Exterior de la seu central a Frankfurt del Banc Central Europeu -- Kai Pfaffenbach / Reuters

Fernando Luengo, economista

Assistim des de fa dècades a un continu augment de la desigualtat, procés que s'ha intensificat des de l'esclat de la pandèmia, fins arribar a cotes històriques, mai vistes en la història recent del capitalisme.

Desigualtat entre els rics i les classes populars, entre el treball i el capital, entre els assalariats i les elits empresarials, entre les grans corporacions i les petites i mitjanes empreses, entre qui pot pagar-se tractaments mèdics privats i qui només compta amb una medicina pública maltractada i descapitalitzada, entre qui té habitatges amplis i confortables i els que malviuen en cases minúscules o  no tenen sostre, entre els nens i les nenes que compten amb recursos per seguir la seva educació i qui no en té, entre treballadores i treballadors en funció del seu nivell de qualificació, entre homes i  dones, sobre les quals recau la major part del treball de cures.

Quan es dona un repàs als editorials dels principals mitjans de comunicació, les declaracions de polítics, els pronunciaments de patronals i sindicats, els informes de les institucions i els treballs dels economistes, semblaria que existeix un ampli consens sobre la magnitud de la desigualtat, la necessitat i la urgència de reduir-la i de col·locar aquest objectiu com un dels eixos de la política econòmica. No només  perquè és una situació inacceptable i insuportable, sinó per les conseqüències negatives que té sobre l'economia, la societat i el funcionament de les institucions.

Si existeix aquest consens, per què és tan difícil reduir-la? per què segueix augmentant? per què, en definitiva, seguim enredats en aquest parany?

La contestació al meu entendre és molt clara: el capitalisme realment existent, la seva estructura i funcionament, és el responsable de l'augment i enquistament de la desigualtat. La genera i la necessita. No és només la pandèmia, ni un creixement feble, ni el retard tecnològic, ni el resultat d'un funcionament ineficient dels mercats. La causa de fons resideix en el capitalisme oligàrquic i confiscador i en els interessos que s'articulen entorn del mateix.

Una dinàmica capitalista que s'ha sostingut i encara se sosté en la pressió sistemàtica sobre els salaris i en la desregulació de les relacions laborals, en l'ocupació de les institucions per unes elits econòmiques que determinen cada vegada més el seu full de ruta, en la implementació d'una agenda estructural que ha beneficiat la indústria financera i les grans corporacions, en la impugnació de les polítiques públiques redistributives amb la intenció de sotmetre-les als designis dels mercats, i en la degradació dels ecosistemes fruit de les pràctiques extractivistes al servei d'un creixement econòmic que, erròniament, se suposa il·limitat.

Aquestes són alguns dels trets essencials que han marcat la història del capitalisme durant les últimes dècades i també la del tan celebrat projecte europeu.

I la situació des que va esclatar la pandèmia ha empitjorat de manera considerable. La pobresa i la precarietat s'han estès, al mateix temps que els rics s'han fet molt més rics... quanta demagògia conté l'afirmació que el virus és democràtic! I, amb tota seguretat, quan es retirin o es redueixin substancialment els suports públics amb l'argument que la fase d'emergència ha passat i tornin a aplicar-se les polítiques de rigor pressupostari (que, no em cansaré de dir, mai han estat de rigor per als privilegiats), el panorama en matèria d'equitat empitjorarà encara més.

Com, desgraciadament, era previsible, les polítiques aplicades en temps de pandèmia poc o res tenen a veure amb el diagnòstic que abans presentava de manera resumida. De fet, han contribuït a agreujar el problema de la desigualtat. Un exemple sobre aquest tema es troba en l'estratègia seguida pel Banc Central Europeu, que consisteix en regalar quantitats ingents de diners a grans bancs i corporacions -alguns dels quals, per cert, es troben còmodament instal·lats en el negoci de la crema de combustibles-, diners amb els quals han realitzat sucosos negocis (com la recompra de les pròpies accions a fi d'augmentar el seu valor en borsa).

Un altre exemple destacat es troba en els fons comunitaris, teòricament destinats a reactivar i, molt especialment, a reestructurar les economies més afectades per la covid-19 i la crisi. Aquests fons, als quals, ingènua o interessadament, han estat qualificats com una "pluja de milions", ja estan sent capturats per les grans empreses, entorn de projectes que, amb l'etiqueta "verda i digital", en realitat serviran per a la reestructuració dels capitals i per obrir-los noves i rendibles parcel·les de negoci, això sí amb el suport logístic i financer del sector públic.

La lògica productivista, la competitivitat com a motor de l'economia, la confiança cega i il·limitada en les noves tecnologies per resoldre els problemes associats al creixement, la centralitat atorgada a les grans corporacions, el paper clau i creixent del deute en l'engranatge econòmic, l'absència d'una condicionalitat forta exigida a les empreses, a l'hora de rebre ajudes públiques, en matèria productiva, laboral, fiscal, social i de gènere, la tebiesa a l'hora d'abordar la progressivitat tributària i la gairebé nul·la ambició en el que té a veure amb l'enfortiment i expansió del sector social i productiu públic. Sota aquestes premisses, les proclames en favor de la igualtat són simplement lletra morta, un brindis al sol; no només això, per aquest camí s'accentuen les desigualtats.

En aquestes coordenades estan instal·lats el govern de l'Estat i les institucions comunitàries. La immensa tasca de reduir la desigualtat exigeix comprometre's amb una política diferent, que necessàriament ha d'apuntar, com abans assenyalava, al cor mateix de la dinàmica capitalista.