Algú està al·lucinant i no són quatre 'hippies ecologistes', algú està protestant i no són quatre 'iaiosflautes anticapitalistes'

Jordi Estévez

Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (Jubilat)

Des de 1977 la lluita obstinada d'una joventut compromesa, que més tard trobarem com a especialistes de primera línia en el camp de les ciències ambientals, l'ecologia i l'economia, va aconseguir -a costa de suportar violència, menyspreu i assetjaments- evitar una sèrie de desastres urbanístics i, finalment, la conformació de tres parcs naturals a la comarca de l'Empordà. Així es va convertir la badia de Roses en una de les més belles del món (ONU dixit) i candidata a Reserva de la Biosfera. Un paisatge, atractiu turístic nacional i internacional de primer ordre, on viure-hi i refugiar-se després de la feina i de la COVID.

Ara un grup d'empreses presenta un projecte megalòman -delirant- de macroparc eòlic marí, que amenaça aquesta joia de la conservació i el ja molt delicat equilibri en el nostre sacrificat Mediterrani.

Es proposen fins a 65 megageneradors, d'una envergadura molt més gran que qualsevol de les existents fins ara, que comptant les seves pales arribarien a 352 metres d’alçada cada un. Unes pales que són més llargues que l’alçada de les torres tradicionals de la Sagrada Família de Barcelona. Un macroparc que ocuparà l'equivalent a 1400 camps de futbol, ​​i que excedeix la capacitat de les estacions elèctriques existents.

Una instal·lació que taparà tot l'horitzó d'aquesta badia, que enterrarà tota pretensió de sostenibilitat i exemplaritat d'equilibri, comprometent la indústria turística, col·lapsant la pesca -un altre dels senyals d'identitat del territori- i perjudicant descaradament l'agricultura, a més d’esquarterar el país amb una nova línia de molt alta tensió.

Un excés -embolcallat amb falses promeses de milers de llocs de treball- que s'ha concebut ràpidament a fi de xuclar subvencions europees. Un projecte que es presenta així –amb rècords de desmesura- per atreure fons de petrolieres que busquen reciclar-se davant  l'esgotament de la seva font de beneficis- i per poder entabanar polítics distants. Una desmesura expressament dissenyada per poder després regatejar a la baixa i exhibir una "bona voluntat de diàleg" davant l'oposició (que n'hi ha).

El projecte ha comptat amb l'ajuda d'un llapis anònim d'un fosc despatx en una sotssecretaria. Una mà que ha dibuixat en el projecte d'ordenació de l'espai marítim un cercle que permet casualment encaixar aquest projecte en la que era zona d'exclusió per a parcs eòlics marins.

Aquest disbarat, si ningú ho evita, és possible que sigui beneït per polítics per tal d’estalviar-se pensar o considerar alternatives més sostenibles. Aquestes altres solucions, encara que ja existeixen, els hi podrien suposar un major esforç de coordinació i un menor benefici per als oligopolis que engreixen algunes maquinàries polítiques. Ens donaran l'excusa que "ens ho exigeix ​​Europa". Però Europa no exigeix ​​que s'afavoreixi els oligopolis, no imposa que a Espanya paguem l'electricitat més cara de totes. La ciutadania europea probablement prefereix ser la propietària de la seva electricitat que engreixar multinacionals. Hem triat aquests polítics per defensar els nostres interessos i no per regalar caviar a les multinacionals energètiques. Tot i que, com estem tips de veure, les elèctriques també deixen caure algunes engrunes del pastís a les butxaques de polítics jubilats.

Els ciutadans i les ciutadanes hem crescut i ja no ens mamem el dit. Sabem que existeixen aquestes alternatives millors, ecològiques i sostenibles, respectuoses amb el territori, l'economia i més justes. I, a més, som capaços fins i tot de dissenyar-les com fa p.e. el projecte Emporion 21 que, com altres que van sorgint a tot el territori, proposen una solució fàcil i ràpida a la demanda i a la generació d'energia neta. Projectes que demostren que es pot generar la mateixa quantitat d'energia sense perjudicar l'agricultura, la pesca, el paisatge, la fauna i la flora marines.

Han estat molts i diversos els esforços invertits fins ara. Són moltes les empreses que havien apostat per un turisme racional i que han encaixat la crisi del 2008 i la de la COVID 2020 perquè ara es desvien fons europeus "New Generation" cap a aquests oligopolis sense consciència (ni tan sols ecològica). Aquests recursos s'haurien de dedicar a afavorir la recuperació d'una economia que incentivi iniciatives millors i racionals i no aquests macroparcs que semblen sortits d'algun delirium tremens d'enginyers que no han estat mai a les nostres costes.

Les alternatives ja són tècnicament possibles i molt més rendibles per a la societat en general en tots els aspectes.  Socialment estem preparats. Mai hi havia hagut tant consens entre ecologistes, agricultors, pescadors, empresaris de turisme i de la construcció. Mai l'oposició a un projecte havia reunit gent de tot l'arc polític, des de l'extrema esquerra fins a la dreta racional. L'única cosa que encara ens falta són polítics a l'altura del moment històric que sàpiguen liderar aquesta revolució verda no depredadora. Perquè podríem dir que històricament som a la cruïlla entre engrossir la barbàrie o iniciar un nou model global. La descentralització de la producció de l'energia, l'autoabastiment significa un pas de gegant cap a un tipus de societat molt més equilibrada, humana i solidària.

Dit això, he de confessar que no sóc un d'aquells pioners ecologistes del primer moment. El 1977 era a la meva bombolla en el Consell Superior d'Investigacions Científiques fent la meva tesi sobre la fauna prehistòrica. Tot i que va ser llavors quan vaig arribar a la conclusió que vàrem ser els humans els que ja en aquella remota Prehistòria contribuirem decisivament a l'extinció de moltes espècies animals. La meva  presa de consciència ecològica definitiva es va produir massa anys després, quan, en un projecte de recerca del nostre equip en el remot Canal Beagle subvencionat per la Unió Europea, evidenciem la rapidesa i l'envergadura del canvi climàtic global. Vam poder demostrar, també allà, que en només 100 anys el capitalisme intensiu havia produït un escalfament sense precedents en la història del planeta.

Des d’aquesta conclusió -com de la de moltes altres investigacions- que vàrem comunicar a la Comissió corresponent de la UE han passat gairebé 30 anys i no s’ha mogut gairebé res.

Què passarà ara amb les advertències de desenes de persones de diferents especialitats científiques, d'universitats i del CSIC, que han fet públic un manifest que posa en evidència les múltiples inconveniències del macroparc eòlic marí Tramuntana?

El futur dels pobles de l'Empordà penja d'un fil. Caldrà veure si aquest ens rescata del forat o ens acava d'escanyar.