Sònia Farré. Diputada al Congrés i membre de la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú i d'Anticapitalistes

Fa dies, vaig llegir un tuit del Pau Llonch en què se sorprenia que a la presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) li havia sentit dir que el que havíem de fer de cara a l’#1O les catalanes era "somiure, quedar-nos a casa i confiar". I no, no és això, i aquests darrers dies de repressió judicial i política ha quedat clar. L’11 de setembre va tornar a ser una mostra del moment de bifurcació en què vivim. Precedit per la guàrdia civil registrant impremptes i seguit pels impediments diversos de fer actes a Madrid o Xixón a favor del dret a decidir, i del TSJC imposant restriccions informatives als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, els requeriments als alcaldes de l’AMI, les amenaces de suspendre pagaments. Segur que me’n deixo algun o que quan aquest article es publiqui en tindrem més a la llista. Això era el "xoc de trens". I un cop i un altre em ve al cap allò que cantàvem al 15M: "Li diuen democràcia i no ho és". Perquè malgrat que l'#1O sigui per respondre si volem o no la independència, la cosa no només va d’això. Està en joc la pròpia estabilitat del marc polític creat el 1978 i totes les que ens hi oposem tenim una gran oportunitat i un immens repte per obrir-hi una esquerda irreversible. D’aquí que haguem de felicitar-nos en particular de les mostres diverses de solidaritat d’arreu l’Estat i dels posicionaments valents, tot i que minoritaris, sobre el referèndum, la llibertat d'expressió, el dret a votar, etc. de companyes de fora de Catalunya que han entès el què hi ha a sobre la taula.

Hi havia una altra cosa que cantàvem als carrers no fa tant, parlant de retallades: "Escolta Convergència, se’ns acaba la paciència". Em ressona perquè és difícil oblidar els darrers 11S autonòmics i les eleccions del 'vot de la teva vida', i els fulls de ruta que han hagut d’esmenar-se perquè a la dreta catalana això de la ruptura els venia de nou i anaven guanyant temps en permanència. És cert que hi ha hagut una institucionalització del moviment independentista els darrers dos anys, però també és cert que és un moviment popular i transversal -tot i que molt decantat cap a les classes mitjanes- el que ha fet que ara estiguem davant de la possibilitat de desafiament al règim del 78 amb més possibilitats des del 15M, i que això es materialitzi de manera irreversible.

No serveix «somriure, quedar-se a casa i confiar»: cal prendre massivament els carrers. L’11S ja en va ser una prova, com ho estan sent les reaccions a la repressió de l’Estat. Cal prendre’l per exigir que el Govern de la Generalitat compleixi els compromisos i no es faci enrere i, sobretot, per aturar l'escalada repressiva en la que estem immersos. Perquè l’#1O el poble ha de votar, i la garantia vindrà de la participació massiva i de la capacitat que tinguem d'evitar les traves que l'Estat intenta posar per impedir-ho o distorsionar-ho.

Però no n’hi ha prou amb mobilitzar-se per la Diada o per fer campanya i votar. Perquè això vagi de debò i obrim la possiblitat de trencar amb el cadenat del 78 caldrà que la mobilització sigui sostinguda i amb participació de la ciutadania.

Som on som, malgrat haver delegat en les institucions per la mobilització popular, i només l’autoorganització pot sostenir el que s’ha de construir després. El primer pas és votar i contribuir a que l'#1O hi hagi la més alta participació possible, per a que el referèndum projecti un missatge clar. Votar, sí... però sense oblidar que quedarà molta feina després per aconseguir que, si el referèndum va bé, el mandat popular que en surti tingui conseqüències.

Però, si de votar es tracta, quin és el vot que més mal fa a l'actual marc institucional? Quin és el vot que obre més possibilitats? Jo ho tinc clar: votar "Sí". El "No" és una opció democràtica legítima, però jo votaré 'Sí', però serà un 'Sí' no nacionalista. Votaré 'Sí' perquè s’obri una oportunitat d’engegar un projecte de transformació social que distribueixi la riquesa i atorgui el poder al poble tal i com reclamàvem al 15M. Si guanya el 'Sí', tot just començarà tot. El nostre repte és que el "Sí" eixampli el seu potencial de ruptura. Que no es quedi només amb un "Sí" a la República Catalana, sinó que porti a una ruptura amb l’status quo i obri el camí a una República Catalana del 99%. Un "Sí" que serveixi per construir relacions fraternes amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, Europa o la Mediterrània des de la plena sobirania del poble català. Ens cal un procés constituent popular i des de baix perquè les classes populars puguem defensar els nostres interessos des de l’empoderament i la participació directa i vinculant. No s’hi val a delegar i que quatre polítics decideixin entre quatre parets com ha de ser la República Catalana. I mentre es duu a terme caldrà un programa d’esquerres transformador, cap a una societat més justa, solidària i sostenible, cosa que implica construir una altra majoria política a Catalunya. Un programa que trenqui d’una vegada per totes amb l’austeritat imposada que només cronifica les conseqüències de la crisi mentre ens diuen que ja n’hem sortit i que tot està bé. Cal treballar per posar la vida al centre, una vida digna de ser viscuda i que sigui conscient dels límits del planeta. L'#1O no garanteix res d'això. No ens confonguem. Però obre possibilitats i, almenys, serveix per ampliar les fronteres de la democràcia.

L'#10 és el final d'una etapa i el començament d'una altra. Aquelles que fem política amb esperit constituent i rupturista hi hem de ser-hi sens dubte presents. Presents de forma activa, compromeses amb l'èxit d'aquest desafiament democràtic i defensant l'opció de vot amb més potencial de ruptura.

Així que somriure, sí. Confiar, també, però en la mobilització popular, no pas en la dreta catalana... Ara enlloc de quedar-nos a casa, caldrà mobilitzar-se.