anar més enllà (ERC, Junts i Cup), a un altre ja li estaria bé (En Comú Podem)  i un altre tindria recels que no es traspassessin determinants llindars (PSC). Però això el què ens està dient que aquesta és la solució satisfactòria més ampla que existeix en el període 2021-2023. És clar, no és la solució òptima per a ningú, però sí és el màximum que aplega al màxim d’electorat.

Llavors, per què encara no s’està implementant aquest camí que beneficiaria molt a Catalunya i Euskadi, i trauria llenya del foc de la polarització social i política? Doncs perquè no sempre els països tenen líders polítics que siguin estadistes. De vegades, es tenen líders polítics curts de mires, partidistes i electoralistes. Caldrà rellegir aquesta anàlisi pel Cap d’Any del 2024 per veure si hem tingut o no líders partidistes o estadistes.