Santiago Abascal, Javier Ortega Smith i Iván Espinosa de los Monteros al Congrés dels Diputats. / EFE

Miquel Ramos

Hi ha una difusa línia que separa l'estupidesa de la maldat. Moltes vegades no saps si qui fa gala d'unes certes actituds és un cabronàs o simplement un idiota. També pot ser totes dues coses. O, sent justos, algú que no ha entès les conseqüències dels seus actes o que, encara sabent-ho, es nega a assumir la responsabilitat que li correspon. La responsabilitat que tenim tots, més encara quan tenim una certa projecció pública i més d'un ens pren seriosament. Aquesta tercera opció, la zona grisa, no se com catalogar-la, potser com a equidistant, irresponsable o individualista. Però, en qualsevol cas, tots ells, vulguen o no, són part del mateix, encara que no ho sàpiguen, no ho pretenguen o semblen fins i tot pols oposats. O pitjor: éssers de llum que estan per sobre del bé i del mal.

No són pocs els exemples en els quals polítics, artistes, periodistes, intel·lectuals i personatges de tota mena han reivindicat la incorrecció política com una sort de rebel·lia davant un suposat pensament únic que no permet dissidència. Amb això, potser alguns poden interpretar que es tracta d'aquests discursos contra el poder que han portat a molts joves i no tan joves davant el jutge. Aquells que canten, escriuen o fan tuits contra la monarquia, contra la Policia, l'Església o l'Estat, i que provoquen cert escàndol en xarxes socials i mitjans de comunicació. O que acaben, com en el cas de Valtonyc, havent de fugir d'Espanya per a evitar la presó. O a la presó, com Pablo Hasel.

Però resulta que qui més s'arroga aquesta etiqueta d'incorrecció política no són aquests. Sembla ser que la incorrecció política ha estat segrestada per, precisament, els qui no molesten més que als febles. No hi ha res de políticament incorrecte en els acudits masclistes, racistes o homòfobs. Com mai va ser rebel el mocós de classe que feia bullying al noi amb sobrepès o a la noia amb ulleres. Aquest va ser sempre el abusón. El notes de la classe. El xulet, cruel i pocavergonya que s'acarnissa amb els febles i plora quan el profe el tira de classe o avisa els seus pares. El típic personatge menyspreable de les pel·lícules d'institut al qual alguna vegada, el protagonista li parteix la cara. I nosaltres, des del sofà, somriem amb una certa complicitat. Aquest perfil es repeteix en altres àmbits, i avui dia sembla que està de moda (o això pretenen alguns) ser un merda.

Per descomptat que clavar-se amb els febles és ser una merda de persona. És igual que ho disfresses d'humor, de canallisme artístic, incorrecció política o de rebel·lia moderna. Jo reconec que ric de tot, també de l'humor més groller, i que no sóc partidari d'emmordassar ningú. Però assumiré la meua responsabilitat si algun dia isc en televisió contant un acudit masclista, proferint insults racistes o humiliant a una persona LGTB o amb diversitat funcional. Això que alguns consideren llibertat d'expressió, és en realitat l'excusa barata del canalleta de torn al qual després li falten baves per llepar-li el cul al seu cap i no fer mai ni la més mínima broma sobre aquest o sobre l'empresa per a la qual treballa. I per descomptat, sobre l'autoritat. A aquests, als de dalt, reverència.

Qui millor representa aquesta nova cara de l'irreverent és l'extrema dreta, que porta anys tractant de disfressar la seua batalla cultural d'incorrecció política. Trencar els consensos en matèria de drets humans, respecte i tolerància a base de postureig rebel d'aquells que besen els peus a les elits i escupen als desfavorits. Crec que sobren proves de com els discursos d'odi que la ultradreta porta vomitant tota la vida, han trobat acomodament en el considerat com a acceptable, en el terreny de les opinions respectables i del joc democràtic. Criminalitzar i ridiculitzar els menors migrants, feministes, transsexuals, musulmans, jueus o gitanos forma part de la normalitat democràtica. El problema és que no sols ho fa la ultradreta. El problema és que ha convençut altres, que no es consideren ultres, que això és el que mola. O el que dóna audiència. Jugar amb l'estereotip, fer programes de tele sobre com de peculiars són Els Gitanos (tots ells, clar, perquè són un ens monolític que respon perfectament a l'estereotip, com la resta de les minories), o com de perverses que són les dones manipulant els homes.

Això no és només idea i obra de la ultradreta. Respon a un sistema de pensament encara racista, masclista, homòfob i classista que troba múltiples aliats en aquests temps en els quals la informació ha passat a ser cada vegada més un espectacle, i en els quals les xarxes socials ofereixen anonimat o encimbellen determinats personatges que avui es creuen els més graciosos, o es reivindiquen com els més radicals antisistema i els més irreverents. Aquests mateixos éssers de pell ultrafina que quan algú els recorda que la seua responsabilitat és proporcional a la seua projecció pública, es presenten com a víctimes de la dictadura progre, del bonisme i de la cultura de la cancel·lació.

Ací sempre s'obvia el context. Es ridiculitzen les demandes de respecte i de responsabilitat i s'al·ludeix a un suposat puritanisme dictatorial que impedeix expressar unes certes opinions o fer determinats acudits. Com si totes les opinions foren respectables. Que algú opine que violar xiquets està bé no és respectable. Tampoc que es diga que els jueus mereixen un nou Holocaust, o que algú es presente en un enterrament passat d’ MDMA i contant acudits sobre morts. Quan la paraula llibertat ha estat històricament grapejada per a justificar qualsevol irresponsabilitat, i s'estira fins al ridícul quan algú recorda que menjar merda no és saludable, i ix el liberal de torn a dir que ningú li ha de dir el que menjar mentre mastega els seus propis excrements.

El context sempre importa, i no es tracta de llibertat ni de cap cultura de la cancel·lació quan els teus discursos i els teus actes tenen conseqüències, i simplement se't recorda. Cultura de la cancel·lació és la Llei Mordassa, la invisibilitat de la diversitat o la falta de veus crítiques als mitjans de comunicació. És que no hi haja negres, gitanos, musulmans o transsexuals a les tertúlies, quan a la televisió es parla constantment d'ells i elles. És que s'acuse als qui parlem altres llengües diferents al castellà de ser totalitaris o supremacistes per demandar mesures per a protegir-les o normalitzar-les. Són les gires cancel·lades o l'assetjament judicial i mediàtic contra bandes com Berri Txarrak, Soziedad Alkoholika o Los Chikos del Maíz. Les bombes contra Leo Bassi, Fermín Muguruza o El Papus, o els judicis contra Willy Toledo, Abel Azcona o contra les processionàries del cony insubmís. Perquè ells i elles es van atrevir a clavar-se amb el poder, no amb minories perseguides històricament i humiliades constantment. Això si que és fotut, amics, no que et critiquen el teu acudit masclista a Twitter.