Sala de reunions per a la cimera del G20 a Roma -- Angelo Carconi / EFE / EPA

Pablo Bustinduy

Politòleg

La política corre el risc de quedar atrapada en una espiral catastròfica. Una successió de crisis -de la pandèmia als subministraments, de l'energia a la inflació- s'ha apoderat de l'agenda pública i amenaça amb enfonsar el debat en un estat d'ansietat general. Cadascuna d'aquestes crisis està entrellaçada amb les anteriors; cap admet diagnòstics fàcils ni prescripcions de curt termini. Però és justament això el que ofereix majoritàriament el debat polític contemporani: simplificacions interessades, pegats oportunistes i una utilització de la por cada cop més gran com a combustible polític i com a tàctica de mobilització.

El principal problema d'aquesta nova dinàmica política és que és probable que no es tracti d'una conjuntura passatgera. Les contradiccions que afecten el model econòmic de la globalització tenen arrels profundes i interconnectades. Sens dubte l'epidèmia les ha accelerat, alimentant aquesta tempesta de desequilibris energètics, productius i mercantils. Però el problema de fons -l'esgotament d'un model econòmic i financer de base cada vegada més estreta- no desapareixerà quan s'estabilitzin els preus o s'equilibrin els fluxos del comerç internacional.

La crisi climàtica no és un fenomen exogen a aquest model productiu, no és una cosa que s'imposi des de "fora" a l'economia; és, més aviat, el procés concret del seu esgotament. En aquest sentit, la recent cimera del G20 i el desenllaç de la COP26 han certificat com estem de lluny d'un horitzó econòmic alternatiu. El sistema econòmic mundial ni tan sols ha començat una transició per a la qual ara mateix no existeixen ni els mitjans ni les voluntats polítiques necessàries; mentrestant, errem en una fase d'ajustament caòtic que s'expressa a través d'inestabilitats i desequilibris. Aquest rumb inestable multiplica al mateix temps els riscos i els conflictes geopolítics, que es fan més probables i de desenllaç cada vegada més incert.

Res de tot això ajuda a asserenar els ànims, però el problema principal ni tan sols és aquest. La realitat és que la por i la incertesa constitueixen ara mateix un terreny polític profitós. Daniela Gabor i Isabella Weber han assenyalat recentment els perills que comporta la utilització de l'emergència climàtica per llançar una versió renovada de la doctrina del xoc dels anys 90. Adam Tooze alertava també de l'operació que presenta la crisi energètica com el resultat d'una política massa dràstica de reducció d'emissions (la conclusió de l'argument és evident: cal reduir la marxa, deixar d'intervenir els mercats, generar nous incentius privats). Després d'aquestes operacions hi ha una intenció comuna: utilitzar la por present per donar una última cargolada a la lògica neoliberal, fer de la incertesa una palanca d'acumulació a curt termini. Gairebé literalment, és llençar gasolina al foc.

Una altra sèrie de perills té a veure amb la utilització de la por ja no com a mitjà, sinó com a finalitat política en si mateixa. L'alarmisme i la incertesa s'han convertit en el motor principal de l'extrema dreta, que els utilitza per crear bocs expiatoris, promoure la lluita dels uns contra els altres i ventar pulsions etnicistes i identitàries. Com demostra el cas Zemmour a França, l'extrema dreta és avui una màquina refinada de produir i reproduir pors. Les promeses d'ordre, seguretat i protecció cotitzen a l'alça en temps d'agitació: ells construeixen sobre aquesta música d'època. Com hem comprovat ja diverses vegades, els qui s'arromanguen per a la batalla en aquest terreny solen acabar asfixiats. És difícil combatre la por amb la por.

Com fer política en aquestes condicions? Ja hem debatut moltes vegades sobre la necessitat de disputar aquests valors, de dotar-los d'altres continguts: ordre, seguretat, protecció. Però aquest debat vol dir més aviat poc si es queda en l'àmbit de l'abstracte. És frustrant en aquest sentit veure els titubejos amb els quals la socialdemocràcia espanyola aborda temes decisius de l'agenda política i social: les polítiques de garantia de rendes mínimes, la intervenció del mercat de l'habitatge, la reformulació del marc de relacions laborals. És incomprensible, especialment, perquè aquestes mesures gairebé no afecten a la part simptomàtica del cicle que s'acosta. Per protegir el benestar del país, per a oferir horitzons de certesa i seguretat a la nostra societat, cal abordar les causes d'aquest cicle de sacsejades. Això condueix a una reorientació profunda del nostre model productiu, a una política industrial ambiciosa, a una veritable refundació de la divisió del treball i del contracte social. Aquesta és l'única direcció possible, l'única manera de defensar un horitzó democràtic i de benestar real per a aquests temps de turbulència. No és possible fer una altra cosa. No bastarà amb la por als qui viuen de la por.