Violència institucional a les presons

Exterior de la presó de Villena (Alacant) -- EFE/Arxiu

Andrés García Berrio

Advocat i membre d'Iridia - Centre per la Defensa de Drets Humans

La setmana passada es va fer públic un cas molt greu de violència institucional a la presó de Villena, a Alacant. El cas va prendre rellevància pública pel fet que la subdirectora d'aquesta presó va sofrir agressions el dia abans de declarar com a testimoni al Jutjat per un cas de maltractaments que implicava tres funcionaris del centre. Li van agredir al mateix temps que li "instaven", sense que ella pogués reconèixer el seu rostre, al fet que estigués "calladeta" als Jutjats.

La subdirectora no va ser testimoni presencial dels fets. De fet, una de les característiques de la violència institucional a la presó és que més enllà dels autors dels delictes de tortura o maltractaments, mai acostuma a haver-hi testimonis. Dic autors, perquè en aquesta mena de delictes no només ostenta l'autoria qui realitza les agressions, sinó també aquells o aquelles funcionaris/es que, sent presents, no fessin res per a impedir-ho. Però la subdirectora custodiava una prova objectiva dels fets: les imatges captades per les càmeres de videovigilància instal·lades als passadissos (a l'interior de les cel·les no hi ha càmeres, excepte en les quals s'aplica contenció mecànica).

Les càmeres, a diferència d'en moltes altres ocasions, no s'havien esborrat, s'havien quedat sense alterar i custodiades per una funcionària que va voler complir amb les obligacions que suposa el seu càrrec. I així ho va fer, malgrat les agressions i les amenaces. Un exemple com el seu hauria de ser determinant per transformar la cultura corporativa freqüent d'encobriment de la violència institucional exercida per altres funcionaris o funcionàries. Desgraciadament opera una espècie d'omertà entre les forces i cossos de seguretat de l'Estat així com entre el funcionariat de presons davant casos com aquest.

El principal repte que tenim com a societat és passar de la cultura de l'omertà a una cultura de servei públic responsable respecte als drets de la ciutadania. Passar del silenci a la denúncia. Passar de la impunitat i la tolerància per companys i comandaments dels autors, a la tolerància zero i la contundència sancionadora interna davant casos de violència institucional. Per protegir tant els drets de la ciutadania, com la integritat i dignitat dels cossos policials i de funcionaris/es de presó.

Un exemple d'aquesta preocupant situació la publiquem des d'Irídia en el nostre informe anual de 2020: només en 3 dels 60 litigis de violència institucional en els quals vam exercir l'acusació el propi cos policial havia facilitat l'autoria. Aquests casos són tant de presó, com del CIE de Barcelona, com de situacions en les quals actuaven cossos policials.

Una de les millors mesures per acabar amb la impunitat és la instal·lació de càmeres de videovigilància que comptin amb sistemes efectius de conservació i protecció de les imatges. Malgrat les queixes de sindicats de presó, les organitzacions de drets humans hem aconseguit a Catalunya que el Departament de Justícia hagi adoptat la decisió de conservar les imatges per un temps de 6 mesos. És determinant, perquè a moltes presons o comissaries les imatges no arriben mai a Jutjats perquè es grava damunt passats 15 o 30 dies.

No obstant això, és important recordar que l'únic mitjà de prova d'una situació de tortura o maltractaments no ha de ser l'existència d'imatges. Igual que en molts delictes que es cometen en espais privats, aquí cel·les ordinàries o d'aïllament, és clau que es promoguin investigacions ràpides per recaptar proves, que s'utilitzin els protocols de Nacions Unides per a la investigació i la prova d'aquesta mena de delictes (dels quals a penes són coneixedors els operadors jurídics així com professionals mèdics i mèdic-forenses) així com canviar la cultura dominant de presumpció d'innocència dels funcionaris públics, freqüent entre els operadors jurídics. Cada cas S'ha d'investigar cada cas en profunditat i, no obstant això, en moltes ocasions ens trobem amb tancaments anticipats de les investigacions. En 35 dels 60 casos que hem representat des d'Irídia l'any 2020 en algun moment es va procedir a arxivar les actuacions abans de practicar totes les diligències d'investigació raonables, disponibles, eficaces i pertinents.

No obstant això, hi ha marge per continuar lluitant contra la violència institucional tant des de l'organitzacions de drets humans com, sobretot, des de les institucions. De fet, en aquest mateix informe del 2020 anunciem que per aquests 60 litigis hi havia un total de 122 agents o funcionaris/as de presó investigats/as. A més, aquesta setmana, 14 organitzacions impulsades per l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia, hem traslladat al Ministeri d'Interior i al Congrés una bateria de mesures per acabar amb la tortura i els maltractaments a la presó. Entre elles destaca la necessitat de generar un telèfon d'atenció per a la denúncia de situacions de violència institucional o la generació d'una instrucció de la Fiscalia per garantir la correcta investigació d'aquesta mena de delictes.

És significatiu que les imatges de la greu situació soferta per un pres en la presó de Villena es fessin públiques després de l'agressió a la subdirectora. Els drets de les persones preses estan a la cua de les preocupacions socials, i les situacions que es viuen en presons arcaiques són molt dures, i més encara si ens endinsem en la presó dins de la presó, en els mòduls d'aïllament. Així mateix, el recompte de morts és insuportable sense que l'administració realitzi una anàlisi real de les causes a través d'una auditoria externa que pugui conduir a un pla realista per a la prevenció de les morts a la presó. Urgeix posar els drets de les persones preses en un lloc central, perquè els drets i les vides de les persones preses importen.