Vice-o-Presidenta

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, parla amb el president del Govern, Pedro Sánchez, durant la sessió de control al Govern al Senat -- Mariscal / EFE

Miguel Guillén Burguillos

Todavía crees en la revolución

Todavía sueñas con cambiar las cosas

Pero te olvidaste de mirar en esta dirección

                                                                          (Estábamos aquí!)

Coque Malla, "Revolución"

Dimecres passat el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) va publicar l'avanç de resultats del baròmetre del mes de novembre, i la Ministra de Treball, Yolanda Díaz, apareix per cinquè mes consecutiu com la líder política estatal (incloent homes) més ben valorada, amb una mitjana de 4,76, davant del president Sánchez (4,45), i a distància notable de la resta. No és casualitat que Díaz cada vegada disposi de més protagonisme mediàtic.

En intenció directa de vot, el PSOE obté un 19,7%, el PP un 14,1%, Unides Podem un 10,6% i Vox un 8,5%. Després de la "cuina" del CIS, l'estimació de vot queda de la manera següent: PSOE (27,6%), PP (20,9%), Vox (14,3%) i Unides Podem (13,6%). Per blocs, a ningú no se li escapa que es dibuixa un panorama igualat, en què l'anomenat "bloc de la investidura" no tindria assegurada la majoria absoluta, amb l'amenaça d'una eventual suma de la dreta i la ultradreta.

Pel que fa a les dades que aporta el baròmetre de novembre del CIS, és interessant destacar algunes referents a la Ministra de Treball. En aquest sentit, la gallega és coneguda per un 91,2% de les persones enquestades, un percentatge que no fa gaire temps era notablement inferior. En definitiva, més de 9 de cada 10 persones saben qui és Yolanda Díaz. Una dada importantíssima, que sens dubte ha despertat l'interès i el nerviosisme en diferents formacions polítiques, és que a la pregunta "qui preferiria que fos el/la president/a del Govern en aquests moments?" Díaz apareix en una destacada segona posició, amb un 15,8% de les persones enquestades, només darrere de Pedro Sánchez (amb un 21,1%) i davant de Casado (10,7%) o Abascal (7,6%). A ningú no se li escapa que no és poca cosa que hi hagi una proporció gens menyspreable de votants que volen veure Yolanda Díaz a La Moncloa, cosa que alhora denota que hi ha molta gent que considera que la gallega pot arribar a ser presidenta. Però anem pas a pas, no convé tirar les campanes al vol ni anar massa de pressa, sobretot en aquests temps de turbopolítica en què tot passa a una velocitat sovint inassumible.

A l'espectre ideològic (escala d'esquerra a dreta que va d'1 a 10), les persones enquestades situen Yolanda Díaz en un 3,27, és a dir, clarament a l'esquerra. Pedro Sánchez es col·loca amb un 3,82, mentre que el líder estatal situat més a l'esquerra és Íñigo Errejón, amb un 2,97. Arrimadas obté un 6,17, Casado un 7,36 i Abascal un 8,89. Per edats, i atenent novament a la pregunta "qui preferiria que fos el/la president/a del Govern en aquests moments?", Yolanda Díaz és la preferida entre les persones de 25 a 34 anys, i de 35 a 44 anys (amb un 15,9% i un 18,8%, respectivament), per davant de Pedro Sánchez. El president és el preferit a la resta de grups d'edat, però obté els millors resultats entre les persones de 55 a 64 anys (26,2%) i de més de 65 (26,9%). Díaz és segona en tots els grups d'edat excepte en els dos en què és primera i el de més grans de 65 anys, en què és tercera (el segon és Casado). Què vol dir tot això? Que Díaz té una bona consideració en tots els grups d'edat. Com calia esperar, els partits del bipartidisme obtenen els seus millors resultats entre les persones més grans.

Segons el que van votar a les darreres eleccions generals (novembre del 2019), més de la meitat dels votants d'Unides Podem i les seves confluències creuen que la millor Presidenta del Govern seria Yolanda Díaz. Aquí, la dada que sorprèn és la següent: un 18,6% dels votants del PSOE també ho creuen, com el 41% dels de Bildu, el 22,5% dels d'ERC o el 20,4% dels del PNB. Els votants socialistes atorguen una valoració de 6,1 punts a Díaz, quan el seu líder, Pedro Sánchez, el puntuen amb un 6,69. Molt de compte, perquè Díaz desperta creixents simpaties entre votants que en eleccions anteriors no van votar Unides Podem. I les expectatives, en política, són extraordinàriament importants.

Fins aquí, les dades de l'últim baròmetre del CIS, un sondeig que els dirigents de les dretes s'entesten a dir que està manipulat i que no cal parar-hi cap atenció, quan la veritat és que el repassen a consciència i, avui dia, els té nerviosos. Com sabran, els mitjans d'agitació de la dreta publiquen nombroses enquestes electorals, perquè ja saben: toca transmetre la idea segons la qual la legislatura està pràcticament esgotada i cal convocar eleccions com més aviat millor per fer fora aquest govern il·legítim. I és clar, les enquestes d'aquests mitjans de propaganda dretana apunten, un darrere l'altra, que PP i Vox sumaran majoria absoluta i, per tant, cal adequar com més aviat millor la propaganda a la realitat. O almenys cal intentar-ho. Un problema que pot sorgir en qualsevol moment és que determinats aprenents de bruixot escalfin el cap a Pedro Sánchez amb la necessitat d'avançar eleccions en un gest de suposada intel·ligència, per tapar la possible fugida de vots del PSOE cap a una eventual candidatura encapçalada per Yolanda Díaz. Si s'estén la idea segons la qual allargar la legislatura pot perjudicar Sánchez i beneficiar Díaz, no és gens descartable que es cometi la temeritat de no esgotar al màxim la legislatura.

Yolanda Díaz està sabent rendibilitzar la seva excel·lent feina al capdavant del Ministeri de Treball i Economia Social, i aquestes dades que acabem de comentar en donen bona fe. El cas és que Díaz, principal cap visible d'Unides Podem després del pas de Pablo Iglesias de la política institucional i de partit a l'activisme polític i mediàtic (política en majúscules, sigui dit de pas, com està demostrant), està sabent capitalitzar diferents mesures socials que porten el seu segell, del seu equip i del seu grup parlamentari, amb especial protagonisme de la reforma laboral. A dia d'avui, ningú no té cap dubte, ni tan sols el tradicional votant del PSOE, que les resistències a derogar els aspectes més lesius de la reforma laboral del PP i CiU del 2012 provenen de la part majoritària del govern, concretament dels ministres més propers a la banca i l'alt funcionariat europeu. Això ho sap tothom, com tothom sap que si s'aconsegueixen derogar determinades mesures clarament perjudicials per als treballadors i treballadores, i així s'avança cap a un marc més favorable per a aquests, serà gràcies a Yolanda Díaz i per extensió a Unides Podem. A Ferraz en van prendre bona nota quan van veure (i van sentir) les apoteòsiques rebudes a la Ministra de Treball per part de les delegacions de CCOO i (ull) també d'UGT en els seus últims congressos. Després d'anys de campanyes de desprestigi per part de les dretes mediàtiques i polítiques, amb l'aquiescència de determinats sectors que pateixen la malaltia infantil de l'esquerranisme, els sindicats de classe i confederals estan recuperant el protagonisme que mereixen i que s'han llaurat a base de treball i mobilització. Treball i mobilització que, dit sigui de passada, han estat convenientment i interessadament menyspreats i laminats durant els darrers anys. L'esforç titànic dels milers de sindicalistes de tot el país durant la pandèmia, singularment durant els primers mesos, mai no serà justament reconegut.

Fa unes setmanes, el mateix Pedro Sánchez saludava la possible configuració d'un espai polític renovat a l'esquerra del PSOE, potser amb Yolanda Díaz liderant-lo. "Seria important que es donés aquest procés d'unió, perquè el nostre sistema penalitza la desunió. Necessitem tot l'espai progressista en plena forma", va dir el president del Govern. No sé si es penedirà de les seves paraules... Sánchez sap que necessita Unides Podem o aquest possible nou espai polític (i de moltes altres formacions de tot el país, dit sigui de passada) per poder governar, i entén que necessita una esquerra transformadora que sigui capaç d'aconseguir atraure aquells votants que no pot seduir el PSOE. Això ho saben a Ferraz, com saben que si s'allunyen massa de l'esquerra per "pescar" al centre es poden trobar que la via d'aigua sigui més gran del que s'esperava i aquelles formacions a l'esquerra del PSOE aconsegueixin més suports dels estrictament necessaris. Perquè no ens enganyem, a Ferraz sempre han mirat de dalt a baix tot el que estava a la seva esquerra: "molestin allò just i col·laborin amb nosaltres sense queixar-se massa, que si no faran el joc a les dretes i ja ens encarregarem de recordar-ho". Allò de la "pinça", recorden? Doncs bé, no sé si aquest nou espai polític de què tothom parla s'acabarà conformant amb Yolanda Díaz al capdavant, però el que és fàcilment palpable és que aquesta mera hipòtesi ha posat dels nervis molts dels caps pensants del PSOE. Veurem, perquè el fenomen Yolanda Díaz no se l'esperaven (o no se l'esperaven així) i els pot acabar desbordant. Encara és aviat i caldrà esperar esdeveniments perquè l'esquerra transformadora ja sabem que té altes qualificacions en la creació de problemes innecessaris i alimentació de conflictes interns. Esperem que determinats dirigents hagin après alguna cosa durant els darrers anys. Perquè últimament inquieten les declaracions de líders com Errejón o Baldoví, per exemple.

Les darreres setmanes han estat moltes les persones que s'han referit a la possibilitat de construir un nou espai polític d'esquerres, pensant en Yolanda Díaz com a cap visible. L'única cosa certa és que, de moment, la dirigent gallega no ha dit que hagi pres una decisió definitiva sobre això, si bé sap que totes les mirades es dirigeixen cap a ella. I amb raó, perquè és difícil pensar en una dirigent més ben preparada i idònia. Díaz és una dona bregada en mil batalles, amb una llarga trajectòria i una història vital que enfonsa les arrels en el millor del moviment obrer organitzat del nostre país, concretament a les CCOO i el PCE. Ser filla de l'històric sindicalista Suso Díaz imaginem que ha de comportar una sèrie de condicionants, com ara els valors del compromís, la lleialtat a una classe social i l'esperit de lluita i resistència. Es tracta de característiques que Díaz posseeix, sens dubte. La Vicepresidenta presenta un perfil sòlid i seriós, que prefereix les dades i l'argumentació seriosa a les diatribes o els tuits. És didàctica, té bona oratòria i no falta mai al respecte a ningú, ni tan sols als diputats del PP que perden els nervis a les sessions de control al Congrés quan els toca interpel·lar-la. "Senyor García Egea, li donaré una dada". Díaz ha fet gala durant aquests gairebé dos anys com a ministra d'una suavitat en les formes que en absolut comporta una debilitat en els principis, ans al contrari. Ha aconseguit guanyar-se el respecte de propis i estranys, de sindicalistes i empresaris, amb una voluntat de diàleg sincera i necessària. Un diàleg que ha practicat fins a l'extenuació, en què el seu equip també ha jugat un paper determinant. Comptar al costat, per citar només dos exemples, amb persones com Joaquín Pérez Rey o Josep Vendrell, és una garantia. I és que també resulta molt important que una bona líder sàpiga triar els seus col·laboradors.

Però Díaz no podrà construir res ella sola, per més preparació i energia que tingui. I ho sap, per això insisteix encertadament en la necessitat de recórrer el país per escoltar tothom. Necessitarà moltes persones i també tota la força de les organitzacions existents. Perquè sí, l'acte de la setmana passada a València en què va participar juntament amb Mónica Oltra, Ada Colau, Mónica García i Fatima Hamed va ser important i va generar moltíssima il·lusió, però les idees no viuen sense organització, això ho sabem de sobres. Per això cal fugir de sectarismes i personalismes, posar al servei del projecte que es decideixi col·lectivament tota la força de les diferents militàncies i saber sumar persones que no tenen o no han tingut interès a formar part de cap organització en el passat. Perquè ningú no sobra i tothom és necessari, perquè ens juguem massa. En aquest sentit, em quedo amb les paraules d'Enrique Santiago, Secretari General del PCE, a l'acte de tancament del Centenari del Partit, apostant per la unitat i posant la formació al servei sempre del projecte col·lectiu. No serà fàcil, certament, però el repte és prou il·lusionant per posar tota la carn a la graella i saber trenar aliances amb les diferents forces germanes de totes les Espanyes. Perquè la plurinacionalitat és una realitat i cal saber adaptar les forces polítiques a les realitats del país. Amb generositat, amb el valor de la cooperació per bandera, amb un peu a la institució i un altre al carrer, com no podia ser d'una altra manera. Perquè sí, cal tenir força al carrer i militants de tots els sectors socials i professionals, però si no som capaços de tenir una bona representació institucional, si no apostem per guanyar per transformar la nostra societat a favor de la majoria, tot serà més difícil. Es tracta de dues condicions que es retroalimenten, que a més a més no són de suma zero.

No sé què farà Yolanda Díaz ni si realment els propers mesos es començarà a parlar seriosament d'un nou espai polític transformador. El que sí que tinc clar és que la política gallega, si el projecte col·lectiu ho necessita, farà un pas endavant. Però per això, necessitarà que moltes dones i molts homes de tot el país prenguin consciència de com serà d'important acompanyar-la, cuidar-la, defensar-la i deixar-la treballar, amb paciència però amb determinació, amb il·lusió però amb la responsabilitat que l'ocasió històrica mereix. Perquè els atacs cap a la seva persona creixeran i el suport mutu serà imprescindible. Vice-o-Presidenta. El temps dirà.