Boaventura de Sousa Santos

El passat 28 d'agost de 2021 a les 16.30h vaig fer la primera abraçada a algú fora del reduït cercle de contactes íntims que conviuen amb mi diàriament, cinc-cents vint-i-cinc dies després d'aïllar-me al meu poble situat a 30 km de Coïmbra a causa de la pandèmia. El que vaig sentir no té descripció possible. Va ser un acte incondicional, una presència massa intensa per a ser objecte de planificació o representació. Sentir les meves mans lliscar i estrènyer un altre cos contra el meu resultava tan familiar com estrany. El plaer d'un altre cos contra el meu era més que eròtic. Era la veritat carnal de l'existència, una prova de ser. Després va venir la por, però era por o càstig pel plaer? Va ser un acte irreflexiu i innecessàriament arriscat? Era necessari tornar a entrenar els sentits i reaprendre a bregar amb les emocions del contacte físic i la comoditat desafiadora que deriva d'elles? Potser havia estat subjecte a una privació prolongada del tacte i del tacte d'altres éssers vius diferents dels estrictament familiars, entre humans, gats i gossos? Per què no se'm va ocórrer durant la llarga privació pandèmica abraçar arbres, com fan molts ecologistes per sentir l'energia d'aquests meravellosos éssers vius que connecten tan naturalment les profunditats de la terra i l'altura del cel, una cosa tan difícil per als humans educats en la cultura occidental? Per què abraçar els arbres (i n'hi ha molts al meu poble), que podia abraçar sense por que em transmetessin el coronavirus, no em proporcionaria la mateixa emoció indescriptible que em va envair en abraçar i sentir el càlid cos d'un ésser humà amic? Per què aquesta veritat carnal de la vibració incontenible d'una abraçada escapa a la reflexió i només envaeix la consciència com una sorpresa en forma d'una allau deslliurada i "irracional", de manera menys predictible que un tsunami o un terratrèmol? Tenint en compte que en determinades cultures hi ha els qui no poden ser tocats, ja sigui perquè són massa superiors o massa inferiors, com funcionarà la vibració dels cossos sense tacte?

Aquesta veritat carnal dels cossos i les relacions humanes és el dia a dia de tots els éssers humans que no fan del cos (propi o aliè) i de les relacions humanes un instrument de diagnòstic científic, un objecte de lucre o un motiu d'especulació filosòfica, però rares vegades passa o s'imposa a intel·lectuals i filòsofs. Quan passa això, que és molt poc freqüent, els converteix en éssers molt especials. Recordo a Michel de Montaigne qui, en els seus Assajos, datats pels volts del 1570, escriu sobre el que veritablement coneix, el seu cos i les sorpreses i contradiccions de les relacions humanes. Per això dedica un assaig a l'art de la conversa i la confrontació oral en el qual parla del plaer de menjar ostres, malgrat sofrir els còlics que poden provocar.

Encara que el cas més notable és el d'Albert Camus i la seva incessant lluita contra les idees abstractes, a les quals contraposa la veritat carnal de la mort i el sofriment concrets. En una sessió en la Universitat d'Estocolm, amb motiu del lliurament del Premi Nobel de Literatura de 1957, quan un activista islàmic li va preguntar agressivament per la independència d'Algèria i la qüestió de la violència, Camus va respondre: "Sempre he condemnat el terrorisme. Haig de condemnar també un terrorisme que opera de manera cega als carrers d'Alger, i que qualsevol dia pot colpejar a la meva mare o a la meva família. Crec en la justícia, però defensaré a la meva mare abans que a la justícia". La seva mare valia més per a ell que qualsevol idea abstracta.

L'abraçada i la cultura

La veritat carnal de l'abraçada després de tant de desús i l'emoció amb la qual em va estremir em va fer reflexionar sobre l'abraçada. Des de sempre, els poetes han contemplat les ambigüitats de l'abraçada. Florbela Espanca canta, en un dels seus sonets, al "lànguid i dolça" abraçada de Senhora Dona Morte. Pablo Neruda li dedica un poema d'amor: "En tu abrazo yo abrazo lo que existe, / la arena, el tiempo, el árbol de la lluvia, / y todo vive para que yo viva: / sin ir tan lejos puedo verlo todo: / veo en tu vida todo lo viviente". António Ramos Rosa es nega a posposar-ho, i a l'amor: "No puc ajornar aquesta abraçada / que és una arma de dos talls / amor i odi". Ana Luísa Amaral canta a la nostàlgia rupestre de la "abraçada fresca i dolorosa". Shakespeare ja havia demostrat que un derrotat Enric VI no tenia més remei que "abraçar l'amarga desgràcia". Per part seva, el gran poeta, matemàtic, astrònom i filòsof persa del segle XI, Omar Khayyam, es va atrevir a preguntar-se pel maternal i última abraçada que tot apaivaga. Molts segles després, el gran poeta turc, Nâzim Hakmet, cantaria al desig del seu poble –"honest, treballador, valent, mitjà sadollat, mig famolenc, mig esclau..."– d'abraçar tot el que era "modern, bell i bo".

Entretant, vaig descobrir que psicòlegs, etòlegs, antropòlegs i estudiosos de la cultura han dedicat llargues pàgines a l'estudi d'un fenomen tan simple, tan comú entre els humans com entre els animals, però amb tantes variacions i significats tan diferents. El terme prové del llatí, bracchia collo circumdare, posar els braços al voltant del coll d'algú. És un acte que transmet afabilitat, simpatia, absència d'hostilitat, un gest que entre humans pot donar-se tant a l'inici d'una trobada com en el comiat. Els animals també s'abracen, però, a diferència dels humans, s'abracen de cara i per l'esquena i, almenys els animals domèstics, no semblen abraçar-se mai en el moment d'acomiadar-se.

La fenomenologia de l'abraçada és molt complexa i ha estat objecte d'estudi exhaustiu: els moviments d'aproximació, les expressions corporals, la fixació de la mirada, la durada, la major o menor pressió dels cossos atapeïts en l'abraçada, el contacte o no de zones tabú en la trobada de cossos de diferent sexe, el tacte al cap o la cara, l'abast del lliscament de les mans sobre l'esquena o les espatlles de la persona abraçada sense incomodar-la. El contacte corporal és fonamental per als nounats i l'abraçada de la mare s'identifica ràpidament amb sentiments d'alegria, comoditat i confiança, que després es reprodueixen quan abracen nines o joguines. D'altra banda, existeix una branca del coneixement, la proxèmica, dedicada a estudiar la distància relativa que persones de diferents cultures o amb diferents característiques psicològiques consideren necessari mantenir entre si i una altra persona, en una interacció normal, sense sentir-se incòmodes. Per exemple, les persones extravertides requereixen menys distància que les introvertides o amb trastorns psicològics. La distància entre els cossos en l'abraçada es considera la zona íntima, entre 0 i 15 cm. Avui dia, es considera que aquesta distància està relacionada amb la genètica, el medi ambient, les pràctiques culturals, els rols socials, la infància, la religió. En el món occidental (especialment anglosaxó), els homes tendeixen a preferir l'encaixada a l'abraçada, mentre que les dones prefereixen l'abraçada entre elles. Tot això em sembla fascinant, encara que no em digui res sobre el que vaig sentir quan vaig abraçar al visitant benvingut i a qui vaig estranyar tant. Tampoc m'explica per què, en aquest precís moment, una simple encaixada (sobretot si va seguit de desinfecció), lluny de ser un acte afectiu, significaria distància, malestar i fins i tot hostilitat. La ciència de l'abraçada no ensenya a abraçar, ni és aquest el seu propòsit. Però no deixa de ser interessant conèixer els diferents significats culturals que pot tenir un acte tan comú. Després de tot, l'abraçada només va deixar de ser freqüent quan la pandèmia la va tornar problemàtica, i va ser aleshores quan, davant la seva pèrdua, comencem a apreciar-ho veritablement.

El significat de l'abraçada està inscrit en moltes cultures. A la Bíblia, és mitjançant l'abraçada que Esaú i Jacob es reconcilien: "Llavors Esaú li va córrer a l'encontre, l'abraçà, se li tirà al coll i el va besar; i es posaren a plorar". Se sap que els pobles llatins i africans tenen una necessitat més gran o disponibilitat per a abraçar-se i de fer-ho de manera més efusiva, encara que als països africans de cultura islàmica les abraçades només es donen entre humans del mateix sexe. La durada de l'abraçada sempre està vinculada amb la intensitat de l'emoció, que pot estar relacionada amb felicitacions o condolences. Mentre que a Rússia, França i unes certes regions d'Europa de l'Est és comuna l'abraçada entre homes seguit de petó en la galta, això no succeeix en altres països. I en tant que en el sud d'Europa l'abraçada és una salutació comuna, en el nord d'Europa la salutació comuna és una encaixada. En les diferents cultures islàmiques, el contacte corporal entre homes i dones en l'espai públic és poc freqüent, la distància en la interacció tendeix a ser més gran i fins i tot les abraçades poden estar prohibides.

La població blanca dels Estats Units és tan poc propensa a abraçar-se, en públic si més no, que Kevin Zaborney va proposar en el 1989 que el 21 de gener es fes el Dia Nacional de l'Abraçada per desenvolupar sentiments de confiança i seguretat entre familiars i amics. No sorprèn doncs que els seixanta milions de llatins que viuen als Estats Units, que tan feliçment mostren la seva diferència amb la població blanca abraçant-se profusament entre si, hagin sofert tanta privació psicològica durant la pandèmia. Segons alguns informes, la propagació de la infecció entre els llatins va estar relacionada, entre molts altres factors, amb les abraçades i la proximitat corporal, tan arrelades en la cultura que no es podia prescindir de les mateixes, malgrat els riscos.

L'abraçada i salut

Ara es coneixen els beneficis de l'abraçada per a la salut. Vaig esmentar anteriorment que Kevin Zaborney va proposar el Dia Nacional de l'Abraçada per  millorar la comunicació humana i reduir els nivells d'estrès i hostilitat. Curiosament, el Brasil també celebra el Dia Anual de l'Abraçada, però el 22 de maig, i no és perquè faltin abraçades en les relacions entre els brasilers i les brasileres. És només per a celebrar la màgia del contacte corporal de l'amistat i de l'afecte i del suport mutu, tan necessaris en l'actualitat.

Els efectes físics més coneguts de l'abraçada són la producció d'oxitocina, considerada l'hormona de l'amor pel seu paper en la disminució de l'ansietat, la millora de l'estat d'ànim i l'augment de l'afectivitat. També disminueix l'agressivitat humana masculina, fent-la més amable, generosa i social. L'abraçada redueix la pressió arterial i, segons alguns experts, augmenta la immunitat del cos, la qual cosa no deixa de ser irònica i fins i tot cruel en temps de pandèmia: com més necessitem abraçar-nos, més perillosa es torna, per la possibilitat de contagi. El ser humà en ple laberint de la seva potència i limitació.

L'inconformisme prometeic amb aquesta contradicció va portar l'enginyeria de l'abraçada a nosaltres mateixos com si fóssim una altra persona. Em refereixo a l'invent de Sense-Roid, el maniquí cobert de sensors tàctils, un vestit tàctil amb motors de vibració i músculs artificials que recreen la sensació d'una abraçada. Sense-Roid va ser creat per la Universitat d'Electrocomunicacions del Japó i es pot comprar a Amazon. A primera vista, sembla que estem a la vora de la distopia posthumana. Però, al cap i a la fi, l'estranyesa que ens provoca serà diferent a la que van provocar a l'inici de la seva comercialització els vibradors sexuals, considerats avui dia com un accessori comú? Davant d'aquest enginy tecnològic, que converteix el solitari en un mirall pervers del solidari, l'hàbit d'abraçar-se per sentir-se amb més suport, més íntim i més afectuós sembla créixer entre els joves. En temps de pandèmia, tal vegada corren riscos, però el risc més gran no serà viure de la mateixa manera que es mor? En soledat.