És un assumpte polític

Raül Romeva, Meritxell Serret, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Oriol Junqueras a Waterloo -- Stephanie Lecocq / EFE

Andreu Pujol Mas

Escriptor i historiador

No fa gaires dies que Carme Forcadell, Meritxell Serret, Dolors Bassa, Raül Romeva i Oriol Junqueras van poder visitar la seu del Parlament Europeu a Estrasburg on van ser rebuts per membres del grup parlamentari de l’Aliança Lliure Europea. En el cas dels dos darrers, la imatge era especialment potent en tant que havien format part d’aquesta cambra com a europarlamentaris. Romeva va ser-ho durant deu anys, entre 2004 i 2014, sota les sigles d’Iniciativa per Catalunya-Verds, essent considerat un dels polítics més actius de l’eurocambra. Encara és més singular el cas de Junqueras que, tot i haver estat escollit a les eleccions europees del 2019, el seu dret a exercir el càrrec ha estat coartat arbitràriament pel Tribunal Suprem amb una mesura que contrasta directament amb la sort que han patit altres membres del govern català exiliats sota la jurisdicció de jutges europeus: aquests sí que han pogut participar activament a les institucions comunitàries.

El viatge havia estat possible perquè no feia gaire que havien rebut un indult parcial que, tot i que els manté allunyats dels càrrecs públics per una concessió incomprensible a l’espanyolisme més recalcitrant, és la constatació que les penes de presó han estat injustes, que aquest ha estat sempre un assumpte polític i no pas penal i que l’independentisme ha continuat tenint prou força a les cambres parlamentàries com per poder continuar marcant l’agenda. Ja ho deia l’informe governamental que justificava la concessió de l’indult a Oriol Junqueras: "el seu indubtable pes en l’escenari polític català", és a dir, el suport popular que continuava mantenint, feia recomanable el seu alliberament.

Aquesta no és només la lectura que en fa l’independentisme. El Consell d’Europa va demanar explícitament l’alliberament dels presos polítics catalans i la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió a Espanya, per considerar que aquests es poden utilitzar d’una manera massa ambigua per orquestrar persecucions polítiques. El secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres, va donar per bons els indults davant de Pedro Sánchez perquè "tots els problemes han de solucionar-se políticament i el diàleg és un instrument essencial per solucionar problemes". Davant d’aquestes paraules, el president del govern espanyol es va haver d’afanyar a dir que qui havia de parlar era la Generalitat "amb l’altra part de Catalunya", en una desafortunada declaració que recordava malauradament a l’argumentari de la dreta espanyolista més recalcitrant, sempre interessada en presentar aquest com un país facturat en comptes d’acceptar amb naturalitat un exercici democràtic que s’ha pogut realitzar amb èxit a l’Europa del segle XXI amb el cas escocès com a principal exemple de civisme i normalitat. De fet, si Guterres s’hagués expressat en els mateixos termes a l’inici del seu mandat, a principis del 2017, en aquell context el missatge s’hauria llegit com una severa advertència al govern de Mariano Rajoy i com una derrota sense pal·liatius de la diplomàcia espanyola.

La rebuda al Parlament Europeu, la recomanació dels indults del Consell d’Europa i l’aval del secretari general de l’ONU desfan d’un sol cop tota la retòrica desplegada per justificar la repressió contra el referèndum de l’1 d’octubre: la que deia que es tractava d’un simple afer intern espanyol i que defugia l’inqüestionable caràcter polític dels fets per deixar-ho en un simple afer delinqüencial. Al cap i a la fi, mai en cap règim, per més salvatge i despòtic que fos, no s’ha etiquetat la persecució política amb aquest nom: sempre s’han buscat etiquetes dins del codi penal que disfressessin aquesta atrocitat.

Ara que totes les parts –la comunitat internacional i els governs català i espanyol- han acabat admetent, ja sigui de forma explícita o implícita, el caràcter polític de la qüestió, cal preguntar-se quines seran les següents passes a seguir. El govern espanyol pot tenir la temptació de limitar-se a aquesta mesura superficial que són els indults, esperant que això sigui suficient per tancar una carpeta que els resulta incòmode. És evident, però, que els indults l’únic que fan és tornar a la casella de sortida sense haver afrontat la qüestió de fons, la que va portar a una escalada de tensió que no s’hauria d’haver produït mai si s’hagués canalitzat amb serenitat la possibilitat de dirimir a les urnes un aspecte eminentment polític.

Mentre qüestions com la unitat d’Espanya, la sobirania, el dret a l’autodeterminació o la capacitat d’autogovern segueixin essent tabú, mantenint l’aura d’intocable d’allò diví en comptes de tractar-se com un afer humà subjecte a canvis, el problema polític seguirà sense resoldre’s, candent, com un volcà en repòs que qualsevol dia pot tornar a entrar en erupció.