5 claus per entendre el fenomen Albiol i una pregunta oberta

Xavier García Albiol va recuperar la vara d'alcalde de Badalona el maig del 2020 -- Andreu Dalmau / EFE

Oriol Lladó

Periodista

  1. La campanya permanent

Xavier García Albiol és, per damunt de tot, un projecte electoral. L’actual alcalde de Badalona --sempre més còmode comunicant que gestionant-- ha estat una màquina imbatible a les urnes fins ara, aprofitant un vot dual absolutament inaudit i que, per posar un exemple relativament recent, l’ha convertit en primera força en unes municipals (maig de 2019), mentre que el PP, la marca sota la qual es presentava, quedava en cinquè lloc en les eleccions al Congreso (abril del mateix any). La seva potència comunicativa i la connexió emocional amb l’electorat l’ha portat a desbordar les pròpies sigles (en campanya, quasi invisibles en cartells i anuncis) i a guanyar eleccions des de 2011, millorant els seus resultats en cada convocatòria.

Guanyar el dia de les eleccions, però no al saló de plens. Allà la seva clara majoria en nombre de vots no li ha permès establir aliances duradores per governar amb una mínima estabilitat. El 2023 les eleccions no aniran de qui guanya a Garcia Albiol sinó de si aquest obté o no la majoria absoluta que necessita per governar. Si una cosa sembla clara de l'impacte dels papers de Pandora a aquestes altures segurament és aquesta: el refredament de les seves opcions d’aconseguir-la. Bona notícia, en tot cas.

Veurem ara amb quina força redirigeix la seva lògica de la campanya permanent a la trinxera de l’oposició. S’equivocarà, això sí, qui el doni per acabat.

  1. La debilitat del PSC

El lideratge del projecte ‘lepenista’ del PP a Badalona, evident ja a partir del 2007, es desenvolupa sense resistència significativa per part d’un PSC que, en clau local, afegia a la crisi ideològica del partit més general, una guerra intestina que, progressivament, el va anar desconnectant de la ciutadania. El fenomen Garcia Albiol difícilment s’hauria elevat de la manera que ho va acabar fent sense aquest context d’allunyament. La singularitat d’aquest cas --que amb aquesta cruesa només es va donar a Badalona-- explica que Garcia Albiol difícilment es pogués replicar en altres municipis.

  1. Trepitjar carrer (i no oblidar de fer-ne la foto)

García Albiol va innovar a Badalona cortocircuitant entitats i lideratges locals, com sempre explica el politòleg Ricard Vilaregut. Desafiava així un dels capitals del vell poder socialista amb trobades (d’aparença improvisada) a peu de carrer o en bars, desbordant implícitament el paper de referència d’associacions de veïns o cíviques. I així García Albiol anava conreant la llegenda que sempre està trepitjant ciutat.

Malgrat això, la seva ubiqüitat era més un eslògan que una realitat: de fet, el Garcia Albiol que abandera la ‘perifèria’ és el mateix que, en aquell moment, tenia la residència establerta a la zona alta de Barcelona i que declarava un patrimoni escandalosament allunyat de la mitjana metropolitana. No és el polític que més s'ha mogut  pels barris, però si el que ho explicat millor, ajudat per una cosa tan aparentment innocent com la seva altura tan carismàtica i una estratègia comunicativa amb els ’selfies’ amb el veïnat com a element més reconeixible.

  1. La potència de la connexió emocional

Malgrat el relat polític d’Albiol explota la immigració i més darrerament la malla de rumors construïda al voltant de l’amenaça okupa… cal dir que Badalona no ha estat ni de bon tros la ciutat catalana amb major percentatge de població nouvinguda i que malgrat tot el soroll fet amb les ocupacions il·legals, aquesta situació no té policialment una traducció major que en d'altres municipis similars. Immigració i ocupacions il·legals han estat l'excusa per amplificar (i manipular) el desemparament d’unes classes populars que, en un context de globalització i crisi estructural, han vist (i veuen!) amenaçats els seus drets en un estat del benestar en crisi.

És clar: Albiol en realitat no parlava ni d’immigració i ni d’ocupacions (els feia servir de MacGuffin); sinó de por, risc i incertesa. Aquests han estat els temes de fons d'un Albiol que ja el 2011 arribava a l'alcaldia en ple clímax dels indignats (en realitat ell era el ‘primer’ indignat) posant en pràctica un cínic però robust tacticisme ideològic.

És curiós com els primers titulars que li donen notorietat fora de la ciutat són la impresentable comparativa homòfoba en què associava una ‘parella de fet’ amb ‘casar-se’ amb un lloro. És l’any 1993. Una sortida de to que semblava avançar l’estratègia de guerra cultural de l'extrema dreta espanyola però que ell finalment decidirà no explorar. Optarà per una ambivalència més sofisticada en determinats temes: tota la canya al pobre, al nouvingut… però prudent elegància en altres temes. Garcia Albiol vetlla --sense prou èxit-- un perfil de talant més liberal en temes relacionats com l'homosexualitat o, fins i tot, la llengua. No pot espantar el vot prestat del PSC o de Convergència. La ideologia en el seu cas ha estat, sobretot, un instrument de què servir-se.

I tanmateix, en el seu full de serveis hauran quedat moments lamentables de la política institucional al nostre país: el fulletons contra els romanesos, els pisos tapiats pel seu ‘ordeno y mando’ al final del seu primer mandat  o la campanya Limpiando Badalona com a tristes fites. Fites que li han donat la notorietat (en part també els vots) però que l’han aïllat políticament.

  1. Principis intercanviables

És en aquesta lògica de ‘ni d’esquerres ni de dretes’ que Garcia Albiol intenta sobreviure en el mar del procés. En el seu mandat a l’alcaldia, la ciutat viu el 9N amb relativa normalitat. Però a partir de l’octubre de 2017 ja no podrà evitar ‘mullar-se’ com a líder del PP a Catalunya i protagonista com a cap de llista del pitjor resultat del partit en unes eleccions al Parlament. La seva visita per a felicitar les forces policials que van estomacar la ciutadania l'endemà de l'u d'octubre n’és un molt bon exemple. Com és un bon exemple  també la manera com, amb tot el cinisme, ell mateix reescriu aquell moment dos anys més tard fent una lectura autocrítica d'aquells fets. Aquests són els meus principis, i si no li agraden aquí en tinc uns altres.

Està acabat?

Dilluns vinent comença a caminar un nou govern a la ciutat amb el PSC al capdavant i amb la participació d’ERC, En Comú Podem i JxC; un govern que es vol situat en les coordenades de l’emergència social i el retorn de la dignitat institucional… Els 16 vots que el faran possible a través de la moció de censura, però, no tindran reflex al saló de plens.

És cert que Guanyem, que finalment no és al govern, es compromet amb una mínima estabilitat, però no és menys veritat que Badalona no apagarà el foc de la inestabilitat que tant l’ha caracteritzat -cinc investidures en sis anys-.

L’Albiol alcalde passarà a ser Albiol candidat, veurem com Pandora pesa a les seves ales i en quina mesura l’alternativa que l’ha fet fora de l’alcaldia pot posar el fil a l’agulla i reconnectar amb una ciutadania que ja no es creu massa res. De feina no els en faltarà, de dificultats, tampoc. El 2023 és a la cantonada.