Via Laietana: impunitat o memòria

Comissaria de Policia de Via Laietana -- ACN

Anaïs Franquesa i Sònia Olivella, advocades d'Iridia

"A més, d'alguna manera, a posteriori, m'ha servit per reflexionar sobre la banalitat del mal. Com aquests torturadors exercien la tortura com si fos una professió. I a més t'ho deien descaradament: 'Nosaltres som professionals policies, som policies amb Franco i ho serem després en democràcia'. Com si fos un treball, al servei de l'Estat de llavors, que era la Dictadura".

Carles Vallejo, supervivent de les tortures a Via Laietana, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme

La Prefectura Superior de Policia de Via Laietana va ser escenari de la dura repressió de la dictadura franquista, en la qual els membres de la VI Brigada Regional d'Informació Social van detenir i torturar a una gran quantitat de militants antifranquistes. Aquesta brigada, coneguda com la Brigada Político-Social, va ser creada el 1946 i tenia com a principal objectiu la persecució i eliminació dels grups antifranquistes; és a dir, es tractava d'una policia política.

El grau de violència amb què actuava aquesta Brigada Político-Social en aquells anys està perfectament documentat en l'estudi que va dur a terme Manel Risques (2001) sobre la "caiguda dels 80" a Barcelona. Les persones detingudes podien arribar a estar en la comissària durant setmanes o mesos, sofrint pallisses diàriament, tortura física i psicològica, amb un clar component de gènere en el cas de les dones. Diversos  supervivents han explicat que el trasllat a la presó Model, després de l'infern viscut, suposava una "alegria" simplement per sortir d'aquest lloc. Uns altres mai van arribar a poder explicar-ho, morint a causa dels cops.

Els agents de Policia actuaven amb absoluta impunitat, emparats i avalats per part del poder judicial del règim. Es pot afirmar de manera rotunda que la pràctica de la tortura i el maltractament durant el franquisme van ser la norma, no l'excepció. Es tractava d'una pràctica habitual de la política repressiva i es va exercir de forma generalitzada i sistemàtica. La Prefectura Superior de Policia de Via Laietana va ser un dels espais del terror, com relaten nombroses víctimes i així apareix documentat per part d'historiadors i historiadores.

És precisament aquest caràcter generalitzat i sistemàtic de la tortura durant el franquisme el que la converteix en un crim de lesa humanitat. És a dir, un crim que afecta a tota la comunitat internacional en el seu conjunt, i que ha de ser perseguit, investigat, jutjat i condemnat sense importar el temps que hagi transcorregut. Perquè es tracta d'un atac dirigit contra col·lectius específics de la societat civil i derivat d'una "política d'estat".

No obstant això, malgrat les desenes de querelles interposades per víctimes de les tortures davant els jutjats espanyols, aquests fets segueixen sense ser investigats i jutjats. Els tribunals espanyols, inclòs el Tribunal Constitucional, continuen justificant que no s'investigui i que no hi hagi enjudiciament, desoint les recomanacions dels diferents òrgans de Nacions Unides. Relators i comitès especialitzats han reiterat en nombroses ocasions que Espanya incompleix la legislació internacional, que és legislació interna ja, precisament per deixar impunes els crims del Franquisme.

En aquest sentit, la reparació no només es nega per la via judicial, sinó també per la via administrativa. Fa dècades que entitats memorialistes i de la societat civil, entre les quals es troba l'Ateneu de Memòria Popular, reclamen la resignificació de la Prefectura Superior de policia de Via Laietana en un centre memorial i documental, dedicat a difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura policial practicada durant la dictadura. Aquesta petició s'ha fet de manera reiterada en forma de cartes al Ministeri de l'Interior, a la Generalitat, així com l'aprovació de mocions a l'Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya. Fins ara, la resposta del Ministeri ha estat negativa.

Aquesta petició no és un caprici, sinó que respon a una obligació positiva que Espanya té amb les víctimes de la tortura: esclarir la veritat del que va passar i procedir a la seva reparació. Qüestió en la qual insistia Pablo de Greiff, Relator de Nacions Unides, en el seu informe del 2014 sobre la missió a Espanya, quan es referia a la necessitat de "promoure intervencions diferenciades, la contextualització i la resignificació de símbols i monuments franquistes".

Les víctimes de les tortures mereixen aquest espai, com també el mereix la resta de la societat. L'elecció és en realitat senzilla: perpetuar la impunitat, el terror i la vergonya o resignificar els símbols de les majors atrocitats, per a convertir-los en aprenentatges, en antídots davant possibles repeticions. En un Estat democràtic i de dret en el qual es respectin els drets humans, no hauria d'haver-hi cap dubte. Desafortunadament, les declaracions realitzades recentment per representants del Ministeri de l'Interior ens mostren quina de les dues opcions preval. De moment. Continuarem insistint, el temps que faci falta, fins que a Via Laietana també es pugui llegir un "mai més, contra ningú, en cap lloc".