Pablo Iglesias i l'obligació militant de continuar fent política

Miguel Guillén Burguillos

Després de les eleccions autonòmiques madrilenyes, es va repetir fins a la sacietat en diferents mitjans de comunicació, i també en moltes converses privades, que Pablo Iglesias deixava "la política", i més d'un va brindar per celebrar-ho. Molt em temo que els que van aixecar les seves copes ho van fer perquè no van entendre absolutament res, o perquè el desig els encegava (i els segueix encegant) davant la realitat. El mateix Pablo Iglesias ho va verbalitzar molt clarament durant aquella nit electoral, en el moment d'anunciar la seva decisió, presa probablement molt abans d'aquell 4 de maig ayusià: "deixo tots els meus càrrecs. Deixo la política, entesa com a política de partit, com a política institucional". L'especificació és important i a pocs els va passar per alt. Molts, de fet, van arronsar el nas en escoltar-la, sobretot els que més odi han abocat cap a Iglesias durant tots aquests anys. Aquí vull fer una anotació preliminar i personal: opino que hauríem de preocupar-nos en veure que un dirigent de poc més de quaranta anys, amb tan sols set a la política institucional, l'abandoni. No tinc clar que allò que en diem "turbopolítica" sigui positiu per a la nostra societat. Un fenomen que, en aquest cas particular, va unit indubtablement a l'assetjament de la ultradreta cap a la figura d'Iglesias. Si la nostra democràcia no disposa dels mecanismes necessaris per protegir un servidor públic del més alt nivell davant l'atac sense descans dels qui treballen per destruir la nostra convivència, tenim motius més que de sobres per preocupar-nos molt seriosament.

Els que coneixen realment en què consisteix la política de veritat, sabien de sobres que Pablo Iglesias no "deixava la política", perquè probablement no la deixi mai. Perquè és un militant. Per a alguns desinformats o despistats, deixar la política de partit o un determinat càrrec públic significa l'abandonament de la pràctica política de forma definitiva. Però la pregunta és de senzilla resposta: per ventura han abandonat mai la política Felipe González o José María Aznar, o més recentment Albert Rivera? No fan política diàriament Inda, Marhuenda, Herrera, Ramírez o Quintana? No es fa política des de multitud d'organitzacions socials o esportives, o mitjans de comunicació?

Recuperem breument Antonio Gramsci i el seu concepte d'hegemonia cultural. Segons aquest, a través de la direcció cultural de la societat, construïda mitjançant les institucions educatives, religioses, els partits polítics, els mitjans de comunicació, etc., la classe dominant enforteix i consolida el seu predomini econòmic. D'aquí la necessitat gramsciana d'universalitzar el camp de l'acció política obrera. Només així és possible derrotar un enemic que "no està present exclusivament en l'aparell governamental, sinó que es troba disseminat en totes les institucions de la societat civil" (Portantiero, Juan Carlos, 1977, citat a Álbarez Gómez, Natalia, 2006). Prenguem bona nota.

En aquells moments en què Pablo Iglesias va anunciar que deixava la política institucional i de partit, es van multiplicar els panegírics a la seva persona, els elogis que no feien més que demostrar l'alleujament que sentien alguns adversaris polítics. Com havia passat un any abans després de la mort de Julio Anguita, salvant les distàncies. No van ser pocs els que es van posar a elogiar Pablo Iglesias, mentre que no van ser capaços de mostrar el més mínim gest de solidaritat quan se li va atacar personalment sense descans, quan els fatxes feien guàrdia a les portes de casa seva, quan es van posar funcionar a ple rendiment les clavegueres de l'Estat per desprestigiar-lo a ell i al seu partit, quan es va amenaçar el seu pare i la seva mare, la seva companya, els seus fills... Llavors no van abundar les mostres de solidaritat per part dels seus adversaris. Van atacar Iglesias fins a la sacietat, mai cap líder polític va patir aquesta persecució a la història recent espanyola. I això representava i representa un autèntic avís a navegants: "a tu et pot passar el mateix si et fiques en política". És molt perillós el que hem viscut durant massa temps: fins i tot amb mentides, fins i tot amb males arts, et podem destruir. Aquesta és la idea que la ultradreta s'encarrega de transmetre dia sí i dia també.

Sembla que Pablo Iglesias retorna. Després d'aquests mesos de descans i de silenci mediàtic voluntari, anem coneixent alguns detalls de les responsabilitats que anirà assumint, a nivell acadèmic i mediàtic: investigador a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), col·laborador d'una tertúlia radiofònica a l'emissora RAC1... Els mitjans d'ultradreta s'han dedicat durant setmanes a expandir rumors falsos sobre la seva vida personal i familiar, cosa que demostra, un cop més, la por que segueix infonent la figura d'Iglesias a aquells poders fàctics que han tallat el bacallà a Espanya des de la nit dels temps. No únicament per ser qui és, sinó també pel que representa col·lectivament. Que li preguntin si no també a Yolanda Díaz, per exemple.

Amb les seves llums i les seves ombres, amb els seus encerts i errades, ningú no podrà negar mai que Pablo Iglesias va ser un protagonista fonamental en els canvis polítics que s'han produït en els darrers anys al nostre país: fi del bipartidisme, entrada de l'esquerra alternativa al govern de la nació, etc. I repeteixo: perquè malgrat els seus errors, que els va cometre, va tenir èxit en determinades decisions estratègiques. Coses que ningú va veure ell si. Quan ningú donava un duro per la constitució d'un govern d'esquerres, ell va apostar fort i es va sortir amb la seva, superant adversitats també a l'interior de la seva formació política. L'esquerra no es pot permetre el luxe de perdre la intuïció, la influència i la intel·ligència de Pablo Iglesias. I no tinc cap dubte que ell és conscient de qui és, de què representa col·lectivament i de la seva responsabilitat com a destacat exdirigent i, sobretot, com a militant. Perquè sempre es va comportar com a tal, com un militant, amb els seus defectes i les seves virtuts. I apostaria que seguirà sent-ho i no es resignarà a ser un gerro xinès. Perquè ho va mamar des del bressol. Segurament el seu últim servei al projecte col·lectiu, deixar la vicepresidència del govern per salvar la representació a Madrid, va ser un servei militant.

Iglesias mai ha deixat de ser un activista, i això no ha de ser necessàriament dolent. Perquè cal seguir sent-ho. Sempre, també quan es té una responsabilitat pública, cosa que no sempre és senzill. Com va afirmar Jordi Amat en un article a eldiario.es, poc després de la dimissió d'Iglesias, "l'activista havia guanyat al vicepresident". Va ser això necessàriament negatiu? Que cadascú respongui el que consideri oportú. Ara se sentirà lliure de lligams. Potser això sí sigui indubtablement una bona notícia per a les esquerres.

Durant aquests mesos de silenci, Pablo Iglesias ha efectuat molt pocs "moviments" públicament. En la seva biografia de Twitter, després d'abandonar els seus càrrecs públics i de partit va incloure la següent frase: "You come at the king, you best not miss" ("si véns a pel rei, millor no fallis", en català). La frase és del personatge de la sèrie 'The Wire' Omar Little, qui la pronuncia en l'episodi 8 de la temporada 1 per burlar-se dels qui han intentat matar-lo. Iglesias va afirmar en la fatídica nit del 4 de maig que, al marge dels resultats electorals, el que el va portar a prendre la seva decisió va ser haver-se "convertit en un boc expiatori", el que va fer que el seu "paper perquè millorés la democràcia" estigués "enormement limitat i mobilitzés el pitjor dels que odien la democràcia". Aquesta cita que hem comentat abans es pot llegir com un dard enverinat cap als que van celebrar la seva marxa, la seva "mort" política, com els que volien acabar amb la vida d'Omar Little a 'The Wire'. Encara està per veure quin serà el paper d'Iglesias a partir d'ara. Però sabent que mai no dóna puntada sense fil, aquesta frase de 'The Wire' és significativa. En la seva actual biografia a Twitter, on manté la cita, també es defineix com a "Cavaller Jedi segons Vallín". Com és sabut, en la saga de 'La Guerra de les Galàxies' els padawan (aprenents de Jedi) porten cua fins que es converteixen en cavallers Jedi. Sobren aquí els comentaris addicionals.

Una persona que coneix bé Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, recordava poc després de les eleccions madrilenyes que "assaltar el cel des de les institucions és complicat. Es pot millorar la vida de la gent, sí, però no és suficient. Pablo Iglesias deixa la política institucional i torna a l'assalt als cels, un cel que en aquesta etapa tindrà més del 'Show de Truman' que no pas de 'El cel pot esperar'... Una obria els ulls i l'altra era una història nyonya que ens entretenia però no ens ajudava a sortir de la mentida... Pablo Iglesias torna a la política". Paraules de Monedero, fa gairebé quatre mesos. Recordin-les i estiguin atents, perquè Iglesias seguirà fent política. De la de veritat. És la seva responsabilitat militant i no dubto que l'exercirà.