Concentració a Ourense per condemnar la brutal agressió que va acabar amb la vida del jove Samuel Luiz -- Brais Lorenzo / EFE

Laura Pinyol, periodista

Han matat un noi de 24 anys a la Corunya (Galícia) al crit de "maricón" i el debat s’ha situat en si hi havia prou evidències que l’assassinat, a cops de peu i a cops de puny per part d’un grup exacerbat de 14 persones, ha respost a motius homòfobs. Quan algú agredeix fins a la mort i t’insulta dient-te "maricón", "puta", "moro" o "negre de merda", tant és el mòbil, és una agressió homòfoba, masclista i racista: feixista, en definitiva.

Aquest assassinat  coincideix amb una sèrie d’agressions al col·lectiu LGTBI. A finals de maig, dues parelles de gais van ser brutalment agredits a la platja del Somorrostro de Barcelona, un dels quals va haver de ser intervingut quirúrgicament per fractura de mandíbula i va perdre unes quantes dents. Els Mossos d’Esquadra van fer constar una "violència desmesurada". Aquest cap de setmana, a Sant Cugat, un noi de 20 anys també va quedar inconscient després de ser agredit per dos menors d’edat al crit de "maricón".

És repugnant dedicar més temps a valorar si els atacs es deuen o no a un delicte d’odi, que no a la seva condemna i a l’assenyalament dels seus inductors.  La presència creixent del feixisme a l’esfera pública no és un fet aïllat i ve avalada per l’empara dels grups polítics que el sustenten des de les institucions, però també d’una onada de discursos de sectors ultraconservadors –i amb molt poder– que clamen contra la universalització de drets. Parlem de Vox, sí, clar, però també parlem d’una magistratura que des dels estaments judicials apliquen la ideologia pel seu compte i consideren que no hi ha delicte d’odi en el cartell de Vox contra els menors estrangers no acmpanyats, utilitzat en la campanya electoral a la comunitat de Madrid. L’Audiència Provincial de Madrid ha avalat el cartell xenòfob contra aquests joves, amb l’argument que "representen un evident problema social i polític", i que "independentment de si les xifres que ofereixen són veraces o no" –eren falses, però això tant és– s’emmarca dins la llibertat d’expressió.

Els primers condicionen l’acció política des de les seves fal·làcies, i impedeixen, per exemple, que en la constitució de l’Assemblea de Madrid es pugui fer un minut de silenci per un assassinat masclista perquè consideren que la violència masclista, no existeix, que denominar-la així, és un biaix polític. Que és tant com dir que les més de 1.100 dones assassinades des del 2003 (les oficials) són casos que responen a qüestions domèstiques i intrafamiliars.  És una de les seves mentides, com el mite de les denúncies falses:  Abascal ha repetit en innombrables ocasions que afecten milions d’homes espanyols, quan els informes de la Fiscalia recullen, reiteradament, que aquestes només representen el 0,01% del total. I els segons, emparen les mentides, minimitzen els delictes d’odi i ho encasellen en la llibertat d’expressió.

És una onada retrògrada que s’atia des de diferents palanques i la més preocupant, perquè és menys evident, no és la que s’asseu als parlaments sinó la que s’amaga sota certes togues judicials, i exhibeix, cada vegada amb menys rubor, el seu tarannà ultra conservador.

Això es pot llegir en forma de sentències, que serveixen per traçar una ideologia política que ha servit per demonitzar l’independentisme, però que, de mica en mica, també ho fa en tota aquella política que no és del seu grat: posicionaments d’esquerra i polítiques de gènere. Per si calen exemples, el Tribunal Suprem acaba de ratificar la sentència contra l’exregidora de Podem, Isa Serra, a 19 mesos de presó per oposar-se a un desnonament l’any 2014. O fa poques setmanes, Juana Rivas va entrar a la presó de Granada per haver-se endut els seus fills i no lliurar-los al seu pare l’estiu del 2017, contra qui havia cursat denúncies per maltractaments.

La criminalització de la immigració, el racisme, la lluita feminista, els col·lectius LGTBI, les minories, els col·lectius desafavorits  són l’obsessió de l’extrema dreta. Dissimular l’odi que incorporen els seus missatges, blanquejar la seva presència als mitjans en pro de l’equitat o posar en dubte les víctimes és part del seu èxit. Cal alçar la veu i manifestar-se massivament perquè quan la regressió de drets és una amenaça per un col·lectiu determinat, ho acaba de ser per tothom.

Aquesta responsabilitat no pertoca només a la ciutadania. Cal un pacte polític per aïllar l’extrema dreta, cal un cordó democràtic per denunciar discursos d’odi als mitjans i cal un esforç per sanejar les institucions judicials –les úniques que no van fer la transició– per erradicar la ideologia ultra conservadora que els permet avalar posicionaments insultants sempre que no els ofenguin personalment.